Visibilitat

Les ombres del bosc - Faristol - Crítica

Crítica en Faristol clijcat d'Ariadna Civit a Les ombres del bosc. La puntuació 4* de 4* és la màxima que s'atorga

Les ombres del bosc

La mort de Josep Martí, un frare dominic, condueix l’agent de policia Sara Pínter a furgar en les vides de Sílvia Gilabert i de Tomas Jenssen, el seu xicot, un jove que fuig d’un passat tortuós a Noruega. La crònica de la investigació es combina hàbilment amb narracions del mateix Jenssen farcides de mitologia del poble indígena sami, i amb històries oníriques que Sílvia pronuncia davant la psiquiatra forense del cas.

Vicent Enric Belda, un autor amb més d’un guardó a l’esquena, aquest cop mereix el Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil per aquesta novel·la policíaca que, amb una certa alenada nòrdica, emboira la ment del lector, però alhora entrena la seva mirada per acabar distingint les ànimes depredadores que es mouen en la foscor.

Malgrat que aquests canvis de to i de focalització entretallen la progressió del relat a l’inici, més endavant serviran per mostrar els plecs més ombrívols de les dues ombres, que, unides, fan seva la nit per atacar les víctimes. L’autor sap jugar amb l’ambigüitat per despertar l’interès i el misteri, claus en una història on els silencis, els turments i els malsons s’emporten el major pes.

Ariadna Civit Valoració del crític:

Les ombres del bosc - ressenya . L'illa

Ressenya de Les ombres del bosc a la revista L'illa

La terrible ombra d’un secret

Marina Vera

 Vicent Enric Belda, autor de Les ombres del bosc, ha estat guardonat en tres ocasions en els Premis Literaris Ciutat d’Alzira. La primera, amb La llegenda de l’amulet de jade, Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre, que també va ser escollida per als White Ravens, la selecció que fa la biblioteca de Munic de les millors obres infantils i juvenils de tot el món. Va guanyar per segona vegada aquest mateix guardó amb El secret de Meritxell, amb què va aconseguir, a més, el Premi Samaruc. I per la seua última novel·la, Les ombres del bosc, ha rebut el Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil. Tot i ser dades fredes, constaten que ens trobem davant d’un autor que ha demostrat ser capaç de captivar els lectors amb cadascuna de les seues creacions.

Intriga en dosis altes

Això és precisament el que ocorre amb Les ombres del bosc, una novel·la tan ben construïda com efectiva, que segueix les directrius de la novel·la policíaca però amb un toc personal –alguna cosa sobrenatural, que no pot explicar-se racionalment, plana sobre tota l’obra– que li dóna originalitat i que manté l’interés del lector pàgina rere pàgina amb els molts misteris que amaga.

La trama comença quan el pare Josep, un vell dominic, apareix mort en una basílica del segle xix a València. És l’1 d’agost i la ciutat sembla que fa vacances, així com bona part del cos de policia. De manera que la jutgessa Sofia Roig i la jove agent Sara Pínter seran les encarregades d’intentar resoldre el cas. La seua recerca les porta a conéixer Sílvia, una jove de dèsset anys que viu a la finca d’enfront i que amaga més secrets del que sembla, inclosa la mort sospitosa de son pare.

Tomas Jenssen, el nóvio de la jove, ha fugit de la seua Noruega natal, dels seus fantasmes i de la seua família gràcies a una beca d’estudis i es veurà també implicat en la investigació, ja que va ser alumne del pare de Sílvia a la universitat.

