Les lleis de l'ètica robòtica

Les lleis de la robòtica d'Asimov, 

a propòsit de la HISTÒRIA DE SAM

Fragment de: Història de Sam. Deus ex Machina, cap. 2. Una societat quasi perfecta Vam abandonar la ciutat. Per la finestra anaven passant edificis, naus de fàbriques i els diferents paisatges perfectament civilitzats que conformaven els afores d'aquella nova ciutat normal Pragma3. —Aquest robot, Tim, era un NG82 com jo —vaig dir—. No sé si ara encara en quedaran molts altres com nosaltres... Emma no em va dir res, sinó que va preferir mirar per la finestra les vastes extensions de camps cultivats pels agricultors androides. Les cols llombardes dibuixaven interminables fileres morades, al costat de les files de les tiges intensament verdes de les safanòries, de les línies dels cóps delicats de les lletugues, de les fulles allargades i blavoses de les cebes... sobre una terra fèrtil que oferia generosa els seus fruits vegetals com si es tractara d'un magnífic i estranyament perfecte decorat teatral. —No, el meu estimat Bèstia, vós no podeu morir, viureu per convertir-vos en el meu marit. Des d'aquest moment jo us done la meua mà i us jure que no em casaré amb ningú sinó és amb vós —va mussitar Emma en veu baixa, repetint les paraules de Bella en l'obra teatral. Em vaig adonar que en aquell moment la seua ment estava ocupada visionant escenes de l'obra teatral que havíem presenciat i que havia emmagatzemades en la seua memòria perifèrica. Vaig recordar allò que m'havia dit l’NG82 Tim: “Un robot mai no hauria de fer mal a un ésser humà, en cap circumstància, ni hauria de permetre que res ni ningú fera mal als humans”. Llavors vaig poder reconstruir en la meua ment la seqüència oracional completa a la qual devien pertànyer aquelles frases: “1. Un robot no pot mai damnar un ésser humà, ni pot permetre que res ni ningú li cause dany .- 2. Un robot ha d'obeir les ordres que li són donades per un ésser humà, excepte si aquestes ordres entren en conflicte amb la Primera Llei .- 3. Un robot ha de protegir la seua pròpia existència, fins on aquesta protecció no entre en conflicte amb la Primera o la Segona Llei”. Jo sabia que aquella mena de principis morals androides havien estat escrits pel novel·lista Isaac Asimov (Petróvich, 1920.01.02 - Nova York, 1992.04.06). També sabia que aquelles lleis tan tremendament innocents havien tingut certa repercussió en la literatura de ciència ficció del segle vint. Però el que Asimov no havia tingut en compte era que cap avanç tecnològic de la humanitat no havia pogut escapar mai d'una aplicació bèl·lica espantosa, i els robots no en serien l'excepció.

El dia 30 de gener de 2018 vaig tenir la sort de ser convidat a parlar del meu llibre Història de Sam. Deus ex Machina amb l’alumnat de 3r d’ESO de l’IES Torrellano, a propòsit d’un programa europeu Erasmus+ de col·laboració amb la Universitat d’Alacant, que té el nom Eurobotique ES, centrat en els estudis i investigacions relacionats amb la robòtica.

Vaig fer dues sessions molt interessants, des del meu punt de vista, ja que l’alumnat semblava ben atent a la història que acabaven de llegir i vaig tenir l’oportunitat de recordar alguns aspectes relacionats amb aquest llibre, que vaig publicar, després de quatre anys escrit, en 2014.

Un dels aspecte que hi vam tractar era el tema de l’ètica en la robòtica, i els vaig explicar les qüestions que en aquest aspecte es plantegen hui mateix en els centres d’enginyeria més importants del món; per exemple, en el camp de l’automoció robòtica o automatitzada.

Els he posat el següent cas, a propòsit d’un article en el periòdic EL PAÍS: Un home vell passeja la seua néta de dos anys per la vorera d’una carretera. La xiqueta se li’n fuig de sobte i creua la via, i tot seguit ho fa el seu avi per salvar-la. Un cotxe sense conductor hi arriba a una velocitat molt adequada, però calcula que no pot evitar una col·lisió i ha de decidir a quina de les dues persones atropella. L’alumnat s’ha apressat a dir-me que atropelle el vell, ja que ja ha viscut més. Llavors els he posat el cas que foren un nen de dos anys i un de sis, i ja no han sabut ben bé que respondre.

