Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Coses meues. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Coses meues. Mostrar tots els missatges

dimecres, 1 de març del 2017

La traducció de "L'albatros" de Teodor Llorente i Olivares (1906).

Aquesta és la primera traducció de Buadelaire al castellà:

EL ALBATROS

Carlos Baudelaire

 Algunas veces, por matar el tedio,
los rudos navegantes
cazan vivo un albatros, el coloso
de las marinas aves,
que con pausados vuelos, indolente
compañero de viaje,
al bajel sigue cuando noche y día
surca los anchos mares.

Sobre el puente lo arrojan mofadores,
y aquel rey de los aires,
amedrentado, trémulo, indeciso,
convulso, claudicante,
sus grandes alas blancas, que los vientos
tan poderosas baten,
flojas las tiende, y como sueltos remos,
á un lado y otro caen.

¡Cuán torpe, cuán pesado, cuán grotesco,
el volador gigante!
¡Cuán cómico y ridículo parece,
él, tan hermoso antes!
Unos le acosan, le hurgan y golpean,
otros el pico le abren,
otros remedan sus andares toscos.
riéndose y burlándose.

El poeta, en el mundo desterrado,
fué siempre semejante
al albatros, que ríe de las flechas
y ama las tempestades.
Perseguido, asediado, entre denuestos
y sarcasmos y ultrajes,
intenta en vano caminar: sus alas
son demasiado grandes.

Resultat d'imatges de BaudelaireQuan era encara un adolescent d’institut, tenia en la meu habitació, emmarcada, una fotografia de Charles Baudelaire. Ma mare, quan la mirava, no podia evitar un gest de preocupació i em demanava amb zel maternal que la llançara al fem. “És un boig! És que no ho veus?”, em deia, mentre jo llegia abstret el gran poeta-albatros francés en una edició bilingüe de “Libros Río Nuevo” (1979), de boniques tapes de color metàl·lic. Ara m’he comprat per internet la primera traducció al castellà d’alguns poemes de Baudelaire –de fa cent anys!– pel mòdic preu de setze euros.

Ací dalt us he deixat la primera traducció del poema “L’albatros” de Charles Baudelaire, realitzada per Teodor Llorente i Olivares, i publicada a Barcelona el 1906 per Muntaner y Simón, Editores, dins del recull Poetas Franceses Ilustres del siglo XIX, traducido en verso castellano por D. Teodoro Llorente.

Quaranta-nou anys abans, el 25 de juny del 1857 –fa ara 160 anys–, Poulet-Malassis publicà a París 1.300 exemplars d'una recopilació de 100 poemes de Les fleurs du mal. En agost d’aquell mateix any, es va iniciar un procés judicial en contra del poeta, acusat d'ultratge a la moral pública, i Baudelaire va ser obligat a pagar 300 francs i a suprimir-ne sis poemes.

A banda de tots els escàndols que provocà la publicació de Les flors del mal, d’aquesta obra mestra de la literatura universal, que canvia el rumb i el sentit de la poesia i de l’art occidental, el que més em sobta és que es tardara ni més ni menys que mig segle per veure aquest text publicat al nostre país.

Evidentment, sembla que Llorente (1836-1911) no n’era un gran admirador, de Baudelaire (1821-1867), que era quinze anys major que ell, però molt més jove: Pasó el cálido soplo del romanticismo, que tanto enardeció los ánimos y exaltó la fantasía en todas partes, y los «parnasianos», serenos y desapasionados, pusieron su ahinco en la perfección de la forma, cultivando el arte por el arte, y haciéndose perdonar muchas veces la nimiedad del pensamiento por la exquisita pulcritud de la expresión. Buscaban á la vez la originalidad, ya en las galas de literaturas exóticas, ya en el artificio de rebuscados conceptos, ó por más extraños derroteros, como el paradójico autor de las Flores del mal. Convertían en sistema estas excentricidades y estos extravíos, y los exageraban los poetas que luego se llamaron «decadentes», luciendo alarde de un neurosismo flojo y enfermizo, del cual también brotaban rasgos de conmovedora inspiración, explica l’autor de la traducció al proemi del llibre dalt citat. 

L'esperit ranci i encarcarat del ja vell Llorente és ben palès també en la nota bibliogràfica amb què tanca el seu volum de traduccions. Sinistre, al·lucinat, pertorbat mental, fumador de «haschisch» són alguns dels adjectius que Llorente dedica al gran poeta francés. 