Tres històries i un misteri

Tres històries i el bagatge personal de cadascun dels personatges principals s’entrecreuen en aquesta novel·la. Tanmateix, les trames són bastant independents i diferents per a no confondre el lector. Ans al contrari, contribueixen a crear una atmosfera densa i plena de misteri, en què la tensió es percep d’una manera cada vegada més palpable i en què sembla a cada moment que alguna cosa terrible està a punt de passar. Tomas i Sílvia són dues ànimes torturades que a la fi es troben. Ella està en tractament psicològic a causa d’un succés tràgic ocorregut en la seua infantesa. La mort del seu pare, aparentment un suïcidi, afegeix més dolor a la seua vida. De la seua banda, el jove ha crescut en la família d’un estricte capellà baptista com a fill adoptiu, igual que la seua germana. Amb una mare que no va demostrar mai interés ni afecte per cap dels dos, Tomas i Liv mantenien una relació molt estreta que els va despertar sentiments contradictoris en arribar a l’adolescència. Asfixiat pel seu entorn, es trasllada a València i intenta infructuosament fugir dels seus fantasmes. La jove Sara Pínter comparteix pis amb el seu company, el subinspector Fuster, arran del tortuós divorci d’aquest. Tot i que ell intenta acostar-s’hi, ella viu centrada en la seua carrera professional, que desenvolupa amb una dedicació obsessiva. I, per damunt d’aquests fils argumentals que, tot i ser secundaris, són fonamentals i configuren l’ànima de la novel·la, la intriga policíaca: qui va assassinar el pare Josep? Els lectors ja poden preparar-se per a una novel·la absorbent.

Story of Sam

Història de Sam ja té portada

L'espera fins que un llibre ix a la llum és sovint bastant empipadora. El dia que vaig acabar la novel·la, just el dia abans de començar els exàmens de setembre de 2010, em vaig comprar un gos labrador a qui li vaig posar de nom Sam, com al meu protagonista. Ara el meu gos ja ha fet tres anys i mig i l'androide personal que li va donar el nom encara no ha eixit a la llum. Editar no resulta fàcil, ja us dic, i tampoc haver de convèncer tothom de les bondats de la teua obra. No és temps per a la ciència ficció en la nostra llengua? Jo estic segur que sí.

Story of Sam

Story of Sam is a science-fiction novel about a robot android who must look for a girl called Hanna. The story occurred in the future, in the twenty-two century, when a total war has destroyed all the planet Earth and only a few humans are alive. Then, the robotic machines will take over the world but the machines need the human psychological awareness to give a sense to their own existence. So the robots look for girls and women which be able to engender the human embryos who remain in the embryos bank. Sam, the protagonist of the story, is a very humanized personal android, and in his adventure he is aided by other android who is called Emma and one kind of iron robot "regler" who is similar to Terminator.  The location of the story is very near here, in Valencia and the mountains called Caroig. 

Shadows Of The Forest - A Sami Legend

Traducció d'un capítol de la meua novel·la Les ombres del bosc (Shadows Of The Forest), per Paula Ferrero. Paula Ferrero Rodríguez, traductora, és una antiga alumna, que ara viu a Edimburg.
English translation of a chapter of my novel Les ombres del bosc (Shadows Of The Forest) by Paula Ferrero. Paula Ferrero Rodríguez,  translator, is my old student who now lives in Edinburgh.

Propietat: http://saamiblog.blogspot.com.es/

Vicent Enric Belda (author) / Paula Ferrero (translator)

About Men and Monsters. A Sami Legend

In winter, in the lands of Nord-Norge, during a long night of ice, a strong baby, whose parents called Suoma, was born in a Sami nomadic tent.

Suoma was an extraordinary boy, that is what the xaman who attended his birth said, and he blessed the baby with his arcane prayers.

With time, Suoma turned into a strong and wise young man. Woman fell in love with his melodious tunes and he charmed men with his bravery when hunting and also with his words which were always fair and wise.

Sami people admired the young Suoma so much that they made so many praises to him that even the spirits of the aurora borealis were jealous. Therefore, one night while he was sleeping, the spirits of the aurora borealis divided him into two Suoma pieces with a rainbow lighstaber: into two weaker beings, two twins who are still alive. One was called Dievdu, which means “man” and the other Gumpe, which means “wolf”.

After time: winters and summers, days of darkness and nights of light, Gumpe became  such a rabid, wild and untamed young man who was unable to live with Sami people without fighting with some man for a silly thing or without raping some woman with his wild insolences. A cold night, after beating a drunk man who dared making fun of his bad temperament, he escaped to the mountains to live alone, in the hidden depths of the forest.

Whereas, his twin Dievdu became a really calm young man. He read and wrote like a wise man. He liked singing the old songs of the tribe and telling legends of their ancestors. He lived among the Sami people until he was tired of the hard nomadic life and he moved to live in a big city.

