L'amic Joan Olivares em va animar a participar en la revista commemorativa dels 50 anys de l'IES Josep Segrelles d'Albaida, on vaig fer el batxillerat. Ja fa 10 anys, el 2004, vaig participar-hi, en la publicació commemorativa dels 40 anys. La col·laboració de 2004 es deia El Filòsof i jo, i és una reflexió sobre les trampes de la memòria i també sobre com d'important és la imatge de nosaltres mateixos que anem construint a poc a poc, des de la base fonamental que constitueixen els anys d'aprenentatge i de formació.
Síl·labes i mots, en la publicació de 2014, lluny d'altres visions més romàntiques, parteix del concepte del lingüista Edward Sapir en El llenguatge (un dels cinc llibres de lingüística imprescindibles, segons Jesús Tuson), segons el qual els humans ens creem una visió ideològica de la realitat a partir del llenguatge. Per això, entenem el món a partir de la llengua, d'una llengua concreta, que constitueix el nostre intel·lecte, la nostra ideologia, la nostra essència, la nostra pròpia ànima. En la primera part del conte, em reconec jo mateix en la meua època de cap d'estudis de secundària; és una part que ja tenia escrita fa anys i que he aprofitat per intentar explicar com veig les coses.
Hi ha un enllaç a Vilaweb Ontinyent, que també l'ha publicat. M'encanten les llengües, totes les llengües, i m'encisa escoltar els diferents accents, que parlen tant de les persones, del seu origen, de les seues famílies i "tribus", dels seus amors i les seues dèries; per això considere que la meua llengua, com la de cadascú, és un bé irrenunciable.
Síl·labes i mots
Vicent Enric Belda
Encara que ara us puga
resultar estrany pel meu aspecte descurat i pel meu estil de vida bohemi i
desordenat, he de confessar-vos que aquell llunyà Nadal de 2073 jo era un home
del tot distint del que sóc ara: un disciplinat i anodí funcionari del cos
d’inspectors de l’administració educativa regional.
Per aquells temps, malgrat
la meua joventut —tot just acabava de fer trenta anys— comptava ja amb una
sòlida experiència professional i m’hi havia fet mereixedor d’una inqüestionable
fama de treballador infatigable i d'expert en les més diverses lleis, decrets,
reglaments i circulars de tot rang, per la qual cosa ocupava un càrrec d’alta
responsabilitat en els ja esmentats serveis regionals. No puc afirmar que fóra
del tot feliç —la felicitat... ja se sap!—, però us puc assegurar que la meua
vida m’agradava, i tenia l’absolut convenciment que ningú no podia aspirar a
res millor en la seua existència que a gaudir tant com jo del seu treball.
Per això, durant aquells
anys, no recorde haver faltat ni una sola hora a la feina. Cada dia, just al
temps de plegar, inventava qualsevol excusa per allargar la jornada fins ben
entrada la nit. Llavors em tancava en el meu despatx amb la satisfacció de
saber que no seria molestat, i passava les hores entre arxivadors oxidats i
munts ingents de paperassa.
Em fascinaven els
formalismes legals, que ningú com jo dominava, i sentia una perversa fruïció
d’ocupar-me d’assumptes de caràcter estrictament burocràtic. En les hores
mortes, m’extasiava interpretant aquell o aquest matís de qualsevol llei; i per
aquell motiu, preferia no abandonar la meua cofurna ni per menjar, i procurava
que les converses intranscendents dels meus companys de secció no em
distragueren mai.
A pesar de la meua natural misantropia,
considerava part de les meues obligacions laborals adular sense cap mena de pudor
tota aquella infecta colla de polítics que ocupaven els més alts càrrecs als
despatxos; era comprensiu amb la seua sempre risible estupidesa i suportava amb
resignació l’olor pútrida dels seus corromputs alés.
Llavors, ja feia temps que
havia renunciant al meu somni d’esdevenir escriptor de novel·les d’acció i
viatjar sense rumb fix arreu del món. Sense ser-ne del tot conscient, m’havia
convertit en allò que el meu gran ídol de joventut, Charles Dickens, anomenava
irònicament una persona eminentment
pràctica; és a dir, en una peça minúscula i insignificant de l’insensible i
cec engranatge de l’aparell de l’estat.
Vull pensar que va ser pels meus mèrits i no a
causa del fet que les festes de Nadal eren tan pròximes, que se’m va assignar
de manera urgent el tancament d’un expedient disciplinari bastant ingrat a un
vell professor d'un institut de secundària de la meridional ciutat d'Albaida.