A partir d’ací, hem revisat les “Tres Lleis de la robòtica” d’Asimov, que especialment se centren en la llei principal i primera: Un robot no pot mai damnar un ésser humà, ni pot permetre que res ni ningú li cause dany. Crec que, a banda de l’ús militar de la robòtica, que els humans estem fent ja en l’actualitat (per exemple amb els drons de guerra i els robots militars), cap robot serà capaç de resoldre amb èxit un conflicte com el que hem plantejat, perquè tampoc ho podrà fer cap humà. És per això que considere aquestes lleis d'Asimov tan tremendament innocents.

A propòsit d’açò, alguns dels problemes que vaig tenir en el retard de la publicació de la novel·la se centraven en aquest aspecte, en el fet que els meus robots no seguiren les lleis d’Asimov. Per sort, vaig aconseguir publicar l’obra tal i com jo la volia, sense cap retoc ni concessió en aquestos aspectes. 

Les ombres del bosc al Col·legi "La Concepció"

Les ombres del bosc al Col·legi "La Concepción" d'Ontinyent.

   

El dia 3 d'abril de 2017 vaig tornar al Col·legi dels Pares Franciscans a Ontinyent, en la que és potser una de les visites més emotives que he realitzat a qualsevol col·legi. Nogensmenys, es tracta del primer centre on vaig treballar com a professor, fa just enguany trenta anys. 

L’any 1986 vaig acabar la llicenciatura i, durant aquell mateix estiu, mentre ajudava el meu oncle Paco Tolsà a arreplegar ametles, la meu cosina Montse, que hi era professora de Matemàtiques, em va dir que buscaven un professor de Valencià, que m’hi presentara de seguida. Fet i fet, em vaig canviar de roba i vaig córrer cap a Ontinyent amb el cap brut de melassa dels ametlers. Em vaig posar a treballar de seguida.

Ara, tres dècades després, en conserve un bon record, i puc assegurar que encara me’n recorde d’alguns d’aquells alumnes que ara deuen ser els pares i mares dels alumnes actuals. Per això em va alegrar tant que el meu amic Manolo Requena em convidara a anar-hi.

Vaig explicar-los la part més conceptual i filosòfica de la novel·la, i els vaig haver d’esclarir alguns detalls de la trama, que potser no són massa evidents. No ho faig sovint, això de llegir les meus pròpies novel·les, però aquesta m’agrada especialment; obric qualsevol pàgina i m’agrada el que va escriure aquell que era jo ja fa cinc anys, algú que es deia com jo, però que ja no és jo. Amb aquesta obsessió escric, la de construir històries de les quals puga enorgullir-me sempre.

Els animalets de Sant Antoni, animacions lectores a Canals.

Alumnat del Col·legi Sant Antoni Abat

El llibret Els animalets de Sant Antoni ha obtingut un notable èxit entre l'alumnat dels diferents col·legis de Canals; població en què se centra l'obra.

Alumnat del Col·legi Sant Antoni Abat

A hores d'ara, he fet una lectura compartida amb molts xiquets i xiquetes de Canals, durant les festes de Sant Antoni, i he conegut l'alumnat del Josep Mollà, Vicent Rius i Sant Antoni Abat.

Molts canalins i canalines m'han preguntat com aconseguir aquest llibre, editat per Fundació Bromera i el periòdic Levante. És una llàstima que, després de la campanya d'animació lectora en valencià, no es puguen aconseguir aquest llibres d'una manera normal.

Lectura oberta a la Casa de Cultura (15 de gener de 2016)

Ceip Vicent Rius

Lectura oberta a la Casa de Cultura (15 de gener de 2016)

Ceip Vicent Rius

Imatge de l'entrevista publicada a "Crònica" del Col·legi Parroquial Sant Antoni Abat, dirigida per Rafa Soro

  

El secret de Meritxell a Xella, la Canal de Navarrés

Pel maig, vaig tenir l'oportunitat de desplaçar-me al col·legi Juan Lacomba Guillot de Xella, convidat pel mestre canalí Vicent Tornero, l'alumnat de cinqué del qual havia llegit El secret de Meritxell. Vicent és un mestre apassionat pel seu treball, i això es veu clarament en l'interés i el bon nivell dels seus entusiastes deixebles. De vegades, és molt més gran la recompensa que el propi treball d'un, i així va ser per a mi a Xella.  Va ser un moment molt agradable, i m'hi vaig endur aquest elogiós article que hi adjunte, a més d'un deliciós vídeo creat per l'alumnat del centre (Telenotícies Exea), que teniu davall. Gràcies, Vicent Tornero; gràcies alumnat de Xella. 