However, it is known that one’s blood is always missed. Frequently, Dievdu while he was reading a book next to the fireplace, his brother Gumpe came to his mind. In turn, Gumpe,  while he was hunting between wolves, he missed the days with his beloved blood brother. That is why, sometimes, in the hours of twilight where everything is possible, Dievdu and Gumpe met just in the invisible borders which were drawn between the city and the forest  and then, their souls came together again in one being, in one spirit, in one powerful and untamed reality.

During those rare moments, the sky and the earth trembled and shook because there was no power able to bend his strength and no force could scape his immense power.

The Bonfire Of Max Brod story

Detall d'un comerç a Zlatá ulička (Carreró de l'or) Castell de Praga. Foto VE Belda

The Bonfire Of Max Brod is a story that is a game of literary metafiction, that is, the game to do literature about literature itself.

The reference is to the work and biography of the universally known Czech genius Franz Kafka, from the application that the author had done to his friend Max Brod to destroy, if he died prematurely, his whole works.

Imagine for a moment that, after the untimely death of Kafka, Max Brod had heeded the wish of his best friend and had destroyed a work so essential to literature and that the name "Kafka" had been forgotten forever.

Imagine now that a young writer named Frank Jackdaw now a day, without being aware of it, begins to rewrite that same works that had disappeared consumed by the flames of the bonfire of Max Brod. Well, this not another is the game that I propose you (only in Catalan at the moment. You can help me in the translation, if you want).

You can find it at Matí i altres contes (various authors). Cossetània Edicions.

La foguera de Max Brod

Vicent Enric Belda

En Franc està segur que és un bon escriptor.

Quelcom en el més pregon del seu esperit li repeteix en els moments de profunda inseguretat creativa que el seu nom, Franc Gralla, és destinat a ocupar un lloc destacat entre el més i millor de la literatura contemporània.

Assegut a la tassa del vàter, sostenint sobre els seus genolls un periòdic de data nou de juny de dos mil deu, mentre puja ingràvida la sentor acre i dolça de la seves misèries matinals, repassa mentalment el nom d’alguns dels contes que ha lliurat darrerament a concursos literaris de les més diverses categories  (La condemna, El metge rural, Informe per a una acadèmia, Contemplació distreta des de la finestra, En la galeria...) sense que, de moment, hagin aconseguit el més mínim ressò.

Repassa també el nom d’alguna de les seves novel·les; en especial, una obra curta que ha repartit per diversos certàmens de l’àmbit catalanòfon. Precisament, li resulta bastant contradictori, fins i tot empipador, que aquesta novel·la curta seva sobre un viatjant de comerç anomenat Gregori que un bon dia es desperta al seu llit convertit en escarabat, no hagi agradat ningú, ni que ni tan sols hagi merescut compartir un premi menor ad aequo, ni ser finalista en un concurs de poble, ni tan sols una miserable menció en alguna associació cultural veïnal.

Potser si acaba aquella altra novel·la que té tan elaborada ja —que comença amb l'arrest de Josep K. per un crim del qual ho ignora tot i que endinsa el protagonista en un autèntic malson per tal d'esbrinar de què se l'acusa— se li obriran, a Franc, potser les portes daurades de les grans editorials i, aleshores, les unes i les altres empreses del llibre el temptaran perquè faci el favor de guanyar alguns dels seus premis més prestigiosos. Potser el Josep Pla, o el Ramon Llull, o el Carlemany, o els premis de Girona, o els de Tarragona. Qui sap? Potser un premi de primera a les Illes, o al País Valencià, on va tenir la sort i la desgràcia de nàixer fa trenta-quatre anys.

Perquè en Franc està segur que és un bon escriptor, malgrat tot.

Malgrat tot, és evident que la seva situació comença a fastiguejar-lo de debò. Presentar-se a un premi, pensa, és (en els millors dels casos, si és que no hi ha res manegat) com comprar una butlleta de loteria. Tot és qüestió d’una casualitat, dels capricis de la fortuna, d’una conjunció dels astres, de ser o no ser on es reparteix la sort en el moment oportú. Casualitat, encara que sigui, que no hi hagi cap nom de renom per a atorgar-li aquest o altre guardó.

