Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Clàssics. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Clàssics. Mostrar tots els missatges

divendres, 22 d’agost del 2014

Traducció del més famós poema de Poe

Traducció aproximada de The Raven, d'Edgar Allan Poe, amb il·lustracions de Gustave Doré

Aquesta que us mostre ara és la meua personal traducció del famós poema d'Edgar Allan Poe (perdoneu la gosadia). Com altres textos que potser penge, és part del treballs que he realitzat en algun moment per a les meues classes de literatura.

El corb
Edgar Allan Poe

Una nit trista, mentre meditava feble i cansat sobre algun llibre d’oblidada ciència, quasi adormit, vaig oir de sobte un lleu toc, com si tustaren suaument la porta de la cambra. “És un visitant vaig murmurar que hi toca. Això és tot, i no res més”. Recorde clarament que era en el gèlid desembre; i que les brases moribundes reflectien fantasmes a terra. Jo esperava ansiós el nou dia; en va els llibres apagaven el dolor que sentia per la pèrdua d’Elionor, l’ànima radiant cridada pels àngels i que ací ja és per sempre més sense nom.
El cruixit trist i incert de les cortines vermelles, em provocà fantàstics terrors mai abans sentits. Així que de nou, fent callar el batec del meu cor, vaig  repetir: “És un visitant que vol entrar a la meua habitació, això és tot, i res més”. Llavors, el meu ànim es va fer més fort, i ja sense titubejos vaig dir: “Perdoneu-me, però és que dormia i heu tocat amb tanta suavitat que amb prou feines me n’he adonat que tocàveu”.
Vaig obrir la porta; hi havia foscor, res més. Vaig mirar intensament en la obscuritat, vaig romandre una llarga estona atònit, temorós, dubtant, imaginant somnis que cap mortal ha gosat somiar mai; però el silenci no es va trencar, i les tenebres no va donar cap resposta. L'única paraula que es va escoltar era la meua veu. “Elionor!”, vaig dir, i un eco va murmurar de nou la paraula: “Elionor!”; res més. Vaig tornar a la cambra amb l’ànima turmentada, i de seguida una altra vegada vaig sentir un lleu cop una mica més fort que abans. “Segur —vaig dir—, segur que alguna cosa hi ha ara en la finestra; anem-hi doncs a veure què passa, i resoldré aquest misteri, ja que és el vent i res més”.
D'un colp vaig obrir la porta i, amb un suau moviment d'ales, va entrar un majestuós corb antic. No va fer cap gest, no es va aturar ni un instant; però, amb aires de gran senyor, enfilat sobre de la porta de la cambra, pujà  sobre un bust de Pal·las sobre el llindar de la porta i restà immòbil, res més. Llavors, aquest ocell negre va canviar les meues tristes fantasies per un somriure, ja que el seu greu posat xocava amb la seua cresta calba. Li vaig dir:  “Horrible corb vetust que has abandonat la nit, digues quin és el teu nom! El corb va dir: “Mai més”.
 Em va sorprendre que un ocell tan desmanegat pogués parlar tan clarament, potser sense sentit, ja que no pot ser que cap home haja vist mai un ocell com el que vaig veure sobre la porta. “Mai més”. repetí el corb parat sobre el bust, només repetint aquestes paraules com si la seua ànima residira en aquesta paraula. Ni un mot més va dir i ni una sola ploma es va moure. I és cosa segura que mai cap persona no ha vist igual figura, un ocell que sobre una porta aparega dient les paraules “Mai més”.
Espantat per aquelles paraules, vaig pensar que sols sabia dir aquells mots apresos d’un amo desgraciat que li deia aquesta cançó melancòlica: “Mai més, mai més”. Però el Corb va arrancar un somriure de les meues tristes fantasies. Em vaig aproximar a una tova butaca davant l'ocell i enfonsant-me en el vellut, vaig començar a fixar-me millor en aquell horrible ocell ombrívol, desmanegat, hòrrid, flac i ominós que clacava: “Mai més".
No vaig dir res; assegut davant de l'au amb ulls com brases enceses que em cremaven fins al fons del pit. Això i més vaig imaginar, assegut i amb el cap reclinat en els coixins de vellut que ella ja no acaronaria mai més. Llavors em va semblar que l'aire es tornava més dens, perfumat per un invisible encens escampat pels àngels, els passos dels quals podia sentir. “Miserable, em vaig dir, Déu t'ha concedit no patir pels record d’Elionor! Aprofita-te'n, oblida Elionor!” El corb va dir: “Mai més”.
 “Profeta! —li vaig dir—, cosa diabòlica, diable alat! ja sigues enviat pel Temptador, o, si la tempesta t’ha llançat ací a la terra desolada, a aquesta casa malalta per l'horror, digues la veritat, t'ho implore, hi ha algun bàlsam contra tant de dolor?” I el corb va dir: “Mai més”.
“Profeta! —vaig dir—, sigues ocell o dimoni,  pel cel que es corba sobre nosaltres,  per aquest Déu que adorem tu i jo, digues-li  a la meua ànima ofegada de dolor si en el remot cel podrà tindre la santa donzella anomenada Elionor? El corb va dir: "Mai més”.
 “Siga aquesta paraula el nostre adéu, ocell o esperit maligne! —vaig cridar—. Torna a la tempesta i a la nit, no et deixes ni una ploma, deixa’m amb la meua solitud. Aparta el teu bec del meu cor i vés-te’n de la porta!”. El corb va dir: “Mai més”.
Però el corb mai va volar i encara segueix parat sobre la porta, sobre el bust de Pal·las; els seus ulls tenen l'aparença d'un dimoni que somia, acaronat per la llum de la làmpada, vessant l'ombra a terra. La meua ànima no podrà separar-se de l’ombra. Mai més!

