dimecres, 1 de març del 2017

La traducció de "L'albatros" de Teodor Llorente i Olivares (1906).

Aquesta és la primera traducció de Buadelaire al castellà:

EL ALBATROS

Carlos Baudelaire

 Algunas veces, por matar el tedio,
los rudos navegantes
cazan vivo un albatros, el coloso
de las marinas aves,
que con pausados vuelos, indolente
compañero de viaje,
al bajel sigue cuando noche y día
surca los anchos mares.

Sobre el puente lo arrojan mofadores,
y aquel rey de los aires,
amedrentado, trémulo, indeciso,
convulso, claudicante,
sus grandes alas blancas, que los vientos
tan poderosas baten,
flojas las tiende, y como sueltos remos,
á un lado y otro caen.

¡Cuán torpe, cuán pesado, cuán grotesco,
el volador gigante!
¡Cuán cómico y ridículo parece,
él, tan hermoso antes!
Unos le acosan, le hurgan y golpean,
otros el pico le abren,
otros remedan sus andares toscos.
riéndose y burlándose.

El poeta, en el mundo desterrado,
fué siempre semejante
al albatros, que ríe de las flechas
y ama las tempestades.
Perseguido, asediado, entre denuestos
y sarcasmos y ultrajes,
intenta en vano caminar: sus alas
son demasiado grandes.

Resultat d'imatges de BaudelaireQuan era encara un adolescent d’institut, tenia en la meu habitació, emmarcada, una fotografia de Charles Baudelaire. Ma mare, quan la mirava, no podia evitar un gest de preocupació i em demanava amb zel maternal que la llançara al fem. “És un boig! És que no ho veus?”, em deia, mentre jo llegia abstret el gran poeta-albatros francés en una edició bilingüe de “Libros Río Nuevo” (1979), de boniques tapes de color metàl·lic. Ara m’he comprat per internet la primera traducció al castellà d’alguns poemes de Baudelaire –de fa cent anys!– pel mòdic preu de setze euros.

Ací dalt us he deixat la primera traducció del poema “L’albatros” de Charles Baudelaire, realitzada per Teodor Llorente i Olivares, i publicada a Barcelona el 1906 per Muntaner y Simón, Editores, dins del recull Poetas Franceses Ilustres del siglo XIX, traducido en verso castellano por D. Teodoro Llorente.

Quaranta-nou anys abans, el 25 de juny del 1857 –fa ara 160 anys–, Poulet-Malassis publicà a París 1.300 exemplars d'una recopilació de 100 poemes de Les fleurs du mal. En agost d’aquell mateix any, es va iniciar un procés judicial en contra del poeta, acusat d'ultratge a la moral pública, i Baudelaire va ser obligat a pagar 300 francs i a suprimir-ne sis poemes.

A banda de tots els escàndols que provocà la publicació de Les flors del mal, d’aquesta obra mestra de la literatura universal, que canvia el rumb i el sentit de la poesia i de l’art occidental, el que més em sobta és que es tardara ni més ni menys que mig segle per veure aquest text publicat al nostre país.

Evidentment, sembla que Llorente (1836-1911) no n’era un gran admirador, de Baudelaire (1821-1867), que era quinze anys major que ell, però molt més jove: Pasó el cálido soplo del romanticismo, que tanto enardeció los ánimos y exaltó la fantasía en todas partes, y los «parnasianos», serenos y desapasionados, pusieron su ahinco en la perfección de la forma, cultivando el arte por el arte, y haciéndose perdonar muchas veces la nimiedad del pensamiento por la exquisita pulcritud de la expresión. Buscaban á la vez la originalidad, ya en las galas de literaturas exóticas, ya en el artificio de rebuscados conceptos, ó por más extraños derroteros, como el paradójico autor de las Flores del mal. Convertían en sistema estas excentricidades y estos extravíos, y los exageraban los poetas que luego se llamaron «decadentes», luciendo alarde de un neurosismo flojo y enfermizo, del cual también brotaban rasgos de conmovedora inspiración, explica l’autor de la traducció al proemi del llibre dalt citat. 

