dilluns, 28 de desembre del 2020

LA LEYENDA DEL AMULETO DE JADE


Ja podeu trobar a les llibreries La leyenda del amuleto de jade, la versió en castellà d'Immaculada Pérez Peiró de La llegenda de l’amulet de jade.

Per a mi, la publicació en castellà d’aquesta novel·la ha sigut una doble satisfacció. En primer lloc, perquè crec que aquesta obra, que va estar distingida per la Biblioteca de Munich en 2008 com una de les millors novel·les d’arreu del món de literatura infantil i juvenil, a la fi pot ser coneguda per un públic més ampli. Per altra banda, la traducció ha estat realitzada per la mateixa persona a qui, ja fa catorze anys, la vaig dedicar.

Podeu llegir la part inicial en la pàgina de l’editorial Algar. Per cert, la preciosa portada, també de Ferran Boscà, ha significat per a mi una autèntica sorpresa.

En les pàgines inicials d'aqueta vesrsió, podeu trobar la següent informació sobre aquesta novel·la, de la qual s'han venut ja més de 20.000 volums:

Esta obra obtuvo el XI Premio de Narrativa Infantil Vicent Silvestre, patrocinado por Ediciones Bromera y promovido por el Ayuntamiento de Alzira. Formaban parte del jurado Ferran Ballester, Arantxa Bea, Consuelo Berenguer, Pere Duch y Xavier Mínguez.

En 2008 fue incluida en los White Ravens 2008, la selección anual que elabora la Biblioteca de Múnich de las obras infantiles y juveniles más destacadas de todo el mundo.

En 2015 el compositor Josep Maria Bru Casanova presentó en Agullent su composición en música dodecafónica De Leyenda, basada en esta misma novela.



dilluns, 29 d’abril del 2019

Unes veus a l'altra part del mur


Unes veus a l’altra part del mur és la meua última novel·la publicada. Ha obtingut el 38é Premi Enric Valor de Literatura Juvenil, que concedeix l’Ajuntament de Picanya, i ha estat publicada per Edicions del Bullent, en la col·lecció L’esplai.
Unes veus a l’altra part del mur és una novel·la de por, en el sentit més clàssic; més concretament, una narració de fantasmes, en la qual no amague la meua admiració per Lovecraft, com explicaré més endavant, i també per Edgar Allan Poe, per Maupassant, per Henry James i per tants altres autors i autores de terror, capaços de furgar de la manera més esclaridora en el més profund de l’ànima humana a través de l’anàlisi dels nostres temors més atàvics.
Unes veus a l’altra part del mur conta la història de Paula, una adolescent amb una sensibilitat extraordinària, que la fa capaç de comunicar-se des de ben petita amb els morts. La seua vida aparentment tranquil·la, en un mas de la Vall de Laguar, a prop del barranc de l’Infern, canvia de sobte quan son pare mor i ella ha de traslladar-se a Barcelona, a casa de la seua àvia. En aquest pis elegant del barri de Sant Gervasi, mitjançant la influència d’una esgarrifosa presència sobrenatural, Paula descobrirà la verdadera història de la seua família, uns fets amb un rerefons terrible, que arrossegaran també la jove protagonista.
Dic a la novel·la:             
…algunes persones, sorpreses per una mort prematura, inesperada o antinatural, deixen com oblidats en el món físic, en el món real dels vius, els seus sons més íntims, aquella realitat no corpòria que habita en el subconscient més profund; com si no s'hagueren pogut morir del tot, com si d'alguna manera els seus pensaments i les seues obsessions es resistiren a desaparèixer i els feren creure que, d'alguna manera, mentre dormen el seu son difunt, encara existeixen i són vius.
 El que he pretès amb la novel·la és fer somniar les lectores i lectors amb la lectura. Passar per la sensació de catarsi que també posseeix la por, sabent que en acabar el llibre, en arribar a la pàgina final, s’haurà acabat tot i podrem mirar-nos la nostra realitat amb una llum nova.