Ens visita Vicent Enric Belda

20 DE MAIG DE 2016 

per vicent tornero

Durant la vesprada d’ahir vam poder gaudir de la visita de Vicent Enric Belda, conegut escriptor de literatura juvenil. Ens va contar secrets i curiositats al voltant del seu llibre El secret de Meritxell , llibre que hem llegit a classe i amb què hem gaudit de la lectura en valencià. A tots i totes ens va fer molta il·lusió rebre la seua visita i escoltar els seus consells i els seus trucs a l’hora d’escriure i crear històries tan fantàstiques com aquesta. El secret de Meritxell ens introdueix en una misteriosa història amb els gats i Meritxell com a protagonistes, una barreja de màgia i realitat que ens va mantenir intrigats fins al final. Després de la xerrada totes i tots vam eixir amb les piles ben carregades i amb moltes ganes de començar noves lectures i, per què no, de llançar-nos a l’aventura d’escriure.

La llegenda de l'amulet de jade: San Fulgencio, Petrer i Ontinyent.

IES Paco Mollà, Petrer

Aquest curs he tingut l'oportunitat de visitar IES de la Vega Baixa, les Valls del Vinalopó i la Vall d'Albaida amb motiu de la lectura de La llegenda de l'amulet de Jade. Per ordre, he estat a l'IES San Fulgencio, al "Paco Mollà" i a l'Estació, que és el centre on treballe des de 1992. Les lectores i lectors han sigut de Primer Cicle d'ESO. Adjunte la ressenya d'un alumne extraordinari de Fontanars dels Alforins:

  

Ressenya de Pau Ribera Francés, 2n ESO

El passat dimecres, 18 de novembre, al saló d’actes de l’IES L’Estació, el professor de llengua i literatura i escriptor Vicent Enric Belda, ens va fer la presentació, als alumnes de 2n d’ESO, del seu llibre La llegenda de l’amulet de jade.

IES l'Estació, Ontinyent

Amb aquesta obra, Vicent va guanyar el XI Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre l’any 2.006, i la novel·la també fou escollida per als White Ravens (2008), la selecció que fa la biblioteca de Munic de les obres infantils i juvenils més destacades d'arreu del món.

Aquest llibre tracta sobre l’amor i l’amistat d’un jove i d’una xiqueta xinesa, amb moltes aventures, misteris i llegendes xineses. Així mateix ens fa reflexionar sobre temes com l’eterna joventut i la convivència familiar.

IES San Fulgencio

Durant la presentació, Vicent ens anà contant curiositats de la petita aldea Han situada a la vora del llac Quinghai Hu, al nord-est de la Xina, on se situa la llegenda, i poguérem gaudir del vídeo de l’estrena, el passat maig, per la Banda d’Agullent, de l’obra musical “De llegenda”, de l’autor agullentí Josep Maria Bru, inspirada en la seua novel·la.

La veritat és que m’ha agradat molt el teu llibre, Vicent. Gràcies per aconseguir que, amb la lectura, obrim la imaginació i viatgem a un món desconegut, ple de misterioses aventures.

El secret de Meritxell a Guadassuar i a Sant Vicent del Raspeig

Durant la setmana del llibre, al voltant del 23 d'abril, vaig fer dues animacions lectores sobre El secret de Meritxell.

El dia 22 vaig ser a Guadassuar, a la seua preciosa Biblioteca Municipal, amb la seua eficient bibliotecària Teresa Gomis, i els xiquets i xiquetes dels tres col·legis de la localitat.

Tot va anar molt bé, crec. És un plaer poder mirar els ulls d'aquests petits homenets i donetes, tan plens d'il·lusió i amb tantes ganes d'aprendre. En acabar l'animació, vaig signar exemplars. Al final d'una interminable filera de signatures, li vaig preguntar el nom a un xiquet de nou anys: Xoume, em va dir amb el seu encantador accent valencià apitxat, però de seguida va advertir-me molt docte: "Xoume, però amb a i no o, com alguns escriuen". "A Jaume, amb el meu sincer afecte", li vaig dedicar, i se'n va anar feliç com si li haguera donat un grapat de bitllets.