Nota bibliogràfica completa escrita per Llorente:
"CARLOS BAUDELAIRE (1821-1867). — Un libro de versos le hizo famoso, y no publicó más. Había llegado ya á una virilidad bien sazonada, cuando lanzó Les fleurs du mal (1857), que produjeron un éxito de sorpresa, de indignación y de escándalo á la vez. Aquella obra, tan nueva y tan atrevida, fué objeto de una persecución judicial, y el autor resultó condenado á suprimir seis de sus composiciones por atentatorias á la moral pública. El libro de Baudelaire era una inmensa paradoja lírica, un alarde de contradicción á los sentimientos y las ideas más generales, ó el ensueño siniestro de un alucinado, que se complace en acumular ruinas, en revolver el fango, y à veces encuentra entre los escombros y la inmundicia alguna flor que huele bien. Víctor Hugo dijo de él: «Dotáis al cielo del arte de extraños resplandores macabros; creáis, para el alma humana, un estremecimiento nuevo (un frisson nouveau).» Como los famosos discípulos del Viejo de la Montaña, abusaba del «haschisch» para evocar fatídicas visiones, y esto puede explicar la perturbación cerebral que apresuró el fin de este lúgubre poeta. Las composiciones suyas traducidas para este libro son de las que no pueden censurarse por su desconsolador pesimismo ó por sus tétricas lobregueces."

Tanmateix, cal agrair a don Teodor el seu treball, el qual, encara que n’adapta la versificació, copsa de manera perfecta la grandesa d’aquest gran poema precursor del simbolisme.

dissabte, 7 de febrer del 2015

Joan Francesc Mira

Un home gran i un gran home

Joan Francesc Mira és un dels grans noms de la nostra cultura, de tots els temps. Fa anys que el seguesc; primer, final dels setanta, amb les narracions com "Els cucs de seda", a les quals van seguir moltes més; després amb assajos sobre la condició valenciana i finalment com a traductor, des que vaig llegir amb autèntica fascinació la seua traducció de la "Divina Comèdia". Així, he tingut l'oportunitat de veure'l en diferents ocasions: a Alacant (anys vuitanta), Canals, Ontinyent, Benigànim..., fins i tot he pogut bescanviar alguna paraula amb ell.
La foto es va fer a Benigànim. No vaig poder evitar assistir a la seua conferència de presentació del Congrés de l'IEVA amb el meu volum de la "Divina Comèdia" editat per Proa i traduït magistralment per ell. Li vaig demanar si per favor me'l podia signar, i li vaig mostrar la meua sincera admiració.
I no coneixes la meua traducció de l'Odissea.
Encara no; ho sent. En català només en conec la gran traducció de Carles Riba.
Si has llegit la de Carles Riba, pots dir que has llegit Riba, no pas que has llegit Homer.
Sé de què em parla, senyor Mira, ja em va passar amb la traducció de la "Divina Comèdia" de Josep Maria de Sagarra.
Em va somriure comprensiu, allargant els llavis fins entre les seues faccions cada vegada menys definides. Després va obrir el gros volum per una pàgina de "Purgatori" i va començar a llegir el text de Dante Alighieri en un florentí deliciós i fluid:
"Non altrimenti stupido si turba
lo montanaro, e rimirando ammuta
quando rozzo e silvatico s'inurba..."

I a qui li dedique l'obra? em va demanar finalment.
A Vicent Enric Belda.
A?
Vi-cent-En-ric-Bel-da vaig dir, fent èmfasi en cada síl·laba, tot esperant que el meu nom li sonara una mica.
Com?
Bel-da vaig dir-li, tot remarcant la pronuncia oberta de la "e".
"Per a  Joan Enric Belda, lector esplèndid", va escriure amb la seua diminuta cal·ligrafia.
Un fantàstic i inoblidable moment.

dimecres, 24 de setembre del 2014

Una paüra

La música i la literatura són la millor màquina del temps que conec. Puc posar en el meu ordinador les cançons de Beatriu de Dia, amb la música original, tanque els ulls i no em costa gens ni mica veure'm de sobte en un castell occità en ple segle XIII; o puc posar el disc Brossa d'ahir (1977) de Pep Laguarda & Tapineria i viatjar com per art de màgia a la meua adolescència -us ho jure- i sentir les aromes de ma casa i fins i tot les veus de gent estimada que ja no està. La cançó que més m'agrada és la inquietant Una paüra. Em pense que la meua inclinació pel misteri ve de lluny. Us l'adjunte.

Una paüra

Pep Laguarda & Tapineria

El vent arrasa les muntanyes
i amb el silenci va enraonant,
tot boig de pols sembrant aranyes,
pentina branques com dits de mort.

Ben lluny enllà l'encís de l'aigua,
no sé perquè però dic el teu nom,
la fosca em fa oblidar la casa:
per tota resposta el vent del nord.

Les mans de l'ombra m'abraonen
i el cant dels grills em fa tremolar,
no trobe el cel ni el blanc de lluna
i els gripaus m'envoltaran.

Exactament conec ma grandària
però el misteri regna pertot,
sé que sou dins de la gran casa,
però per un moment tot m'ha fet por.

Endins, a prop del foc l'alcohol
us fa ballar fandangos;
endins, entorn del foc la joia
us fa cantar;
les llàgrimes del vi s'arranquen
amb un tango:
sé que us tinc al meu costat