L'esperit ranci i encarcarat del ja vell Llorente és ben palès també en la nota bibliogràfica amb què tanca el seu volum de traduccions. Sinistre, al·lucinat, pertorbat mental, fumador de «haschisch» són alguns dels adjectius que Llorente dedica al gran poeta francés. 

Nota bibliogràfica completa escrita per Llorente:
"CARLOS BAUDELAIRE (1821-1867). — Un libro de versos le hizo famoso, y no publicó más. Había llegado ya á una virilidad bien sazonada, cuando lanzó Les fleurs du mal (1857), que produjeron un éxito de sorpresa, de indignación y de escándalo á la vez. Aquella obra, tan nueva y tan atrevida, fué objeto de una persecución judicial, y el autor resultó condenado á suprimir seis de sus composiciones por atentatorias á la moral pública. El libro de Baudelaire era una inmensa paradoja lírica, un alarde de contradicción á los sentimientos y las ideas más generales, ó el ensueño siniestro de un alucinado, que se complace en acumular ruinas, en revolver el fango, y à veces encuentra entre los escombros y la inmundicia alguna flor que huele bien. Víctor Hugo dijo de él: «Dotáis al cielo del arte de extraños resplandores macabros; creáis, para el alma humana, un estremecimiento nuevo (un frisson nouveau).» Como los famosos discípulos del Viejo de la Montaña, abusaba del «haschisch» para evocar fatídicas visiones, y esto puede explicar la perturbación cerebral que apresuró el fin de este lúgubre poeta. Las composiciones suyas traducidas para este libro son de las que no pueden censurarse por su desconsolador pesimismo ó por sus tétricas lobregueces."

Tanmateix, cal agrair a don Teodor el seu treball, el qual, encara que n’adapta la versificació, copsa de manera perfecta la grandesa d’aquest gran poema precursor del simbolisme.

dimecres, 29 de juny del 2016

Els animalets de Sant Antoni, animacions lectores a Canals.


Alumnat del Col·legi Sant Antoni Abat
El llibret Els animalets de Sant Antoni ha obtingut un notable èxit entre l'alumnat dels diferents col·legis de Canals; població en què se centra l'obra.


Alumnat del Col·legi Sant Antoni Abat
A hores d'ara, he fet una lectura compartida amb molts xiquets i xiquetes de Canals, durant les festes de Sant Antoni, i he conegut l'alumnat del Josep Mollà, Vicent Rius i Sant Antoni Abat.

Molts canalins i canalines m'han preguntat com aconseguir aquest llibre, editat per Fundació Bromera i el periòdic Levante. És una llàstima que, després de la campanya d'animació lectora en valencià, no es puguen aconseguir aquest llibres d'una manera normal.


Lectura oberta a la Casa de Cultura (15 de gener de 2016)
Ceip Vicent Rius

Lectura oberta a la Casa de Cultura (15 de gener de 2016)

Ceip Vicent Rius
Imatge de l'entrevista publicada a "Crònica" del Col·legi Parroquial Sant Antoni Abat, dirigida per Rafa Soro
  

dimarts, 28 de juny del 2016

El secret de Meritxell a Xella, la Canal de Navarrés

Pel maig, vaig tenir l'oportunitat de desplaçar-me al col·legi Juan Lacomba Guillot de Xella, convidat pel mestre canalí Vicent Tornero, l'alumnat de cinqué del qual havia llegit El secret de Meritxell. Vicent és un mestre apassionat pel seu treball, i això es veu clarament en l'interés i el bon nivell dels seus entusiastes deixebles. De vegades, és molt més gran la recompensa que el propi treball d'un, i així va ser per a mi a Xella.  Va ser un moment molt agradable, i m'hi vaig endur aquest elogiós article que hi adjunte, a més d'un deliciós vídeo creat per l'alumnat del centre (Telenotícies Exea), que teniu davall. Gràcies, Vicent Tornero; gràcies alumnat de Xella. 
per vicent tornero