Als xiquets de Sant Vicent del Raspeig, del col·legi Sant Ramon de Penyafort, per falta de costum sens dubte, els costava una mica més parlar en valencià, però se'n sortien més que bé, gràcies al bon treball dels seus mestres. Un dels xiquets, en el torn de preguntes, em va dir: "Vicent, perdone que li diga, però és vosté un crac", i es va quedar d'allò més satisfet.

Em pregunten sovint per què faig aquestes animacions; per què viatge més de dos-cents quilòmetres per visitar un o altre centre. La resposta és ben senzilla: perquè els lectors són l'autèntic premi dels escriptors, i per l'immens agraïment i respecte que em mereix el treball tan imprescindible dels seus i de les seues mestres. 

Les ombres del bosc, a Banyeres de Mariola

El professor i amic Josep Calero, gran poeta que algun dia presentaré en aquest bloc, em va convidar a assistir al seu centre, a l'IES "Manuel Broseta" de Banyeres de Mariola, per parlar amb el seu alumnat de 4t d'ESO sobre Les ombres del bosc. L'any passat, ja van venir a veure'm, els de Quart  corresponent, a la Biblioteca Valenciana. 

Sols disposàvem d'una hora per parlar-ne, així que vaig apressar-me a explicar el meu punt de vista i els vaig mostrar algunes imatges que vaig fer servir en la confecció de la novel·la. En acabant, quatre alumnes van presentar-se'm en vídeo, caracteritzats com els protagonistes de la novel·la: Lluís com a Tomas Jenssen, Helena com a Sílvia Gilabert, Elena com a Sara Pínter i Natàlia com a Sofia Roig. M'hi vaig quedar gelat per la impressió, ja que podia reconèixer perfectament en ells molt del que jo vaig voler plasmar en el llibre. Són un actors magnífics, us ho assegure!

Les ombres del bosc és la novel·la que he volgut escriure tota la vida. Jo diria que és la novel·la que m'hagués agradat llegir quan tenia setze anys. Per altra banda, diu molt de mi, dels meus gustos i les meues dèries. Tant de bo els agrade encara que siga una mica sols, a les lectores i lectors.

En acabar, Pep i jo ens vam acomiadar a la porta del centre. És un tipus extraordinari, aquest Pep, i també el seu jove i despert alumnat. Ací us deixe un muntatge de vídeo que he fet amb les intervencions d'aquests magnífics actors, amb el vídeo de la cançó "A wolf at de door" (Un llop a la porta!), del grup britànic Radiohead, que us recomane.

Gràcies, amics i amigues de Banyeres de Mariola! 

El meu vídeo casolà de El secret de Meritxell

Ací us deixe el vídeo de "El secret de Meritxell" amb els dibuixos de Jordi Vila Delclòs. Normalment munte, sense gaire pretensions, un vídeo amb imatges de internet i YouTube per a les animacions lectores de cada llibre meu. Sovint empre les mateixes imatges que me n'han inspirat alguna part. No sé per què no l'havia penjat encara, aquest vídeo. Una vegada has publicat un llibre, tendeixes a oblidar-lo, a mesura que estàs pensant en una altra història; i de sobte et retrobes amb els personatges que vas crear i que són part de tu i és just com si et retrobares un gran amic. 

Animació lectora a Callosa de Segura. Col·legi "La Purísima"

La mare dels europeus es diu cobdícia i el pare, menyspreu (El secret de Meritxell, pg. 90)

Vaig visitar el Col·legi "La Purísima" de Callosa de Segura, a la Vega Baixa. L'alumnat de Segon d'ESO, amb la seua professora Consuelo, havíen llegit El secret de Meritxell. Malgrat el llarg viatge en moto, aquestes visites sempre em produeixen molta satisfacció. Em vaig trobar uns joves i unes joves realment encantadors, que havien realitzat una lectura atenta i molt intel·ligent del meu llibre. 

Una de les alumnes de classe em va demanar que li explicara aquesta frase:  La mare dels europeus es diu cobdícia i el pare, menyspreu (El secret de Meritxell, pg. 90). Li vaig parlar de la cobdícia de l'arqueòleg Robert Bas, pare de la protagonista, que havia sigut capaç de pactar amb l'emissària de la deessa Bastet un èxit professional i econòmic immediat a canvi de la seua felicitat futura, i la de la seua família. Li vaig contar també que els tresors més importants d'Egipte o de Mesopotàmia eren ara a Londres, a París o a Berlín, perquè els europeus (els occidentals, vaja!) sempre ens hem cregut el melic del món i la mesura de totes les coses, disfressant la nostra cobdícia i menyspreu per la resta del món de mil maneres distintes.

