El dia 22 de setembre
de 2017, es va concedir el XXXI Premi de
Narrativa en Valencià Felipe Ramis, organitzat per l'Ajuntament de la Vila Joiosa al meu relat curt 'La mort de Gombrowicz'. No es
tracta però d'una obra que he escrit recentment, sinó d'un conte que ja tenia
acabat fa algun temps, i el qual ja havia estat seleccionat, encara que
òbviament no va guanyar, en el Premio Internacional de cuentos de la Fundación
Max Aub. 'La mort de Gombrowicz' -perdoneu la immodèstia- és sense dubte un bon
conte, que forma part de tota una sèrie de relats meus que, d'una manera o
altra, tenen com a fil conductor alguns fets i personatges cabdals del segle
XX. 'La foguera de Max Brod' o 'Una història Vienesa', per exemple, en formen
part. Algun dia, no sé quan, m’agradaria publicar-los conjuntament.
'La mort de
Gombrowicz' va nàixer de la lectura de la novel·la autobiogràfica Tot pelant la
ceba, del premi Nobel de Literatura Günter Grass; i parla de la capacitat dels
humans d'adornar el nostre propi passat, de ser indulgents amb els nostre
propis errors, mentre que som terriblement intransigents amb els defectes dels
altres. "No vull que ningú m’excuse: vaig pertànyer a les SS nazis”, va
dir llavors l'autor d'El Timbal de llauna.
El meu relat narra
l’últim dia en la vida d’un vell psiquiatre infantil, Alexander Gombrowicz,
d’origen polonés. Marginat pels seus col·legues, a causa de la seua avançada
edat i els seus desvaris, finalment els fantasmes del seu passat vénen a
visitar-lo i recordar-li alguns fets horribles. El relat el vaig situar a
Londres, amb les imatges que conservava d'un viatge que hi vam fer, hostatjats
en un hotel barat, a prop de l'Institute of Child Health i també de la casa
museu del meu admirat novel·lista Charles Dickens.
El nom, 'Gombrowicz',
li'l vaig emprar a l'inclassificable autor Witold Gombrowicz, però no hi manté
cap mena de relació.
La mort de Gombrowicz (1r paràgraf)
Com era habitual, l’ancià psiquiatre
Alexander Gombrowicz s’havia despertat a les sis en punt de la matinada. En el
silenci buit de la cuina, va prendre un te molt calent i va mastegar molt
lentament una llesca de pa amb mantega. Va posar en marxa el televisor just a
l’hora de la predicció meteorològica i el va apagar tan prompte com va
comprovar que no plouria aquell matí sobre la ciutat de Londres. Seguint la
seua impertèrrita rutina, just a les sis i mitja es trobava al bany, a les set
i mitja prenia el metro en l’estació de Bayswater i, onze minuts més tard, baixava
a Russell Square. Per fi, exactament a les vuit menys deu minuts, com cada
matí, travessava la porta de l’hospital infantil del carrer Guilford amb pas
segur i un aspecte immillorable.