Podeu llegir en aquest enllaç la crítica que PEP MOLIST  ha fet de la novel·la a la revista Faristol.
També us deixe ací la ressenya de JOSEP MOLL  a VilaWeb
També podeu llegir ací el principi de la novel·la. Espere que us agrade! 

divendres, 2 de febrer del 2018

Les lleis de l'ètica robòtica

Les lleis de la robòtica d'Asimov, 
a propòsit de la HISTÒRIA DE SAM

Fragment de:
Història de Sam. Deus ex Machina,
cap. 2. Una societat quasi perfecta
Vam abandonar la ciutat. Per la finestra anaven passant edificis, naus de fàbriques i els diferents paisatges perfectament civilitzats que conformaven els afores d'aquella nova ciutat normal Pragma3.
—Aquest robot, Tim, era un NG82 com jo —vaig dir—. No sé si ara encara en quedaran molts altres com nosaltres...
Emma no em va dir res, sinó que va preferir mirar per la finestra les vastes extensions de camps cultivats pels agricultors androides. Les cols llombardes dibuixaven interminables fileres morades, al costat de les files de les tiges intensament verdes de les safanòries, de les línies dels cóps delicats de les lletugues, de les fulles allargades i blavoses de les cebes... sobre una terra fèrtil que oferia generosa els seus fruits vegetals com si es tractara d'un magnífic i estranyament perfecte decorat teatral.
—No, el meu estimat Bèstia, vós no podeu morir, viureu per convertir-vos en el meu marit. Des d'aquest moment jo us done la meua mà i us jure que no em casaré amb ningú sinó és amb vós —va mussitar Emma en veu baixa, repetint les paraules de Bella en l'obra teatral.
Em vaig adonar que en aquell moment la seua ment estava ocupada visionant escenes de l'obra teatral que havíem presenciat i que havia emmagatzemades en la seua memòria perifèrica.
Vaig recordar allò que m'havia dit l’NG82 Tim: “Un robot mai no hauria de fer mal a un ésser humà, en cap circumstància, ni hauria de permetre que res ni ningú fera mal als humans”. Llavors vaig poder reconstruir en la meua ment la seqüència oracional completa a la qual devien pertànyer aquelles frases: “1. Un robot no pot mai damnar un ésser humà, ni pot permetre que res ni ningú li cause dany .- 2. Un robot ha d'obeir les ordres que li són donades per un ésser humà, excepte si aquestes ordres entren en conflicte amb la Primera Llei .- 3. Un robot ha de protegir la seua pròpia existència, fins on aquesta protecció no entre en conflicte amb la Primera o la Segona Llei”.
Jo sabia que aquella mena de principis morals androides havien estat escrits pel novel·lista Isaac Asimov (Petróvich, 1920.01.02 - Nova York, 1992.04.06). També sabia que aquelles lleis tan tremendament innocents havien tingut certa repercussió en la literatura de ciència ficció del segle vint. Però el que Asimov no havia tingut en compte era que cap avanç tecnològic de la humanitat no havia pogut escapar mai d'una aplicació bèl·lica espantosa, i els robots no en serien l'excepció.

El dia 30 de gener de 2018 vaig tenir la sort de ser convidat a parlar del meu llibre Història de Sam. Deus ex Machina amb l’alumnat de 3r d’ESO de l’IES Torrellano, a propòsit d’un programa europeu Erasmus+ de col·laboració amb la Universitat d’Alacant, que té el nom Eurobotique ES, centrat en els estudis i investigacions relacionats amb la robòtica.
Vaig fer dues sessions molt interessants, des del meu punt de vista, ja que l’alumnat semblava ben atent a la història que acabaven de llegir i vaig tenir l’oportunitat de recordar alguns aspectes relacionats amb aquest llibre, que vaig publicar, després de quatre anys escrit, en 2014.
Un dels aspecte que hi vam tractar era el tema de l’ètica en la robòtica, i els vaig explicar les qüestions que en aquest aspecte es plantegen hui mateix en els centres d’enginyeria més importants del món; per exemple, en el camp de l’automoció robòtica o automatitzada.
Els he posat el següent cas, a propòsit d’un article en el periòdic EL PAÍS: Un home vell passeja la seua néta de dos anys per la vorera d’una carretera. La xiqueta se li’n fuig de sobte i creua la via, i tot seguit ho fa el seu avi per salvar-la. Un cotxe sense conductor hi arriba a una velocitat molt adequada, però calcula que no pot evitar una col·lisió i ha de decidir a quina de les dues persones atropella. L’alumnat s’ha apressat a dir-me que atropelle el vell, ja que ja ha viscut més. Llavors els he posat el cas que foren un nen de dos anys i un de sis, i ja no han sabut ben bé que respondre.
A partir d’ací, hem revisat les “Tres Lleis de la robòtica” d’Asimov, que especialment se centren en la llei principal i primera: Un robot no pot mai damnar un ésser humà, ni pot permetre que res ni ningú li cause dany. Crec que, a banda de l’ús militar de la robòtica, que els humans estem fent ja en l’actualitat (per exemple amb els drons de guerra i els robots militars), cap robot serà capaç de resoldre amb èxit un conflicte com el que hem plantejat, perquè tampoc ho podrà fer cap humà. És per això que considere aquestes lleis d'Asimov tan tremendament innocents.
A propòsit d’açò, alguns dels problemes que vaig tenir en el retard de la publicació de la novel·la se centraven en aquest aspecte, en el fet que els meus robots no seguiren les lleis d’Asimov. Per sort, vaig aconseguir publicar l’obra tal i com jo la volia, sense cap retoc ni concessió en aquestos aspectes. 