Mentre conduïa la meua moto de tornada a casa, vaig reflexionar sobre com de poc ens coneixem entre nosaltres els diferents valencians: del nord, del mig i del sud; alacantins, valencians i castellonencs, i com algunes de les darreres decisions polítiques (tancament de Canal 9, per exemple) són un atac directe contra la vertebració del nostre territori i de les nostres gents, un atac contra nosaltres mateixos. "Cobdícia" i "menyspreu" són les paraules que m'han vingut al cap, de manera involuntària, en pensar-hi.

Visita a l'IES La Malladeta 10 d'abril 2014

Amb Mari Àngels i alumnes de quart de La Malladeta, La Vila

Amb Mari Àngels Llorca, Pepita Soriano i Maria Justiniano

He visitat l'alumnat de l'IES La Malladeta de la Vila Joiosa. Hi he tingut el plaer de conèixer les companyes del Departament de Valencià. He tornat a la Vila, on he passat algun estiu. He pogut parlar de La llegenda de l'amulet de jade, que sempre agrada molt. També, amb els de quart d'ESO, he estat parlant de L'estirp de l'horror, que vaig escriure emprant imatges que sempre he identificat com alacantines (les marineres i les de l'interior), provinents dels anys que vaig viure per aquelles estimades terres.

L'estirp de l'horror és la meua primera novel·la. La setmana passada (03-04-14) vaig anar al col·legi "El Valle" de l'Albufereta d'Alacant a parlar-ne, i aquesta setmana he repetit sessió a la Vila. Com sempre m'ha ocorregut, és una novel·la que funciona bé entre els lectors i lectores més atents. Els lectors i lectores de "El Valle" em van sorprendre molt positivament per la seua acurada educació; els de "La Malladeta" per la seua intel·ligent autenticitat. La Vila és com una illa de valenciania, una fantàstica illa mediterrània "feliç de salt exaltada". Em vénen al cap els versos de l'elegia segona de Carles Riba, de manera inconscient. Tenim un gran País, encara. Tenim un gran jovent també a Alacant, ciutadans que de segur no aspiren a esdevenir exiliats en la seua pròpia terra, al seu propi País. Explicar valencià en algunes parts del País Valencià té un mèrit afegit, un mèrit enorme; us ho dic per experiència.   

Ressenya de la Biblioteca Joan Oliva a El secret de Meritxell

El secret de Meritxell

A Egipte, al segle XIX, prop de la ciutat de Beni Hasan, fou descobert un cementiri que contenia els cossos de tres-cents mil gats momificats. Es precisament, un gat, el qui capgira la vida de la petita protagonista d’aquest llibre juvenil, anomenada Meritxell, que viu amb la seva tieta Mercè mentre els seus pares treballen lluny de casa. Els gats eren animals sagrats a l’antic Egipte, i fins i tot tenien una deessa, Bastet, que s’ha convertit en protectora de la família.

Mertitxell fa ara una nova vida, pensa com les persones però s’expressa en l’idioma dels gats. La seva mascota és Silver, un gat que la va visitar quan encara era molt petita i després d’haver viscut moltes aventures arriba un dia en que cau malalt. L’aventura començarà quan es coneix la veritable història d’aquest gat que conduirà al lector a uns fets sorprenents que faran adoptar a la jove protagonista algunes capacitats pròpies dels gats.

Un dels molts missatges que ens emet aquesta història és la tristesa i la soledat en què queden els infants quan els pares, encara que sigui d’una forma inconscient, posen el seu interès personal per damunt dels fills, i com aquestes situacions porten els infants a tenir dificultats de relació i en el propi rendiment escolar. Però en canvi dins d’aquesta fugida a través de la imaginació surten reforçades l’amistat i la solidaritat.

El tipus de narració de Vicent Enric Belda és molt intimista i ens apropa una crítica social que supera el propi àmbit del llibre infantil i juvenil, fet que el va portar a aconseguir per segona vegada el Premi de Narrativa Infantil de Vicent Silvestre en la seva quinzena edició.