Durant la vesprada d’ahir vam poder gaudir de la visita de Vicent Enric Belda, conegut escriptor de literatura juvenil. Ens va contar secrets i curiositats al voltant del seu llibre El secret de Meritxell , llibre que hem llegit a classe i amb què hem gaudit de la lectura en valencià. A tots i totes ens va fer molta il·lusió rebre la seua visita i escoltar els seus consells i els seus trucs a l’hora d’escriure i crear històries tan fantàstiques com aquesta. El secret de Meritxell ens introdueix en una misteriosa història amb els gats i Meritxell com a protagonistes, una barreja de màgia i realitat que ens va mantenir intrigats fins al final. Després de la xerrada totes i tots vam eixir amb les piles ben carregades i amb moltes ganes de començar noves lectures i, per què no, de llançar-nos a l’aventura d’escriure.


dilluns, 27 de juny del 2016

La llegenda de l'amulet de jade: San Fulgencio, Petrer i Ontinyent.

IES Paco Mollà, Petrer
Aquest curs he tingut l'oportunitat de visitar IES de la Vega Baixa, les Valls del Vinalopó i la Vall d'Albaida amb motiu de la lectura de La llegenda de l'amulet de Jade. Per ordre, he estat a l'IES San Fulgencio, al "Paco Mollà" i a l'Estació, que és el centre on treballe des de 1992. Les lectores i lectors han sigut de Primer Cicle d'ESO. Adjunte la ressenya d'un alumne extraordinari de Fontanars dels Alforins:
  
Ressenya de Pau Ribera Francés, 2n ESO
El passat dimecres, 18 de novembre, al saló d’actes de l’IES L’Estació, el professor de llengua i literatura i escriptor Vicent Enric Belda, ens va fer la presentació, als alumnes de 2n d’ESO, del seu llibre La llegenda de l’amulet de jade.
IES l'Estació, Ontinyent
Amb aquesta obra, Vicent va guanyar el XI Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre l’any 2.006, i la novel·la també fou escollida per als White Ravens (2008), la selecció que fa la biblioteca de Munic de les obres infantils i juvenils més destacades d'arreu del món.
Aquest llibre tracta sobre l’amor i l’amistat d’un jove i d’una xiqueta xinesa, amb moltes aventures, misteris i llegendes xineses. Així mateix ens fa reflexionar sobre temes com l’eterna joventut i la convivència familiar.
IES San Fulgencio
Durant la presentació, Vicent ens anà contant curiositats de la petita aldea Han situada a la vora del llac Quinghai Hu, al nord-est de la Xina, on se situa la llegenda, i poguérem gaudir del vídeo de l’estrena, el passat maig, per la Banda d’Agullent, de l’obra musical “De llegenda”, de l’autor agullentí Josep Maria Bru, inspirada en la seua novel·la.
La veritat és que m’ha agradat molt el teu llibre, Vicent. Gràcies per aconseguir que, amb la lectura, obrim la imaginació i viatgem a un món desconegut, ple de misterioses aventures.


dissabte, 19 de març del 2016

HISTÒRIA DE SAM. DEUS EX MACHINA: "un dels llibres més entretinguts que hi ha a la biblioteca"

Us deixe ací l'enllaç del treball realitzat per uns alumnes, Ferran Llabata Alfonso i Javier Navarro Martínez, els centres dels quals no conec. El format és molt modern i, la veritat, m'agrada el que diuen del llibre:



Per a elegir aquest llibre, vam anar a la biblioteca del centre ja que els llibres que es proposaven a l'aula no ens pareixien molt entretinguts ni ens cridaven l'atenció. Una vegada en la biblioteca vam endinsar-nos en un món de títols. Tots ens pareixien intrigants però al arribara la prestatgeria de llibres de ficció vam trobar-nos amb la imatge d'un cíborg que ens va impactar. Després de llegir el revers ens decidírem finalment a llegir aquest llibre.
...
És un llibre entretingut i que et sorprén al final però d’una forma un poc patètica, efectivament i com no podia ser d’una altra forma, amb un Deus Ex Machina. Expressió actualment utilitzada per referir-se a un element extern que resol una història sense seguir la seva lògica interna. Des del punt de vista de l'estructura d'un guió, "Deus ex Machina" fa referència a qualsevol esdeveniment la causa ve imposada per necessitats del propi guió, pràcticament de forma desesperada. Aquesta expressió deriva del seu mateix ús al teatre clàssic on un Déu de repent apareixia amb una grua i solucionava tota l’historia, pel que el seu significat és “deu des de la màquina” Durant la trama sí és veritat que aconsegueix explotar la teva empatia per l'acció i et manté enganxat al llibre al veure com els robots estan caçant als humans en l'expedició i afegint tot el context futurista/apocalíptic crea un ambient de tensió molt entretingut, així com la possible connexió del protagonista amb Hanna.