dissabte, 7 d’octubre del 2017

La mort de Gombrowicz

El dia 22 de setembre de 2017, es va concedir el XXXI  Premi de Narrativa en Valencià Felipe Ramis, organitzat per l'Ajuntament de la Vila Joiosa al meu relat curt 'La mort de Gombrowicz'. No es tracta però d'una obra que he escrit recentment, sinó d'un conte que ja tenia acabat fa algun temps, i el qual ja havia estat seleccionat, encara que òbviament no va guanyar, en el Premio Internacional de cuentos de la Fundación Max Aub. 'La mort de Gombrowicz' -perdoneu la immodèstia- és sense dubte un bon conte, que forma part de tota una sèrie de relats meus que, d'una manera o altra, tenen com a fil conductor alguns fets i personatges cabdals del segle XX. 'La foguera de Max Brod' o 'Una història Vienesa', per exemple, en formen part. Algun dia, no sé quan, m’agradaria publicar-los conjuntament.
Resultat d'imatges de tot pelant la ceba'La mort de Gombrowicz' va nàixer de la lectura de la novel·la autobiogràfica Tot pelant la ceba, del premi Nobel de Literatura Günter Grass; i parla de la capacitat dels humans d'adornar el nostre propi passat, de ser indulgents amb els nostre propis errors, mentre que som terriblement intransigents amb els defectes dels altres. "No vull que ningú m’excuse: vaig pertànyer a les SS nazis”, va dir llavors l'autor d'El Timbal de llauna.
El meu relat narra l’últim dia en la vida d’un vell psiquiatre infantil, Alexander Gombrowicz, d’origen polonés. Marginat pels seus col·legues, a causa de la seua avançada edat i els seus desvaris, finalment els fantasmes del seu passat vénen a visitar-lo i recordar-li alguns fets horribles. El relat el vaig situar a Londres, amb les imatges que conservava d'un viatge que hi vam fer, hostatjats en un hotel barat, a prop de l'Institute of Child Health i també de la casa museu del meu admirat novel·lista Charles Dickens.
El nom, 'Gombrowicz', li'l vaig emprar a l'inclassificable autor Witold Gombrowicz, però no hi manté cap mena de relació.




La mort de Gombrowicz (1r paràgraf)

          Com era habitual, l’ancià psiquiatre Alexander Gombrowicz s’havia despertat a les sis en punt de la matinada. En el silenci buit de la cuina, va prendre un te molt calent i va mastegar molt lentament una llesca de pa amb mantega. Va posar en marxa el televisor just a l’hora de la predicció meteorològica i el va apagar tan prompte com va comprovar que no plouria aquell matí sobre la ciutat de Londres. Seguint la seua impertèrrita rutina, just a les sis i mitja es trobava al bany, a les set i mitja prenia el metro en l’estació de Bayswater i, onze minuts més tard, baixava a Russell Square. Per fi, exactament a les vuit menys deu minuts, com cada matí, travessava la porta de l’hospital infantil del carrer Guilford amb pas segur i un aspecte immillorable. 

dijous, 15 de juny del 2017

Faristol

Text propi, publicat a "Un país d'escoles" La Vall d'Albaida 2016. Coordinadora de la Vall d'Albaida per la defensa i l'ús del valencià. Escola Valenciana.

La introducción de las lenguas nativas en la Educación Preescolar y en la General Básica se justifica, atendiendo, por una parte, a la necesidad de favorecer la integración escolar del alumno que ha recibido como materna una lengua distinta de la nacional, y por otra, al indudable interés que tiene su cultivo desde los primeros niveles educativos como medio para hacer posible el acceso del alumno a las manifestaciones culturales de tales lenguas.

DECRETO 1433/1975, de 30 de Mayo, por el que se regula la incorporación de las lenguas nativas en los programas de Educación Preescolar y General Básica (B.O.E. 156).

