Paris Blonde. Guia de lectura

Ací podeu baixar-vos la:

  GUIA DE LECTURA.PARIS BLONDE

Una història vienesa

Gustav Klimt a principi del segle XX

He sabut que un conte meu, "Una història vienesa", ha estat seleccionat finalista de l'important premi Vent del port, amb un jurat del nivell de Vicenç Llorca, Jordi Mir, Ada Castells, Víctor Jiménez i Josep Fabà. 

En el conte faig coincidir a Viena, any 1908, tres personatges històrics: un jove Adolf Hitler, que somnia de ser pintor, un consolidat Sigmund Freud i un molt reconegut pintor Gustav Klimt. Us hi oferisc sols uns fragments.

Gold Fish (To my critics) (1901–02)
Gustav Kilmt 

 UNA HISTÒRIA VIENESA

Vicent Enric Belda

El jove Adolf caminava a gambades per la interminable avinguda Landesgerichtsstraße, provant de protegir-se de l'implacable sol de juliol sota l'ombra dels escassos til·lers. Tenia cita concertada amb un metge jueu, un tal doctor Sigmund Freud, del carrer Berggasse dinou, a les tres en punt de la tarda. S'havia llevat massa tard, com gairebé tots els dies d'aquell estiu. Es ficava al llit amb les primeres llums de l'alba. Llegia tothora. S'hi desvetllava. August, el seu company de pis, li aconsellava que descansés més, que llegís menys, que es busqués alguna noia, que això li alegraria el caràcter i milloraria el seu aspecte una mica deixat i bastant esquerp. Li va parlar també el seu amic d'una tal germana Elsa, cambrera de dia, que per les nits atenia pietosa, al seu modest apartament, més d'un feligrès esgarriat, a canvi d'una insignificant almoina. [... ...]

En una de les pàgines centrals d'aquell exemplar endarrerit, la imatge d'un Gustav Klimt ja vell, fotografiat amb una mena de túnica o camisa de dormir, amb un gat entre els braços, mirava cap a la càmera amb la seguretat de qui se sap en el zenit del seu èxit personal, com qui es creu consentit per la fortuna, com un malcriat dels déus a qui totes les excentricitats li són tolerades. El treia de polleguera aquell Klimt.

Es parlava en l'article d'un quadre que aquell pervertit presentava a la Kunstschau de Viena, i que es titulava "El petó". Adolf havia pogut contemplar per pura casualitat, que no per interès, alguns dels horribles quadres de Klimt. Especialment, recordava un anomenat "Peix de colors", en el qual en primer pla apareixia el cul nu d'una descarada puta pèl-roja, en un llenç carregat de colors vermells molt vius i amb acabats de pa d'or, com si fos una irreverent icona de l'Església Ortodoxa. Adolf odiava aquell nou art decadent, efeminat i pervers, que castigava el món com una autèntica plaga, anunciant potser, amb la seva degeneració, la necessària arribada d'un nou redemptor.[... ...]

Freud va pensar llavors d'analitzar aquella imatge, aquell somieig, però en aquell precís instant la jove valquíria havia badallat de manera voluptuosa i la boira d'aquell visió que havia habitat uns segons les retines del doctor Freud es va esvair per sempre.

—Els pares, sempre els pares, ja li dic, senyoreta. Volia relatar-me el seu somni; alguna cosa relacionada amb el seu pare. [...]

Paris Blonde

El dia 22 de desembre de 2015 es va concedir el 2n premi dels XIV Premis de Narrativa Juvenil Ciutat de Torrent a la meua última novel·la, a la qual he titulat Paris Blonde, pronunciades a la manera anglesa: accent paroxíton i oxíton, respectivament (/'paris 'blond/).

La novel·la es publicarà de seguida. Serà la primera vegada que publicaré en l'Editorial Tabarca i no sé massa bé com aniran les coses per a aquest treball del qual em sent molt pagat —com de la resta—. L'he revisada ara, en Nadal a corre-cuita, i n'he fet una guia didàctica, que potser complete en aquest bloc. En la guia explique el seu argument:   

"Paris Blonde és el títol d'una obra en què conflueixen totes les preocupacions d'Alexandru, un jove que estudia primer de batxillerat en un institut d'una petita ciutat de València, a la qual l'autor anomena Exea. El conflicte sorgeix quan en Internet apareixen unes fotografies molt compromeses de la seua germana Ecaterina, la qual cosa provoca un autèntic sotrac en la vida del protagonista, una commoció que farà trontollar totes les bases de la seua existència: els estudis; la tranquil·litat de la seua família; la seua relació amb la seua amiga Marta i, especialment, l'amistat amb Marc, a qui considera com un germà, com una ànima bessona retrobada després de quasi dos mil anys. La seua relació amb Marc i Marta donarà pas a una història paral·lela, un ficció imaginada pel protagonista, la qual el situarà en el segle II dC, quan dos germans bessons idèntics, enamorats de la mateixa jove, són enviats a lluitar com a soldats auxiliars a l'antiga Dàcia, annexionada a l'Imperi Romà.