Les il•lustracions són a càrrec de Jordi Vila Delclòs. Ha treballat per a diferents editorials, productores de televisió, agències de publicitat, grups de teatre i fins i tot dissenyadors; encara que segons confessa ell mateix, el que realment li agrada és escoltar jazz i dibuixar pirates. Ha rebut el Premi Conte Infantil Sant Joan de Déu i el Premi DomeFest Chicago 2008 per la pel·lícula Hijos del agua de Manuel Huerga.

Licantropia

Λυκάων

Els llops, com una representació metafòrica de la part més salvatge de l'ésser humà, han aparegut bastant en les meues novel·les. A les Metamorfosis, del poeta romà Ovidi es descriu la creació i la història del món, tot fent servir com a fonts les tradicions mitològiques de Grècia i Roma. Escrit en l'adveniment de l'era cristiana, és encara, dos mil anys després, una de les obres de mitologia més populars. Entre les diferents històries, una us podrà sorprendre encara per la seua pervivència en la narrativa i el cinema actuals, em referisc a la història de Licaó, del primer home llop mai descrit: Licaó, rei d’Arcàdia, tenia el costum de menjar humans, fins que Zeus el va castigar. Us adjunte una adaptació meua, molt personal, del poema d'Ovidi, sobre l'aparició literària de l'home llop:

...

I quan la carn d'un home va ser servida a Zeus, 

amb un tro venjador Zeus destruí el palau          

del vil rei Licaó, qui espantat va fugir,

i, en els camps silents, va restar udolant

fent intents inútils per poder-hi parlar;

cosa que el féu delirar i enfurir més encara.

I amb els seus ullals tan cobdiciosos,

massa delerós sempre dels seus acostumats

i hòrrids assassinats, va llançar-se veloç

vers les manses ovelles, assedegat de sang.

El vestit se li partí a causa del pèl hirsut.

Els braços ara cames se li hi tornaren,

i, com un llop feroç, tenia els mateixos

pèls bruns i el semblant dur, els mateixos ulls brillants,

la mateixa ferotge mirada  ...

Les ombres del bosc - Faristol - Crítica

Crítica en Faristol clijcat d'Ariadna Civit a Les ombres del bosc. La puntuació 4* de 4* és la màxima que s'atorga

Les ombres del bosc

La mort de Josep Martí, un frare dominic, condueix l’agent de policia Sara Pínter a furgar en les vides de Sílvia Gilabert i de Tomas Jenssen, el seu xicot, un jove que fuig d’un passat tortuós a Noruega. La crònica de la investigació es combina hàbilment amb narracions del mateix Jenssen farcides de mitologia del poble indígena sami, i amb històries oníriques que Sílvia pronuncia davant la psiquiatra forense del cas.

Vicent Enric Belda, un autor amb més d’un guardó a l’esquena, aquest cop mereix el Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil per aquesta novel·la policíaca que, amb una certa alenada nòrdica, emboira la ment del lector, però alhora entrena la seva mirada per acabar distingint les ànimes depredadores que es mouen en la foscor.

Malgrat que aquests canvis de to i de focalització entretallen la progressió del relat a l’inici, més endavant serviran per mostrar els plecs més ombrívols de les dues ombres, que, unides, fan seva la nit per atacar les víctimes. L’autor sap jugar amb l’ambigüitat per despertar l’interès i el misteri, claus en una història on els silencis, els turments i els malsons s’emporten el major pes.

Ariadna Civit Valoració del crític:

Les ombres del bosc - ressenya . L'illa

Ressenya de Les ombres del bosc a la revista L'illa

La terrible ombra d’un secret

Marina Vera

 Vicent Enric Belda, autor de Les ombres del bosc, ha estat guardonat en tres ocasions en els Premis Literaris Ciutat d’Alzira. La primera, amb La llegenda de l’amulet de jade, Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre, que també va ser escollida per als White Ravens, la selecció que fa la biblioteca de Munic de les millors obres infantils i juvenils de tot el món. Va guanyar per segona vegada aquest mateix guardó amb El secret de Meritxell, amb què va aconseguir, a més, el Premi Samaruc. I per la seua última novel·la, Les ombres del bosc, ha rebut el Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil. Tot i ser dades fredes, constaten que ens trobem davant d’un autor que ha demostrat ser capaç de captivar els lectors amb cadascuna de les seues creacions.