Diu el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans que "Faristol" és un Moble de fusta o d’altres materials, amb peu o sense, que forma un pla inclinat on es repenja un llibre, una partitura, etc., per tal de llegir amb més comoditat. Però "Faristol. Llenguatge i Gramàtica" és també el nom del meu primer llibre de valencià, el primer contacte que havia tingut mai, d'una manera acadèmica, amb la meua pròpia llengua "nativa" (Conferit amb la naixença, nat amb un mateix, no adquirit, com ben bé defineix també el DIEC), i tot això va ocórrer just quan tenia tretze anys, en el darrer curs d'EGB, mesos abans que morira un dictador d'infausta memòria.
—La reunió té com a objectiu explicar-los que els seus fills podran optar a estudiar valencià; en acabar les classes de la vesprada, de manera totalment gratuïta i absolutament voluntària —va explicar donya Conchín Vidal Sanz a les nostres mares.
Així, degué ser ma mare qui em va animar a aprendre valencià, per consell de donya Conchín, és clar. Ma mare era convençuda que saber mai no feia mal; a més a més, tenia una confiança cega en els mestres, especialment, en aquella extraordinària mestra d'Ontinyent, soltera, de somriure generós, falda recta i rebeca, que també ens donava Lengua Española i Francés.
Es veritat que, des feia uns anys, les coses anaven una mica rebolicades. En l'església, per insistència del gran Ramon Haro Esplugues, en algunes ocasions es deia el Pare Nostre en valencià; i fins la missa sencera; els cassets amb les cançons de Raimon, Ovidi Montllor, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet anaven passant-se de mà en mà com alguna cosa absolutament desconcertant, no tant pels continguts "revolucionaris", sinó perquè feia l'efecte que aquella llengua que empràvem entre nosaltres i que havíem aprés a casa, tenia una fonètica desconcertantment harmoniosa i que amb ella es podien dir les frases més boniques mai imaginades.
El llibre, que ens va proporcionar la mestra de manera gratuïta, a través de la Paraula Cristina i la intermediació de Ramon Haro, era un llibre de color verd. En la portada de Pilarín Bayés, uns xiquets sostenien cartells amb consignes com: "L'apòstrof", "La jota i la ge", "Femenins en -es". Tota una novetat, que va ser com un presagi del que havia de ser la resta de la meua vida professional. Ben mirat; tinc la sensació que no he eixit mai de l'escola.
Evarist, Vicent Martí, Jaume, Toni, i jo mateix; no recorde si algú més, no ens perdíem mai cap classe. Evarist Olcina llegia els textos en valencià amb posat d'autèntic periodista; professió que de fet encara exerceix; Toni Navarro Calabuig, pedagog prematur, qüestionava la didàctica de cadascuna de les ordres de la mestra. Jo mirava i escoltava, emmirallat per cada lectura, aclaparat com sempre per la meua timidesa i la tendència natural a volar amb la imaginació amb un posat absent.
Poc després va arribar Enric Valor a instal·lar-se en casa del seu gendre, el nou metge d'Agullent. El grup de teatre parroquial havia representat el "Retaule del Flautista", de Jordi Teixidor. En acabar el curs, donya Conchín em va regalar un llibre d'Enid Blyton traduït, Els cinc les passen negres, que vaig llegir fascinat. Va morir finalment un dictador.
Si pense en allò que els autors naturalistes del dènou anomenaven determinisme, pense que era natural que les coses anaren com anaven i que recuperàrem de manera natural, en tots el àmbits, aquella llengua que era part de nosaltres, que representava una manera única, quasi genètica, de mirar-nos la realitat. Però potser és que he viscut sempre enlluernat per aquelles meravelloses classes de final del dia en l'escola de la Font Jordana. Altres, en aquestes mateixes circumstàncies, han fet tots els possibles per deixar de costat la nostra llengua, per extirpar-la de la seua existència i, en la mesura de les seues possibilitats, de l'existència de la resta. Després de més de quaranta anys de la mort d'un dictador, em fa l'efecte que no hem avançat massa.       

dilluns, 12 de juny del 2017

Ja és a les llibreries Paris Blonde


Ja és a les llibreries Paris Blonde, la meua última novel·la. La portada és obra de Nina Llorens Peters. Representa la imatge dels germans bessons, Càstor i Pòl·lux, fills de la reina Leda. En una línia superior es poden veure imatges de dues xiques. M'agrada molt el resultat, clàssic i modern alhora, que crec que representa bastant bé les claus de la novel·la.