Notícia en el Levante

Josep Palomero, que era membre del jurat, va fer la següent sinopsi, que han publicat els respectius diaris:

Finalista Narrativa Juvenil: París Blonde de Vicent Enric Belda Belda. Sinopsi: Conta dos històries de forma paral·lela, per una banda, les vivències del jove immigrant romanés Alexandru, estudiant de 1r de Batxillerat en Exea i les relacions amb el seu amic Marc i la seua nóvia. Per altra banda, conta la història de dos soldats romans, marcus i Ovídius, els quals combaten a la Dàcia en les files de la Legio XII Gemina [hauria de dir XIII; no és exacte, però]. De manera intel·ligent, l’autor fa coincidir les dos històries cap al final de la narració.

Els animalets de Sant Antoni

Diumenge 26 de juliol podreu adquirir el meu llibre al mòdic preu d'un euro amb el diari Levante. Els animalets de Sant Antoni és la meua participació en la campanya Llegir en valencià, paraules d’amor, la desena campanya de promoció de la lectura en valencià que organitza amb un encomiable treball, amor a la nostra llengua i un exquisit gust literari la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura.

A mi m'ha tocat escriure una història que tracta de l'amor als animals, embolcallada en l'entorn de les festes se Sant Antoni de Canals, que és el meu poble d'adopció.

La preciosa portada del llibre és de Marc Bou i du al final un emotiu poema de Maria Dolors Pellicer. Per a la confecció de la història, m'he ajudat de la saviesa i memòria d'en Marcial Martínez, que és un autèntic geni local; i també m'he permés adaptar uns versets de l'amic escriptor Joan Olivares. 

Finalment, en les revisions finals, vaig descartar un conte complet que vaig escriure a propòsit, inspirat en les festes de Sant Antoni del Forcall. Com que em sap greu que es perda aquesta història, us la deixe en la propera entrada. 

Dia 17 de juny, presentació de la campanya Llegir en Valencià, amb Maria Jesús Bolta, Pasqual Alapont, Joanjo Garcia, Vicent Santhermenaldo, Mercè Climent, Joan Pla, Francesc Gisbert, Josep Millo, Àngels Moreno i Josep Antoni Fluixà. És un autèntic premi el fet de poder trobar-me entre aquesta gent a qui admire tant.

Història de la malcarada Tallacebes

  Història de la malcarada Tallacebes, inspirada en la Santantonada del Forcall

Conten que per les terres dels Ports, prop del bell i afamat poble del Forcall, hi vivia una masovera solitària que es deia Jauma Tallacebes; un dona poc agraciada, pencamarga, molt malcarada i més seca que un espart, poc amiga de converses i gens donada a fer amistats. Tan difícil i aspra de caràcter resultava, que els jornalers de les heretats properes preferien fer un llarg camí, una difícil marrada de quilòmetres per la serra, abans que haver-se d'aventurar pels senders que creuaven les terres de la Tallacebes i haver-se de topar per un casual amb l'esquerpa Jauma.

Tanta aversió sentia Jauma Tallacebes per la gent, que pocs recordaven haver-la vist mai pels carrers del poble, ni que fóra diumenge, ni Nadal, ni festa gran. No obstant això, van voler els capricis de la fortuna que un dia de gener caiguera en les mans de la malcarada masovera un número de la rifa del porquet de Sant Antoni; però no va ser perquè la dona decidira gastar-se cap gallet per temptar la sort, sinó simplement perquè s'havia trobat la butlleta enmig d'un camí de la seua heretat, envolada de segur per un remolí de fred. I així, posseïda d'improvís per un atac d'avarícia, s'havia guardat la butlleta en la butxaca, perquè es veu que el mal geni no era el seu únic defecte, i és sabut que és molt més fàcil acumular vicis que no virtuts.