Intriga en dosis altes

Això és precisament el que ocorre amb Les ombres del bosc, una novel·la tan ben construïda com efectiva, que segueix les directrius de la novel·la policíaca però amb un toc personal –alguna cosa sobrenatural, que no pot explicar-se racionalment, plana sobre tota l’obra– que li dóna originalitat i que manté l’interés del lector pàgina rere pàgina amb els molts misteris que amaga.

La trama comença quan el pare Josep, un vell dominic, apareix mort en una basílica del segle xix a València. És l’1 d’agost i la ciutat sembla que fa vacances, així com bona part del cos de policia. De manera que la jutgessa Sofia Roig i la jove agent Sara Pínter seran les encarregades d’intentar resoldre el cas. La seua recerca les porta a conéixer Sílvia, una jove de dèsset anys que viu a la finca d’enfront i que amaga més secrets del que sembla, inclosa la mort sospitosa de son pare.

Tomas Jenssen, el nóvio de la jove, ha fugit de la seua Noruega natal, dels seus fantasmes i de la seua família gràcies a una beca d’estudis i es veurà també implicat en la investigació, ja que va ser alumne del pare de Sílvia a la universitat.

Tres històries i un misteri

Tres històries i el bagatge personal de cadascun dels personatges principals s’entrecreuen en aquesta novel·la. Tanmateix, les trames són bastant independents i diferents per a no confondre el lector. Ans al contrari, contribueixen a crear una atmosfera densa i plena de misteri, en què la tensió es percep d’una manera cada vegada més palpable i en què sembla a cada moment que alguna cosa terrible està a punt de passar. Tomas i Sílvia són dues ànimes torturades que a la fi es troben. Ella està en tractament psicològic a causa d’un succés tràgic ocorregut en la seua infantesa. La mort del seu pare, aparentment un suïcidi, afegeix més dolor a la seua vida. De la seua banda, el jove ha crescut en la família d’un estricte capellà baptista com a fill adoptiu, igual que la seua germana. Amb una mare que no va demostrar mai interés ni afecte per cap dels dos, Tomas i Liv mantenien una relació molt estreta que els va despertar sentiments contradictoris en arribar a l’adolescència. Asfixiat pel seu entorn, es trasllada a València i intenta infructuosament fugir dels seus fantasmes. La jove Sara Pínter comparteix pis amb el seu company, el subinspector Fuster, arran del tortuós divorci d’aquest. Tot i que ell intenta acostar-s’hi, ella viu centrada en la seua carrera professional, que desenvolupa amb una dedicació obsessiva. I, per damunt d’aquests fils argumentals que, tot i ser secundaris, són fonamentals i configuren l’ànima de la novel·la, la intriga policíaca: qui va assassinar el pare Josep? Els lectors ja poden preparar-se per a una novel·la absorbent.

Animació lectora - Salesians - Alcoi

Text original de la pàgina de l'enllaç 

VISITA DE VICENT ENRIC BELDA

Lun, 17/03/2014

El passat dijous 13 vam rebre la visita de Vicent Enric Belda, escriptor i guanyador de diferents premis tant de narrativa infantil com de juvenil en valencià

Maite Vilanova

El passat dijous 13 vam rebre la visita de Vicent Enric Belda, escriptor i guanyador de diferents premis tant de narrativa infantil com de juvenil en valencià. L'objectiu de la seua visita va ser comentar la seua obra Les ombres del bosc, la qual havia sigut llegida pels alumnes de 4t d'ESO.

Vicent Enric Belda va parlar als alumnes de diferents aspectes de l'obra: des de la concepció de l'argument al desenvolupament de l'acció i dels personatges amb tota mena de detalls. Per tal d'enriquir la seua explicació, l'escriptor d'Agullent va presentar un muntatge de diapositives així com un xicotet vídeo amb imatges i textos significatius al voltant del llibre.

A continuació, els alumnes van poder establir un contacte més directe amb ell realitzant-li preguntes sobre els aspectes més controvertits del llibre així com de la seua tasca com a escriptor. Per últim, l'autor va signar els llibres dels alumnes que així ho van voler.

Per la seua banda, els alumnes es van mostrar en general interessats en les explicacions, moltes de les quals intentaven explicar la psicologia dels personatges i el perquè de les seues accions. També li van formular nombroses preguntes que els van ajudar a aclarir dubtes que se'ls havien plantejat al llarg de la lectura.