Paris Blonde és el títol d'una obra en què conflueixen totes les preocupacions d'Alexandru, un jove que estudia primer de batxillerat en un institut d'una petita ciutat de València, a la qual l'autor anomena Exea. El conflicte sorgeix quan en Internet apareixen unes fotografies molt compromeses de la seua germana Ecaterina, la qual cosa provoca un autèntic sotrac en la vida del protagonista, una commoció que farà trontollar totes les bases de la seua existència: els estudis; la tranquil·litat de la seua família; la seua relació amb la seua amiga Marta i, especialment, l'amistat amb Marc, a qui considera com un germà, com una ànima bessona retrobada després de quasi dos mil anys. La seua relació amb Marc i Marta donarà pas a una història paral·lela, un ficció imaginada pel protagonista, la qual el situarà en el segle II dC, quan dos germans bessons idèntics, enamorats de la mateixa jove, són enviats a lluitar com a soldats auxiliars a l'antiga Dàcia, annexionada a l'Imperi Romà. 


dimarts, 4 d’abril del 2017

Les ombres del bosc al Col·legi "La Concepció"

Les ombres del bosc al Col·legi "La Concepción" d'Ontinyent.
   

El dia 3 d'abril de 2017 vaig tornar al Col·legi dels Pares Franciscans a Ontinyent, en la que és potser una de les visites més emotives que he realitzat a qualsevol col·legi. Nogensmenys, es tracta del primer centre on vaig treballar com a professor, fa just enguany trenta anys. 

L’any 1986 vaig acabar la llicenciatura i, durant aquell mateix estiu, mentre ajudava el meu oncle Paco Tolsà a arreplegar ametles, la meu cosina Montse, que hi era professora de Matemàtiques, em va dir que buscaven un professor de Valencià, que m’hi presentara de seguida. Fet i fet, em vaig canviar de roba i vaig córrer cap a Ontinyent amb el cap brut de melassa dels ametlers. Em vaig posar a treballar de seguida.

Ara, tres dècades després, en conserve un bon record, i puc assegurar que encara me’n recorde d’alguns d’aquells alumnes que ara deuen ser els pares i mares dels alumnes actuals. Per això em va alegrar tant que el meu amic Manolo Requena em convidara a anar-hi.

Vaig explicar-los la part més conceptual i filosòfica de la novel·la, i els vaig haver d’esclarir alguns detalls de la trama, que potser no són massa evidents. No ho faig sovint, això de llegir les meus pròpies novel·les, però aquesta m’agrada especialment; obric qualsevol pàgina i m’agrada el que va escriure aquell que era jo ja fa cinc anys, algú que es deia com jo, però que ja no és jo. Amb aquesta obsessió escric, la de construir històries de les quals puga enorgullir-me sempre.

dimecres, 1 de març del 2017

La traducció de "L'albatros" de Teodor Llorente i Olivares (1906).

Aquesta és la primera traducció de Buadelaire al castellà:

EL ALBATROS

Carlos Baudelaire

 Algunas veces, por matar el tedio,
los rudos navegantes
cazan vivo un albatros, el coloso
de las marinas aves,
que con pausados vuelos, indolente
compañero de viaje,
al bajel sigue cuando noche y día
surca los anchos mares.

Sobre el puente lo arrojan mofadores,
y aquel rey de los aires,
amedrentado, trémulo, indeciso,
convulso, claudicante,
sus grandes alas blancas, que los vientos
tan poderosas baten,
flojas las tiende, y como sueltos remos,
á un lado y otro caen.

¡Cuán torpe, cuán pesado, cuán grotesco,
el volador gigante!
¡Cuán cómico y ridículo parece,
él, tan hermoso antes!
Unos le acosan, le hurgan y golpean,
otros el pico le abren,
otros remedan sus andares toscos.
riéndose y burlándose.

El poeta, en el mundo desterrado,
fué siempre semejante
al albatros, que ríe de las flechas
y ama las tempestades.
Perseguido, asediado, entre denuestos
y sarcasmos y ultrajes,
intenta en vano caminar: sus alas
son demasiado grandes.

Resultat d'imatges de BaudelaireQuan era encara un adolescent d’institut, tenia en la meu habitació, emmarcada, una fotografia de Charles Baudelaire. Ma mare, quan la mirava, no podia evitar un gest de preocupació i em demanava amb zel maternal que la llançara al fem. “És un boig! És que no ho veus?”, em deia, mentre jo llegia abstret el gran poeta-albatros francés en una edició bilingüe de “Libros Río Nuevo” (1979), de boniques tapes de color metàl·lic. Ara m’he comprat per internet la primera traducció al castellà d’alguns poemes de Baudelaire –de fa cent anys!– pel mòdic preu de setze euros.

Ací dalt us he deixat la primera traducció del poema “L’albatros” de Charles Baudelaire, realitzada per Teodor Llorente i Olivares, i publicada a Barcelona el 1906 per Muntaner y Simón, Editores, dins del recull Poetas Franceses Ilustres del siglo XIX, traducido en verso castellano por D. Teodoro Llorente.