És per tots conegut que, la nit de la vespra de Sant Antoni, els diables es fan els amos del poble del Forcall. Durant unes hores: el Despullat, la Filoseta i després les hòrrides i endimoniades botargues criden, salten, pugen als balcons, s’aferren a les xiques, increpen els espectadors, beuen, dansen i, finalment, li peguen foc a la barraca, una monumental foguera verda de dos pisos que les botargues han construït. També fan de les seues emprenyant i temptant el pobre sant Antoni i el seu amic sant Pau, rememorant les temptacions del dimoni al sant ermità, provocant la gent que es congrega a la plaça, o que mira la festa des dels balcons de les cases.

Encara que Jauma Tallacebes no es va acostar pel poble en aquelles hores embogides i endiablades, dominada per una estranya premonició, el dia de Sant Antoni de bon matí va passar-se pel poble a saber el resultat de la rifa del porquet i va poder comprovar que el número que havia eixit era efectivament el seu. Va exigir el seu premi en l'ajuntament i l'agutzil mateix va haver de lligar un cordellet al coll del porquet i, d'aquesta manera, l'esquerpa Jauma Tallacebes va passar per mig de la plaça del Forcall passejant ufana el porquet de Sant Antoni entre la gent, en direcció novament al seu mas.

En arribar a l'heretat, va fer entrar el porquet en la porquera, li va preparar una pasterada se segó i el va deixar amb la resta dels animals. De seguida va entrar a casa a avivar el foc de la llar, perquè, mentre tornava a casa, havia comprovat com s'havia girat un vent molt gelat i que un núvol negre i carregat de neu l'havia acompanyada com una ombra de mal averany des del poble.

Després de sopar, es va gitar. Des del llit, tapada fins als ulls per tres mantes morellanes, sentia el brunyir del vent en els camps pròxims i els colps insistents de les portelles de les finestres. Entre tant de soroll, enmig de la nit, va poder distingir el crit d'un xiquet, que li arribà nítidament des de la quadra, un crit que es va repetir en un parell d'ocasions més. Sorpresa, va baixar de la cambra, va eixir de la casa i va obrir la porta de la quadra. Amb el cresol en la mà, tremolant de fred, va recórrer tots els habitacles: l'estable amb el cavall, el tancat de les cabres, les gàbies dels conills i les gallines, fins arribar a la cort on hi havia el porquet.

I d'improvís, en un tres i no res, va veure eixir corrent cap a fora alguna cosa pareguda a una grossa botarga; és a dir, aquella mena d'estrafolari dimoni blanc encaputxat, amb banyes roges i cua de serp; amb dragons, gripaus i alacrans enganxats per tot el cos, i brandant una gran porra a les mans. La masovera es va quedar erta per la visió, però no era dona que s'espantara per un dimoni, i així va tornar a casa i es va gitar com si res.

Llavors va parar de fer vent i van començar a caure les primeres volves de neu. Poc després, enmig de la nit, es percebia per tot aquella serenor silenciosa que segueix a les grans nevades. Tanmateix, quasi a trenc de dia, van tornar-se a sentir nítidament aquells mateixos crits de xiquet, que provenien sense dubte de la quadra.

L'esquerpa Jauma Tallacebes, que ja hem dit que no era dona d'espantar-se per res, va eixir del llit i novament va córrer a la quadra amb el cresol en la mà. I així, finalment, va poder veure per segona vegada aquella mateixa nit la horrible botarga, aquell horrible dimoni que estava martiritzant el pobre porquet de Sant Antoni.

—Sant Antoni, sant Antoni, aparteu de mi este dimoni! —va exclamar Jauma, recordant de sobte una antiga pregària.

Llavors es va sentir un enorme tro i, de manera màgica, una ombra que era com una capa obscura, exactament com la capa del sant ermità, va cobrir la botarga i d'immediat tant botarga com capa de sant Antoni van desaparéixer com enduts per un vendaval entre les penombres de la quadra.

I va ser aleshores que la masovera va buscar el seu porquet, però ara ja no hi havia el porquet de Sant Antoni, sinó que en la cort, sobre la palla, hi havia un bebé que duia penjada al coll una petita esquella.

Quan passat un temps d'allò, els masovers veïns van poder veure un preciós xiquet córrer pels bancals de la Tallacebes, es van meravellar i es feien creus de veres; però més estrany encara va ser poder comprovar com aquell xiquet tan rebonic va anar canviant a poc a poc el caràcter de la malcarada Jauma, que començà a fer-se amable i tractable amb els seus veïns del Forcall, i que fins i tot havia començat a paréixer, als ulls de la gent, com una dona realment guapa.

Alguns deien que, quan la lluna era nova, una botarga blanca va seguir visitant de nit, durant molts anys, el mas de la dolça, amable i carinyosa Jauma Tallacebes.