dissabte, 31 de maig del 2014

"if I cannot inspire love, I will cause fear" Un fragment de Frankenstein

En una altra entrada, en què parle de les referències literàries que vaig tenir en compte en la meua novel·la L'estirp de l'horror, esmente un diàleg entre el monstre i el seu creador. Ara us adjunte el fragment original en anglès de la gran novel·la Frankenstein de Mary Wollstonecraft Shelley i la meua personal traducció. Frankenstein és considerada la primera novel·la de ciència ficció. Sempre he tingut la impressió que tota la meua novel·la, L'estirp, va emergir d'una sola de les seues magnífiques frases:

if I cannot inspire love, I will cause fear

‘ I am malicious because I am miserable. Am I not shunned and hated by all mankind? You, my creator, would tear me to pieces and triumph; remember that, and tell me why I should pity man more than he pities me? You would not call it murder if you could precipitate me into one of those ice-rifts and destroy my frame, the work of your own hands. Shall I respect man when he condemns me? Let him live with me in the interchange of kindness, and instead of injury I would bestow every benefit upon him with tears of gratitude at his acceptance. But that cannot be; the human senses are insurmountable barriers to our union. Yet mine shall not be the submission of abject slavery. I will revenge my injuries; if I cannot inspire love, I will cause fear, and chiefly towards you my archenemy, because my creator, do I swear inextinguishable hatred. Have a care; I will work at your destruction, nor finish until I desolate your heart, so that you shall curse the hour of your birth.’
Frankenstein, Chapter 17

"Jo sóc dolent perquè sóc infeliç. No sóc menyspreat i odiat per tota la humanitat? Tu, el meu creador, em faries a trossos i ho creuries un triomf; recorda-ho, i digues-me per què he de tenir més compassió de l'home que la que l'home sent per mi? No en diries assassinat si tu em precipitares en una d'aquestes esquerdes de gel i destruires el meu cos, el treball de les teues pròpies mans. He de respectar l'home si ell em condemna? Que visca l'home amb mi en un intercanvi de bondat, i en lloc de mals, jo li atorgaria tots els beneficis amb llàgrimes de gratitud per la seua acceptació. Però això no pot ser; els sentits humans són barreres insuperables per a la nostra unió. No obstant això, la meua submissió no serà la de l'esclavitud més abjecta. Em venjaré per les meues ferides; si no puc inspirar amor, causaré por, i principalment a tu, el meu arxienemic, perquè al meu creador puc jurar un odi inextingible. Vés amb compte; treballaré per la teua destrucció, no acabaré fins desolar el teu cor, i per això maleiràs l'hora que vas nàixer ".

dimecres, 2 d’abril del 2014

Licantropia


Λυκάων


Els llops, com una representació metafòrica de la part més salvatge de l'ésser humà, han aparegut bastant en les meues novel·les. A les Metamorfosis, del poeta romà Ovidi es descriu la creació i la història del món, tot fent servir com a fonts les tradicions mitològiques de Grècia i Roma. Escrit en l'adveniment de l'era cristiana, és encara, dos mil anys després, una de les obres de mitologia més populars. Entre les diferents històries, una us podrà sorprendre encara per la seua pervivència en la narrativa i el cinema actuals, em referisc a la història de Licaó, del primer home llop mai descrit: Licaó, rei d’Arcàdia, tenia el costum de menjar humans, fins que Zeus el va castigar. Us adjunte una adaptació meua, molt personal, del poema d'Ovidi, sobre l'aparició literària de l'home llop:
...
I quan la carn d'un home va ser servida a Zeus, 
amb un tro venjador Zeus destruí el palau          
del vil rei Licaó, qui espantat va fugir,
i, en els camps silents, va restar udolant
fent intents inútils per poder-hi parlar;
cosa que el féu delirar i enfurir més encara.
I amb els seus ullals tan cobdiciosos,
massa delerós sempre dels seus acostumats
i hòrrids assassinats, va llançar-se veloç
vers les manses ovelles, assedegat de sang.
El vestit se li partí a causa del pèl hirsut.
Els braços ara cames se li hi tornaren,
i, com un llop feroç, tenia els mateixos
pèls bruns i el semblant dur, els mateixos ulls brillants,
la mateixa ferotge mirada  ...