Quaranta-nou anys abans, el 25 de juny del 1857 –fa ara 160 anys–, Poulet-Malassis publicà a París 1.300 exemplars d'una recopilació de 100 poemes de Les fleurs du mal. En agost d’aquell mateix any, es va iniciar un procés judicial en contra del poeta, acusat d'ultratge a la moral pública, i Baudelaire va ser obligat a pagar 300 francs i a suprimir-ne sis poemes.

A banda de tots els escàndols que provocà la publicació de Les flors del mal, d’aquesta obra mestra de la literatura universal, que canvia el rumb i el sentit de la poesia i de l’art occidental, el que més em sobta és que es tardara ni més ni menys que mig segle per veure aquest text publicat al nostre país.

Evidentment, sembla que Llorente (1836-1911) no n’era un gran admirador, de Baudelaire (1821-1867), que era quinze anys major que ell, però molt més jove: Pasó el cálido soplo del romanticismo, que tanto enardeció los ánimos y exaltó la fantasía en todas partes, y los «parnasianos», serenos y desapasionados, pusieron su ahinco en la perfección de la forma, cultivando el arte por el arte, y haciéndose perdonar muchas veces la nimiedad del pensamiento por la exquisita pulcritud de la expresión. Buscaban á la vez la originalidad, ya en las galas de literaturas exóticas, ya en el artificio de rebuscados conceptos, ó por más extraños derroteros, como el paradójico autor de las Flores del mal. Convertían en sistema estas excentricidades y estos extravíos, y los exageraban los poetas que luego se llamaron «decadentes», luciendo alarde de un neurosismo flojo y enfermizo, del cual también brotaban rasgos de conmovedora inspiración, explica l’autor de la traducció al proemi del llibre dalt citat. 

L'esperit ranci i encarcarat del ja vell Llorente és ben palès també en la nota bibliogràfica amb què tanca el seu volum de traduccions. Sinistre, al·lucinat, pertorbat mental, fumador de «haschisch» són alguns dels adjectius que Llorente dedica al gran poeta francés. 

Nota bibliogràfica completa escrita per Llorente:
"CARLOS BAUDELAIRE (1821-1867). — Un libro de versos le hizo famoso, y no publicó más. Había llegado ya á una virilidad bien sazonada, cuando lanzó Les fleurs du mal (1857), que produjeron un éxito de sorpresa, de indignación y de escándalo á la vez. Aquella obra, tan nueva y tan atrevida, fué objeto de una persecución judicial, y el autor resultó condenado á suprimir seis de sus composiciones por atentatorias á la moral pública. El libro de Baudelaire era una inmensa paradoja lírica, un alarde de contradicción á los sentimientos y las ideas más generales, ó el ensueño siniestro de un alucinado, que se complace en acumular ruinas, en revolver el fango, y à veces encuentra entre los escombros y la inmundicia alguna flor que huele bien. Víctor Hugo dijo de él: «Dotáis al cielo del arte de extraños resplandores macabros; creáis, para el alma humana, un estremecimiento nuevo (un frisson nouveau).» Como los famosos discípulos del Viejo de la Montaña, abusaba del «haschisch» para evocar fatídicas visiones, y esto puede explicar la perturbación cerebral que apresuró el fin de este lúgubre poeta. Las composiciones suyas traducidas para este libro son de las que no pueden censurarse por su desconsolador pesimismo ó por sus tétricas lobregueces."

Tanmateix, cal agrair a don Teodor el seu treball, el qual, encara que n’adapta la versificació, copsa de manera perfecta la grandesa d’aquest gran poema precursor del simbolisme.

dimecres, 29 de juny del 2016

Els animalets de Sant Antoni, animacions lectores a Canals.


Alumnat del Col·legi Sant Antoni Abat
El llibret Els animalets de Sant Antoni ha obtingut un notable èxit entre l'alumnat dels diferents col·legis de Canals; població en què se centra l'obra.


Alumnat del Col·legi Sant Antoni Abat
A hores d'ara, he fet una lectura compartida amb molts xiquets i xiquetes de Canals, durant les festes de Sant Antoni, i he conegut l'alumnat del Josep Mollà, Vicent Rius i Sant Antoni Abat.

Molts canalins i canalines m'han preguntat com aconseguir aquest llibre, editat per Fundació Bromera i el periòdic Levante. És una llàstima que, després de la campanya d'animació lectora en valencià, no es puguen aconseguir aquest llibres d'una manera normal.