De llegenda

Dissabte 16 de maig de 2015, vaig assistir a Agullent, el meu poble, a l'estrena de l'obra musical De llegenda, de l'autor agullentí Josep Maria Bru, que és inspirada en una novel·la meua. La llegenda de l'amulet de jade és segurament la meua novel·la més llegida (més de 21.000 volums); amb ella vaig guanyar el Premi Vicent Silvestre, i també va ser inclosa en la prestigiosa selecció White Ravens de la Biblioteca de Munic. Ara se li suma, a més, aquest enorme premi que per a mi significa ser el motiu d'inspiració d'una composició musical d'enorme qualitat.

  La composició musical que ha realitzat Josep Maria Bru se situa dins de la música clàssica contemporània, molt exigent tècnicament i sempre molt arriscada de cara al públic. Josep Maria Bru és un compositor reconegut: el IV Premi de Composició Musical Cortes de Cádiz (2102), el Premi Internacional de Composició Musical Ciudad de Sabiñánigo (2006), el primer premi al 5é Concurs Internacional de Composició Musical Universidad de Zaragoza (2009), per exemple, avalen la seua trajectòria. La seua aposta en "De llegenda" és difícil per al gran públic, però hi va obtenir un èxit rotund.

  A banda dels mèrits de la composició de Bru, però, cal esmentar també l'alt nivell dels músics que van participar-hi, el currículum dels quals em seria impossible de resumir ací. L'estrena va comptar, a més, amb un narrador: el músic i cantant Joan Carles Colomer, que llegia, en cadascuna de les quinze parts de la composició, uns fragments literals de la novel·la. Però a més, hi va haver dansa clàssica, amb la jove Beatriu Casanova, i tota la trama i el desenvolupament de l'obra es podia seguir gràcies a unes imatges preparades per Xelo Garcia i les tres germanes Revert: Maite, Alícia i Mari Fe, en les quals el grup d'actors locals de "L'altet de l'aire" interpretaven els diversos personatges de la ficció. Rafael, Genaro, els néts de Lluís i Pilar, i fins i tot el meu mestre de l'escola d'Agullent, don Antonio, i l'amic Ramon Haro hi van participar.

  Va ser una experiència "de llegenda", un moment únic i molt especial en què em vaig sentir una part consubstancial d'aquell màgic espectacle. Però, fóra de les meues emocions poc racionals, hi pesava sobretot el pes de la música, d'una partitura complexa i extraordinària, i hi pesava el treball magnífic de la batuta de Josep Maria Bru i dels seus grans intèrprets.

  Com que duia un mòbil, vaig enregistrar algun moment de l'assaig i de l'estrena. He muntat un vídeo -de mala qualitat, ja us advertisc-, però això i aquest article és l'únic que puc fer per expressar la meua gratitud a aquest grup de persones tan extraordinàries.

El secret de Meritxell a Guadassuar i a Sant Vicent del Raspeig

Durant la setmana del llibre, al voltant del 23 d'abril, vaig fer dues animacions lectores sobre El secret de Meritxell.

El dia 22 vaig ser a Guadassuar, a la seua preciosa Biblioteca Municipal, amb la seua eficient bibliotecària Teresa Gomis, i els xiquets i xiquetes dels tres col·legis de la localitat.

Tot va anar molt bé, crec. És un plaer poder mirar els ulls d'aquests petits homenets i donetes, tan plens d'il·lusió i amb tantes ganes d'aprendre. En acabar l'animació, vaig signar exemplars. Al final d'una interminable filera de signatures, li vaig preguntar el nom a un xiquet de nou anys: Xoume, em va dir amb el seu encantador accent valencià apitxat, però de seguida va advertir-me molt docte: "Xoume, però amb a i no o, com alguns escriuen". "A Jaume, amb el meu sincer afecte", li vaig dedicar, i se'n va anar feliç com si li haguera donat un grapat de bitllets.

Als xiquets de Sant Vicent del Raspeig, del col·legi Sant Ramon de Penyafort, per falta de costum sens dubte, els costava una mica més parlar en valencià, però se'n sortien més que bé, gràcies al bon treball dels seus mestres. Un dels xiquets, en el torn de preguntes, em va dir: "Vicent, perdone que li diga, però és vosté un crac", i es va quedar d'allò més satisfet.

Em pregunten sovint per què faig aquestes animacions; per què viatge més de dos-cents quilòmetres per visitar un o altre centre. La resposta és ben senzilla: perquè els lectors són l'autèntic premi dels escriptors, i per l'immens agraïment i respecte que em mereix el treball tan imprescindible dels seus i de les seues mestres.