El pobre desgraciat al qual havia de sacrificar, a manera d’escarni públic per
mediació insistent del vicesecretari segon de l’alcalde d’aquella ciutat, i per
indicació directa del propi delegat del govern, es deia Joan Espí, qui tot just
devia rondar l’edat de jubilar-se; és a dir, vuitanta anys.
En qualsevol cas, jo havia d’aprofitar el mateix divendres
vint-i-dos de desembre perquè aquell expedient burocràtic —incoat pel més
incompetent dels meus companys— respectara escrupolosament els terminis marcats
per la normativa vigent. Per això aquell divendres, a primera hora, em dirigia
a aquella ciutat des de València amb un tren lent fins a l’exasperació.
Durant l’interminable viatge, ja que encara era fosc i a
penes podia besllumar el paisatge blanquinós i esmorteït d’aquella vall, vaig
estar repassant la documentació que se m’havia fet arribar. A primera vista,
tot feia pensar que es tractava d’un expedient amb tints clarament polítics;
tanmateix, les circumstàncies que l’envoltaven presentaven aspectes sorprenents
o, almenys, no massa ben explicats.
“El inspector pregunta al incoado, Juan Espí, que de dónde se había sacado él
aquella vieja bandera con cuatro barras rojas sobre fondo amarillo. Responde el
incoado que ya estaba allí, la bandera, desde hacía más de cincuenta años y que
él sólo tuvo que izarla a la entrada del instituto, como se hacía antiguamente.
Preguntado al incoado que por qué le había dado por impartir sus clases en
aquella lengua muerta que algunos llamaban valenciano y otros catalán; responde
el incoado que era así como aprendió cuando empezó él su profesión de profesor
de matemáticas, aquellos lejanos años de principios del siglo veintiuno.
Preguntado sobre cuál fue la respuesta de los alumnos, contestó que al
principio se sintieron extrañados, pero que poco a poco alguien recordó que así,
en aquella lengua, había oído hablar a su bisabuelo en secreto con su abuela, y
que otro alumno dijo que una vez se encontró con un viejo loco de su pueblo que
le preguntó: Xe,
xiquet, que tu d'on véns que parles castellà?, a lo que el niño no supo qué responder. Una niña dijo haberse encontrado en
su casa un libro prohibido escrito en esa lengua, que su padre siempre guardaba
bajo llave en su despacho. Recordó la niña unos versos: Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera, més poderós
que el roure, més verd que el taronger… Palabras estas que, aunque son ahora incomprensibles, suenen bien al oído
y resulta evidente que entrañan un gran peligro para la educación de los
niños..."
A mesura que el sol
s'elevava, des de la finestra del tren veia els petits pobles apareixent ací i
allà, sota la presència omnipresent del cim Benicadell, com ramats d’ovelles
pasturant enmig de la boirina baixa i del gebre cristal·lí del fred matí.
Vaig arribar a l’estació d’Albaida
a les 8,22 del matí. Com totes les estacions d’aquella línia, semblava també
ubicada en mig del no res. Feia molt de fred, però el passeig costera amunt i
carregat només amb el meu maletí em va resultar agradable.
El vell edifici de maons
rojos de l’institut, que ja superava els cinquanta anys, es trobava al costat
d'una antiga carretera comarcal.
—Soy el
inspector. El señor director me debe de estar esperando —vaig anunciar al conserge,
que després em va acompanyar fins a un despatx.
Com que era el darrer dia de
classe, abans de les vacances de Nadal, s'hi notava una inquieta fressa a les
aules. En el canvi de classe va sonar pels altaveus un dels tradicionals villancicos: "Ay del chiquirritín, chiquirriquitín, metidito entre pajas..."
Vaig passar al despatx del director,
que s'alçà de la seua butaca com si se li haguera disparat un ressort. Era
grosset i lluïa un bigoti ridícul. Es va plantar davant meu i va fer xocar els
talons dels seus mocassins de xarol amb borleta abans de gosar allargar-me la
mà suada. Durant aquella salutació tan protocol·lària, em vaig adonar de la
presència, en un racó d'aquell despatx, d'un home vell assegut amb el cap cot, amb
una gorra de pana entre les mans, que no gosava ni tan sols elevar la mirada.
El director el va imprecar.
—¡Va hombre, don Juan, retráctese ahora y discúlpese delante del señor
inspector y acabemos ya con todo este ridículo asunto! Total, ya le quedan pocos
meses para jubilarse... ¿Qué más le da?