Lectura oberta a la Casa de Cultura (15 de gener de 2016)
Ceip Vicent Rius

Lectura oberta a la Casa de Cultura (15 de gener de 2016)

Ceip Vicent Rius
Imatge de l'entrevista publicada a "Crònica" del Col·legi Parroquial Sant Antoni Abat, dirigida per Rafa Soro
  

dimarts, 28 de juny del 2016

El secret de Meritxell a Xella, la Canal de Navarrés

Pel maig, vaig tenir l'oportunitat de desplaçar-me al col·legi Juan Lacomba Guillot de Xella, convidat pel mestre canalí Vicent Tornero, l'alumnat de cinqué del qual havia llegit El secret de Meritxell. Vicent és un mestre apassionat pel seu treball, i això es veu clarament en l'interés i el bon nivell dels seus entusiastes deixebles. De vegades, és molt més gran la recompensa que el propi treball d'un, i així va ser per a mi a Xella.  Va ser un moment molt agradable, i m'hi vaig endur aquest elogiós article que hi adjunte, a més d'un deliciós vídeo creat per l'alumnat del centre (Telenotícies Exea), que teniu davall. Gràcies, Vicent Tornero; gràcies alumnat de Xella. 
per vicent tornero

Durant la vesprada d’ahir vam poder gaudir de la visita de Vicent Enric Belda, conegut escriptor de literatura juvenil. Ens va contar secrets i curiositats al voltant del seu llibre El secret de Meritxell , llibre que hem llegit a classe i amb què hem gaudit de la lectura en valencià. A tots i totes ens va fer molta il·lusió rebre la seua visita i escoltar els seus consells i els seus trucs a l’hora d’escriure i crear històries tan fantàstiques com aquesta. El secret de Meritxell ens introdueix en una misteriosa història amb els gats i Meritxell com a protagonistes, una barreja de màgia i realitat que ens va mantenir intrigats fins al final. Després de la xerrada totes i tots vam eixir amb les piles ben carregades i amb moltes ganes de començar noves lectures i, per què no, de llançar-nos a l’aventura d’escriure.


dilluns, 27 de juny del 2016

La llegenda de l'amulet de jade: San Fulgencio, Petrer i Ontinyent.

IES Paco Mollà, Petrer
Aquest curs he tingut l'oportunitat de visitar IES de la Vega Baixa, les Valls del Vinalopó i la Vall d'Albaida amb motiu de la lectura de La llegenda de l'amulet de Jade. Per ordre, he estat a l'IES San Fulgencio, al "Paco Mollà" i a l'Estació, que és el centre on treballe des de 1992. Les lectores i lectors han sigut de Primer Cicle d'ESO. Adjunte la ressenya d'un alumne extraordinari de Fontanars dels Alforins:
  
Ressenya de Pau Ribera Francés, 2n ESO
El passat dimecres, 18 de novembre, al saló d’actes de l’IES L’Estació, el professor de llengua i literatura i escriptor Vicent Enric Belda, ens va fer la presentació, als alumnes de 2n d’ESO, del seu llibre La llegenda de l’amulet de jade.
IES l'Estació, Ontinyent
Amb aquesta obra, Vicent va guanyar el XI Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre l’any 2.006, i la novel·la també fou escollida per als White Ravens (2008), la selecció que fa la biblioteca de Munic de les obres infantils i juvenils més destacades d'arreu del món.
Aquest llibre tracta sobre l’amor i l’amistat d’un jove i d’una xiqueta xinesa, amb moltes aventures, misteris i llegendes xineses. Així mateix ens fa reflexionar sobre temes com l’eterna joventut i la convivència familiar.
IES San Fulgencio
Durant la presentació, Vicent ens anà contant curiositats de la petita aldea Han situada a la vora del llac Quinghai Hu, al nord-est de la Xina, on se situa la llegenda, i poguérem gaudir del vídeo de l’estrena, el passat maig, per la Banda d’Agullent, de l’obra musical “De llegenda”, de l’autor agullentí Josep Maria Bru, inspirada en la seua novel·la.
La veritat és que m’ha agradat molt el teu llibre, Vicent. Gràcies per aconseguir que, amb la lectura, obrim la imaginació i viatgem a un món desconegut, ple de misterioses aventures.


dissabte, 19 de març del 2016

HISTÒRIA DE SAM. DEUS EX MACHINA: "un dels llibres més entretinguts que hi ha a la biblioteca"

Us deixe ací l'enllaç del treball realitzat per uns alumnes, Ferran Llabata Alfonso i Javier Navarro Martínez, els centres dels quals no conec. El format és molt modern i, la veritat, m'agrada el que diuen del llibre:



Per a elegir aquest llibre, vam anar a la biblioteca del centre ja que els llibres que es proposaven a l'aula no ens pareixien molt entretinguts ni ens cridaven l'atenció. Una vegada en la biblioteca vam endinsar-nos en un món de títols. Tots ens pareixien intrigants però al arribara la prestatgeria de llibres de ficció vam trobar-nos amb la imatge d'un cíborg que ens va impactar. Després de llegir el revers ens decidírem finalment a llegir aquest llibre.
...
És un llibre entretingut i que et sorprén al final però d’una forma un poc patètica, efectivament i com no podia ser d’una altra forma, amb un Deus Ex Machina. Expressió actualment utilitzada per referir-se a un element extern que resol una història sense seguir la seva lògica interna. Des del punt de vista de l'estructura d'un guió, "Deus ex Machina" fa referència a qualsevol esdeveniment la causa ve imposada per necessitats del propi guió, pràcticament de forma desesperada. Aquesta expressió deriva del seu mateix ús al teatre clàssic on un Déu de repent apareixia amb una grua i solucionava tota l’historia, pel que el seu significat és “deu des de la màquina” Durant la trama sí és veritat que aconsegueix explotar la teva empatia per l'acció i et manté enganxat al llibre al veure com els robots estan caçant als humans en l'expedició i afegint tot el context futurista/apocalíptic crea un ambient de tensió molt entretingut, així com la possible connexió del protagonista amb Hanna.


No obstant això, és un dels llibres més entretinguts que hi ha a la biblioteca.

dijous, 28 de gener del 2016

Una història vienesa

Gustav Klimt a principi del segle XX
He sabut que un conte meu, "Una història vienesa", ha estat seleccionat finalista de l'important premi Vent del port, amb un jurat del nivell de Vicenç Llorca, Jordi Mir, Ada Castells, Víctor Jiménez i Josep Fabà. 
En el conte faig coincidir a Viena, any 1908, tres personatges històrics: un jove Adolf Hitler, que somnia de ser pintor, un consolidat Sigmund Freud i un molt reconegut pintor Gustav Klimt. Us hi oferisc sols uns fragments.










Gold Fish (To my critics) (1901–02)
Gustav Kilmt 
 UNA HISTÒRIA VIENESA
Vicent Enric Belda
El jove Adolf caminava a gambades per la interminable avinguda Landesgerichtsstraße, provant de protegir-se de l'implacable sol de juliol sota l'ombra dels escassos til·lers. Tenia cita concertada amb un metge jueu, un tal doctor Sigmund Freud, del carrer Berggasse dinou, a les tres en punt de la tarda. S'havia llevat massa tard, com gairebé tots els dies d'aquell estiu. Es ficava al llit amb les primeres llums de l'alba. Llegia tothora. S'hi desvetllava. August, el seu company de pis, li aconsellava que descansés més, que llegís menys, que es busqués alguna noia, que això li alegraria el caràcter i milloraria el seu aspecte una mica deixat i bastant esquerp. Li va parlar també el seu amic d'una tal germana Elsa, cambrera de dia, que per les nits atenia pietosa, al seu modest apartament, més d'un feligrès esgarriat, a canvi d'una insignificant almoina. [... ...]
En una de les pàgines centrals d'aquell exemplar endarrerit, la imatge d'un Gustav Klimt ja vell, fotografiat amb una mena de túnica o camisa de dormir, amb un gat entre els braços, mirava cap a la càmera amb la seguretat de qui se sap en el zenit del seu èxit personal, com qui es creu consentit per la fortuna, com un malcriat dels déus a qui totes les excentricitats li són tolerades. El treia de polleguera aquell Klimt.
Es parlava en l'article d'un quadre que aquell pervertit presentava a la Kunstschau de Viena, i que es titulava "El petó". Adolf havia pogut contemplar per pura casualitat, que no per interès, alguns dels horribles quadres de Klimt. Especialment, recordava un anomenat "Peix de colors", en el qual en primer pla apareixia el cul nu d'una descarada puta pèl-roja, en un llenç carregat de colors vermells molt vius i amb acabats de pa d'or, com si fos una irreverent icona de l'Església Ortodoxa. Adolf odiava aquell nou art decadent, efeminat i pervers, que castigava el món com una autèntica plaga, anunciant potser, amb la seva degeneració, la necessària arribada d'un nou redemptor.[... ...]
Freud va pensar llavors d'analitzar aquella imatge, aquell somieig, però en aquell precís instant la jove valquíria havia badallat de manera voluptuosa i la boira d'aquell visió que havia habitat uns segons les retines del doctor Freud es va esvair per sempre.
—Els pares, sempre els pares, ja li dic, senyoreta. Volia relatar-me el seu somni; alguna cosa relacionada amb el seu pare. [...]