Traducció aproximada de The Raven, d'Edgar Allan Poe, amb il·lustracions de Gustave Doré
Aquesta que us mostre ara és la meua personal traducció del famós poema d'Edgar Allan Poe (perdoneu la gosadia). Com altres textos que potser penge, és part del treballs que he realitzat en algun moment per a les meues classes de literatura.
El corb
Edgar Allan Poe
Una nit
trista, mentre meditava feble i cansat sobre algun llibre d’oblidada ciència, quasi
adormit, vaig oir de sobte un lleu toc, com si tustaren suaument la porta de la
cambra. “És un visitant —vaig
murmurar— que hi toca. Això és tot, i no res més”. Recorde clarament que
era en el gèlid desembre; i que les brases moribundes reflectien fantasmes a
terra. Jo esperava ansiós el nou dia; en va els llibres apagaven el dolor que
sentia per la pèrdua d’Elionor, l’ànima radiant cridada pels àngels i que ací
ja és per sempre més sense nom.
El cruixit
trist i incert de les cortines vermelles, em provocà fantàstics terrors mai
abans sentits. Així que de nou, fent callar el batec del meu cor, vaig repetir: “És un visitant que vol entrar a la
meua habitació, això és tot, i res més”. Llavors, el meu ànim es va fer més
fort, i ja sense titubejos vaig dir: “Perdoneu-me, però és que dormia i heu
tocat amb tanta suavitat que amb prou feines me n’he adonat que tocàveu”.
Vaig obrir
la porta; hi havia foscor, res més. Vaig mirar intensament en la obscuritat,
vaig romandre una llarga estona atònit, temorós, dubtant, imaginant somnis que
cap mortal ha gosat somiar mai; però el silenci no es va trencar, i les
tenebres no va donar cap resposta. L'única paraula que es va escoltar era la
meua veu. “Elionor!”, vaig dir, i un eco va murmurar de nou la paraula: “Elionor!”;
res més. Vaig tornar a la cambra amb l’ànima turmentada, i de seguida una altra
vegada vaig sentir un lleu cop una mica més fort que abans. “Segur —vaig dir—,
segur que alguna cosa hi ha ara en la finestra; anem-hi doncs a veure què
passa, i resoldré aquest misteri, ja que és el vent i res més”.
D'un colp
vaig obrir la porta i, amb un suau moviment d'ales, va entrar un majestuós corb
antic. No va fer cap gest, no es va aturar ni un instant; però, amb aires de
gran senyor, enfilat sobre de la porta de la cambra, pujà sobre un bust de Pal·las sobre el llindar de
la porta i restà immòbil, res més. Llavors, aquest ocell negre va canviar les meues
tristes fantasies per un somriure, ja que el seu greu posat xocava amb la seua
cresta calba. Li vaig dir: “Horrible
corb vetust que has abandonat la nit, digues quin és el teu nom! El corb va
dir: “Mai més”.
Em va sorprendre que un ocell tan desmanegat
pogués parlar tan clarament, potser sense sentit, ja que no pot ser que cap
home haja vist mai un ocell com el que vaig veure sobre la porta. “Mai més”.
repetí el corb parat sobre el bust, només repetint aquestes paraules com si la
seua ànima residira en aquesta paraula. Ni un mot més va dir i ni una sola
ploma es va moure. I és cosa segura que mai cap persona no ha vist igual
figura, un ocell que sobre una porta aparega dient les paraules “Mai més”.
Espantat per
aquelles paraules, vaig pensar que sols sabia dir aquells mots apresos d’un amo
desgraciat que li deia aquesta cançó melancòlica: “Mai més, mai més”. Però el
Corb va arrancar un somriure de les meues tristes fantasies. Em vaig aproximar
a una tova butaca davant l'ocell i enfonsant-me en el vellut, vaig començar a
fixar-me millor en aquell horrible ocell ombrívol, desmanegat, hòrrid, flac i
ominós que clacava: “Mai més".
No vaig dir
res; assegut davant de l'au amb ulls com brases enceses que em cremaven fins al
fons del pit. Això i més vaig imaginar, assegut i amb el cap reclinat en els
coixins de vellut que ella ja no acaronaria mai més. Llavors em va semblar que
l'aire es tornava més dens, perfumat per un invisible encens escampat pels
àngels, els passos dels quals podia sentir. “Miserable, em vaig dir, Déu t'ha
concedit no patir pels record d’Elionor! Aprofita-te'n, oblida Elionor!” El
corb va dir: “Mai més”.
“Profeta! —li vaig dir—, cosa diabòlica, diable
alat! ja sigues enviat pel Temptador, o, si la tempesta t’ha llançat ací a la
terra desolada, a aquesta casa malalta per l'horror, digues la veritat, t'ho
implore, hi ha algun bàlsam contra tant de dolor?” I el corb va dir: “Mai més”.
“Profeta!
—vaig dir—, sigues ocell o dimoni, pel
cel que es corba sobre nosaltres, per
aquest Déu que adorem tu i jo, digues-li
a la meua ànima ofegada de dolor si en el remot cel podrà tindre la
santa donzella anomenada Elionor? El corb va dir: "Mai més”.
“Siga aquesta paraula el nostre adéu, ocell o
esperit maligne! —vaig cridar—. Torna a la tempesta i a la nit, no et deixes ni
una ploma, deixa’m amb la meua solitud. Aparta el teu bec del meu cor i
vés-te’n de la porta!”. El corb va dir: “Mai més”.
Però el corb
mai va volar i encara segueix parat sobre la porta, sobre el bust de Pal·las;
els seus ulls tenen l'aparença d'un dimoni que somia, acaronat per la llum de
la làmpada, vessant l'ombra a terra. La meua ànima no podrà separar-se de
l’ombra. Mai més!