Per altra banda, la situació econòmica d’en Franc no li permet dedicar-se en cos i ànima a la literatura. Ni tampoc no l’hi ajuden el seu caràcter taciturn, ni tampoc no el respecta la salut (fa ja mesos que tus, una tos seca i bronquial). Per tot això en Franc no gosa abandonar el seu treball burocràtic a la Conselleria d’Hisenda. Reconeix que les seves dues ocupacions: la d’escriptor creador d’universos i la de buròcrata administrador de realitats, són bastant difícils de conciliar.

Quan, menat per la febre de la inspiració literària, passa una nit en vetlla, sap que tindrà un dia horrible a l’oficina; i sap també que un dia atrafegat al despatx li lleva les ganes de seure a la nit davant de la petita pantalla en blanc del seu ordinador portàtil Samsung per iniciar un altre combat demiürg massa sovint frustrant. D’entre el parell de milers de línies que et lliuro, potser hi hagi unes deu que encara podria tolerar, va escriure al seu amic Max.

A més a més, hi ha el seu nou interés per la teosofia. Un poc de sentit transcendent en la seva malmesa vida no estarà de més, ara que se sent tan vulnerable.

I què dir de son pare abominable, en Germà Gralla, que l’ha menat des de petit a una vida insatisfeta. Estimat pare: Fa poc temps que em vas preguntar per què dic que et tinc por...

El més curiós de tot és que en Franc té sovint la impressió que viu la vida d’altri, passada fa ja quasi un segle per algú que degué, com ell, consumir-se inútilment en la seva dèria contra els fulls en blanc. Algú que visqué en un lloc distant, en una ciutat més elegant potser, però més humida i ombrívola. Algú que morí jove; quasi tan jove com ho és ara en Franc.

De vegades en Franc envia els seus pensaments més íntims al seu amic Màxim: No puc escriure; no he produït ni una sola línia que reconega com a meva, però per contra, he esborrat tot el que he escrit..., que no era gaire.

Anit a darrera hora, sense anar més lluny, ha enviat a Max un dels seus desesperançats correus electrònics. Li ha demanat formalment que, si ell mor, cremi sisplau tot el que ha escrit; que destrueixi, que extermini sense vacil·lar tota la seva obra. Si en Franc Gralla no hi és, en aquesta part de l’espill que anomenem realitat, no vol que quedi rastre de les seves frustracions ni de les seves patètiques cabòries.

Des que s’ha iniciat en la teosofia, en Franc pensa sovint en la transcendència de la vida però també en el sentit de la seva obra. Imagina que, passat el temps, algun literat saberut, algun Eduardo Mendoza del futur, que potser se sentirà tan fracassat com ell se sent ara, ridiculitzarà la seva literatura, posarà en dubte la seva excel·lència, parodiarà el món peculiar, desesperançat i absurd que ha creat.  Ja que sembla que estic acabat de debò —en l’últim any no m’he despertat més de cinc minuts—, cada dia hauré de desitjar la meva desaparició de la Terra, o bé hauré de començar des del principi com un xiquet menut, sense que pugui veure en això la mínima esperança.

Llavors, assegut encara en la tassa del vàter, sostenint sobre els seus genolls un periòdic de data nou de juny de dos mil deu, mentre puja ingràvida la sentor acre i dolça de la seves misèries matinals, en Franc imagina aquell jove escriptor que era ell, que degué viure en les primeres dècades del segle vint i que degué morir sense deixar rastre; en una ciutat llunyana, Praga potser, una ciutat més elegant que no la seva, però també més ombrívola i freda.

Fa cent anys, potser, va haver a Praga un escriptor com ell, anomenat Franz potser, un lletraferit a temps parcial, empleat també d’alguna administració pública, incapaç de sentir-se mai satisfet del tot amb la seva obra, que va haver demanat a un amic íntim —que potser també es deia Max— que, si ell moria, destruís sense vacil·lar tot el que havia escrit.

Potser aquell escriptor Franz de Praga havia mort jove, finalment, i el seu amicconfidentdemisèries també anomenat Max, va haver obeït, molt al seu pesar, les seves voluntats.