No obstant això, és un dels llibres més entretinguts que hi ha a la biblioteca.

dijous, 28 de gener del 2016

Una història vienesa

Gustav Klimt a principi del segle XX
He sabut que un conte meu, "Una història vienesa", ha estat seleccionat finalista de l'important premi Vent del port, amb un jurat del nivell de Vicenç Llorca, Jordi Mir, Ada Castells, Víctor Jiménez i Josep Fabà. 
En el conte faig coincidir a Viena, any 1908, tres personatges històrics: un jove Adolf Hitler, que somnia de ser pintor, un consolidat Sigmund Freud i un molt reconegut pintor Gustav Klimt. Us hi oferisc sols uns fragments.










Gold Fish (To my critics) (1901–02)
Gustav Kilmt 
 UNA HISTÒRIA VIENESA
Vicent Enric Belda
El jove Adolf caminava a gambades per la interminable avinguda Landesgerichtsstraße, provant de protegir-se de l'implacable sol de juliol sota l'ombra dels escassos til·lers. Tenia cita concertada amb un metge jueu, un tal doctor Sigmund Freud, del carrer Berggasse dinou, a les tres en punt de la tarda. S'havia llevat massa tard, com gairebé tots els dies d'aquell estiu. Es ficava al llit amb les primeres llums de l'alba. Llegia tothora. S'hi desvetllava. August, el seu company de pis, li aconsellava que descansés més, que llegís menys, que es busqués alguna noia, que això li alegraria el caràcter i milloraria el seu aspecte una mica deixat i bastant esquerp. Li va parlar també el seu amic d'una tal germana Elsa, cambrera de dia, que per les nits atenia pietosa, al seu modest apartament, més d'un feligrès esgarriat, a canvi d'una insignificant almoina. [... ...]
En una de les pàgines centrals d'aquell exemplar endarrerit, la imatge d'un Gustav Klimt ja vell, fotografiat amb una mena de túnica o camisa de dormir, amb un gat entre els braços, mirava cap a la càmera amb la seguretat de qui se sap en el zenit del seu èxit personal, com qui es creu consentit per la fortuna, com un malcriat dels déus a qui totes les excentricitats li són tolerades. El treia de polleguera aquell Klimt.
Es parlava en l'article d'un quadre que aquell pervertit presentava a la Kunstschau de Viena, i que es titulava "El petó". Adolf havia pogut contemplar per pura casualitat, que no per interès, alguns dels horribles quadres de Klimt. Especialment, recordava un anomenat "Peix de colors", en el qual en primer pla apareixia el cul nu d'una descarada puta pèl-roja, en un llenç carregat de colors vermells molt vius i amb acabats de pa d'or, com si fos una irreverent icona de l'Església Ortodoxa. Adolf odiava aquell nou art decadent, efeminat i pervers, que castigava el món com una autèntica plaga, anunciant potser, amb la seva degeneració, la necessària arribada d'un nou redemptor.[... ...]
Freud va pensar llavors d'analitzar aquella imatge, aquell somieig, però en aquell precís instant la jove valquíria havia badallat de manera voluptuosa i la boira d'aquell visió que havia habitat uns segons les retines del doctor Freud es va esvair per sempre.
—Els pares, sempre els pares, ja li dic, senyoreta. Volia relatar-me el seu somni; alguna cosa relacionada amb el seu pare. [...]