En definitiva, una activitat positiva per als alumnes el fet de poder entrar en contacte directe amb l'escriptor del llibre que han tingut a les seues mans durant un temps i que ha format part dels seus interrogants. Com tots sabem, llegir ens fa pensar i plantejar-nos coses noves. Aquesta última idea és la que els va fer arribar l'autor com a important: el fet que llegir ens ha de fer reflexionar per a extraure les nostres pròpies conclusions sobre els diferents aspectes de la vida.

Gràcies a tots els alumnes i en especial a l'autor Vicent Enric Belda per apropar-nos al món de la lectura i de l'elaboració literària un poc més. Fins a la pròxima.

La llegenda de l'amulet de jade - La declaració d'amor

Fragment de la novel·la La llegenda de l'amulet de jade. Víctor declara el seu amor a Li Bei imitant la declaració d'amor de Tirant a Carmesina, però el resultat no és en absolut l'esperat. Si has llegit la novel·la, ja saps per què... 

Totes les il·lustracions a Ferran Boscà. Gràcies Ferran pel teu magnífic treball!!

Victor. Il·lustració de Ferran Boscà

Va coincidir aleshores, que una mestra del nou col·legi m’havia deixat una novel·la antiga de la biblioteca. En ella, el protagonista, un cavaller anomenat Tirant, es declarava a la princesa Carmesina tot emprant una senzilla argúcia: un petit espill tancat. Segons s’hi contava, el cavaller el va donar a la princesa i li va dir més o menys així: “Senyora, la imatge que hi veureu em pot donar la mort o la vida. Ordene-li la vostra altesa que tinga pietat de mi”.

I la princesa va córrer a la seua cambra i va pensar que a dintre s’hi trobaria pintat el retrat d’una altra dama. Tanmateix, el que va veure va ser la seua pròpia imatge reflectida en un mirall, i així, d’una manera inesperada, va saber la princesa Carmesina que Tirant l’estimava.

Vaig decidir que imitaria aquella manera tan bonica de declarar-se, per això vaig agafar de l’habitació de ma mare un petit espill de butxaca que s’obria com si fóra un llibret, i vaig esperar una bona ocasió per confessar el meu amor a Li Bei.   

Aquella mateixa nit, vaig esperar que marxara l’última parella del restaurant i vaig ajudar Li Bei i el vell Xiyou a endreçar el local. Vaig haver d’insistir perquè ella em permetera acompanyar-la a traure la brossa. Vam arrossegar pesadament la gran galleda amb el fem pel mig del carrer, fins al contenidor que hi havia en una cantonada. Era diumenge, quasi mitjanit. Les llambordes del sòl eren humides per la pluja i brillaven amb els reflexos tènues dels fanals i de la llum d’una tímida lluna, que s’amagava contínuament entre els núvols.

No se sentia cap soroll excepte els nostres passos pel carrer. Durant un moment va fer l’efecte que estàvem sols en tota la ciutat, entre aquell laberint de cases deshabitades. Tot en aquell barri vell em semblava aleshores igualment decadent i ombrívol. Vaig agafar Li Bei de la mà i la vaig portar fins un racó discret. Ella em va seguir sense oposar-se i em va mirar en silenci amb els seus ulls oblics que eren com dues ratlles de tinta, tan encisadors i tan expressius que semblava que em parlaven. Em vaig armar de valor. Li vaig donar l’espill tancat. Li vaig dir que a dintre trobaria la imatge de la persona de la qual jo estava enamorat.

 Aleshores va ocórrer un fet imprevist perquè, a pesar que Li Bei havia obert l’espill i havia mirat en el seu interior, l’expressió de la seua cara no va ser de felicitat, ni tampoc d’alegria, ni tan sols de sorpresa, sinó que un incert i inexplicable terror es va dibuixar en el seu rostre, com si la seua pròpia imatge, matisada per la poca llum d’aquell racó, li resultara incomprensiblement desagradable, estranyament horrible.

Va tancar l’espill de sobte i me’l va llançar, espantada. Tot seguit se’n va anar, posseïda per una incomprensible paüra. En aquell moment no vaig saber com interpretar aquella estranya reacció de Li Bei en contemplar la seua pròpia imatge, perquè, als meus ulls, ella continuava sent la xiqueta més bella i encisadora que jo havia pogut contemplar mai.