I una vesprada d’hivern, quan els núvols de plom de Praga lliscaven com fantasmes sobre les llambordes de la Plaça Central, amb el cor esquinçat per la pena, aquell Max de Praga de fa quasi cent anys va haver encès un foc a la llar de la cuina. Després, una darrere de l’altra, va haver arrancat cada pàgina de cada quadern, cada pensament escrit pel seu amic. I els va haver llançat a la foguera, finalment, i va esperar que esdevinguessin, tot plegat, aquella mena de cendra laminada i greixosa en què es tornen les pàgines incinerades dels llibres, consumint-se lentament, convertint-se en fum amb resignació bíblica.

Primer va haver llançat al foc els milers de pàgines del diari, després totes les proves, els pensaments esparsos, els apunts. Havia deixat per al final les novel·les i els contes curts.

L’última pàgina mecanoscrita que restaria sencera a les mans d’aquell Max de Praga, correspondria al final d’un conte anomenat Un missatge imperial, un conte idèntic, si fa no fa, al que en Franc d’ací ha escrit recentment. Perquè pensa en Franc d’ací que les obres literàries, com les grans idees, sempre troben qui les escrigui i una manera o una altra d’existir i de sobreviure.

Llavors a Max, amic fidel d’aquell Franz de Praga de qui ja no quedaria rastre, l’haurien atabalat els dubtes i, amb els ulls negats per les llàgrimes, llegiria les últimes frases d’aquell conte, abans de llançar-les també a les flames:

...i encara li faltaria creuar la capital, el centre del món, on l’escòria s’amuntega sense fi. Ningú no podria obrir-se’n pas a través, i encara menys amb el missatge d’un mort. Però tu seus al costat de la finestra i t’ho imagines en caure la nit.

Aquest darrer pensament torna en Franc Gralla a una realitat que és un bucle, o un rínxol resplendent de sol que entra per la alta finestra del lavabo i que l’encega momentàniament. Mira el rellotge i s’aixeca del vàter. Encara ha de dutxar-se i li tocarà vestir-se precipitadament. Hi ha anunciada una vaga de metro.

Una altra vegada, després d’haver passat la nit en blanc davant de la diminuta pantalla del seu ordinador portàtil Samsung, en Franc arribarà tard al seu despatx. Després de les oportunes disculpes al cap de secció, s’arraulirà entre els papers de l’escriptori com en estat nimfal, tot esperant que arribi l’hora de tornar a casa.

No em queixo tant del treball com de la peresa del temps empantanat —pensa resignat. Sap cert que passarà un altre dia horrible.

Monster

Monstre és un conte escrit com a text per a un examen, per a l'anàlisi de les conjuncions subordinants. Després, els meus amics (Rubén Cambra) del bloc La guarida del escriba van creure oportú publicar-lo. Alba Ferrero Navarro, que és alumna meua, en va fer el dibuix i la meua companya Ester Oliver va revisar el text en anglès. Total, ací teniu el resultat.

Property picture of Alba Ferrero

MONSTER

Dibuix: Alba Ferrero // Text: Vicent Enric Belda

Although that may sound absolutely impossible,

if you are able to look at the monster

with eyes of a child,

you can still recognize the innocent being

that inhabits within him.

Do memory, I beg, you people should remember!

He was a boy when he horribly amputated his own ears

since he could not bear your merciless teasing.

He cut his tongue because it seemed

that his poignant cries of pain displeased you.

He finally took off his both eyes

so as to his pitiful glance could not bother you anymore.

Shall we throw the monster in the dark pit of death,

but we should keep in mind that,

despite his hideous appearance,

none of us is better than him.

MONSTRE

Malgrat que puga semblar del tot impossible, si sou capaços de mirar el monstre amb ulls d’infant, podreu reconèixer l’ésser innocent que encara l’habita. Feu memòria, us ho suplico, recordeu! Ell era un nen quan es va amputar cruelment les orelles,  ja que no podia suportar les vostres despietades burles. Es va tallar la llengua perquè semblava que els seus commovedors crits de dolor us disgustaven. Es va arrancar tots dos ulls, finalment, perquè la seua mirada llastimosa no us poguera incomodar mai més. Llancem el monstre a l’obscur pou de la mort, però tinguem sempre present que, malgrat la seua horrorosa aparença, ningú de nosaltres no és millor que ell.