—Preferiría
quedarme asolas con el incoado, si no le es mucha molestia —vaig objectar.
El director va haver d'abandonar
del seu propi despatx. Tenia un cul de porquet considerable i les cuixes tan
grassonetes li fregaven l'una contra l'altra mentre s'allunyava.
—He leído en su expediente que le ha dado a usted por hablar a los niños en
esa lengua muerta que algunos llamaban catalán y otros valenciano. Y debe usted
saber que el español es la única lengua del estado, además del mandarín y del
inglés, según dicta nuestra Sacrosanta Constitución del año 2031 —vaig advertir-li, però no
vaig aconseguir d'aquell vell professor ni que em mirara a la cara.
Després d'un breu silenci
esperant una resposta d'aquell home, vaig traure tot el contingent de paperassa
que duia en el meu maletí, el vaig escampar damunt de la taula i li vaig indicar
un article del Decret 26/30 de 15 de juliol de 2062.
—Debe
usted saber que, según se indica aquí mismo, en este párrafo del Decreto, puede
usted quedarse sin el derecho a la jubilación y que incluso podría ir a la
cárcel por un período de entre dos a tres años. Pudiese ser además que acabase
sus días en un siquiátrico. ¿Qué le parece?
— Digues, foll: quina cosa és meravella? Respòs:- Amar més les coses
absents que les presents—va mormolejar
el vell professor com a tota resposta.
—No le entiendo. ¡Haga el favor de hablarme en cristiano! —em vaig indignar de veres.
—Assumiràs la veu d'un poble i serà la veu del teu poble i seràs, per a sempre, poble... —va iniciar
aquell boig una nova i incomprensible salmòdia, elevant per fi la mirada i també
el to de veu.
Tanmateix, no puc explicar
massa bé per què, aquelles paraules que escoltava i que no entenia van començar
a provocar-me autèntics calfreds. Instintivament, a manera de protecció, em vaig
traure de la butxaca de l'americana el meu mòbil i vaig amenaçar aquell orat
d'enregistrar tot el que deia; perquè ja us he dit que jo llavors no entenia ni
pruna d'aquella llengua morta que deien que antany es parlava en aquella terra.
—Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de
cada cosa....—va prosseguir després, com
si poguera sentir els meus pensaments.
I així, el vell professor
continuà deixant fluir aquelles paraules, que brollaven de la seua boca com
l'aigua d'una deu puríssima enmig d'un desert. I jo vaig poder enregistrar cada
so, cada síl·laba, cada mot, mentre una agitació i un estremiment inexplicables
m'envaïen i m'humitejaven els ulls sense saber per què.
Quan va acabar aquella mena
d'oració, encara en va començar una altra, sense deixar-me temps a empassar ni
digerir tanta emoció:
—Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis que ompliren l'univers
de llurs costums e lleis. Muira,
muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis per estranya regió l'accent natiu,
no plora...—continuà amb la seua
verborrea tan incontrolable com incomprensible, però que, de manera paradoxal,
em feia vessar mars de llàgrimes, perquè era com si, amb les llàgrimes que jo
plorava, em poguera traure de dins un verí que m'havia rovellat el cervell i
l'ànima fins aquell moment. Llavors, d'improvís, vaig recordar el meu besavi,
que li deien Cento, que amb la seua memòria prodigiosa encara podia repetir
bocins d'algunes cançons curioses en aquella llengua vella. Aleshores, de
manera instintiva, jo vaig balbucejar com un nen les meues primeres paraules:
—Ja ve Cento de ca la nòvia, ja ve Cento malhumorat, ja ve Cento comptant
els passos, carabassa li hauran donat.
—Carabassa m'han donat i jo l'he presa per meló. Més val
carabassa que casar-me amb un pendó —va replicar-me ell amb els
ulls brillants d'alegria.
Aleshores li vaig demanar
per favor que continuara parlant, que no callara, perquè alguna cosa
extraordinària estava esdevenint dins de mi:
—Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg, de gent que va alçant-se des
del fons dels segles... —continuà amb més versos d'aquells
que em tenien totalment corprès —Una
esperança desfeta, una recança infinita. I una pàtria tan petita que la somio
completa.
I jo, no puc dir-vos bé per
què, a la fi li vaig pregar amb un nuc en la gola que, per favor, si podria ensenyar-me
algunes d'aquelles paraules que tan màgiques sonaven dintre de mi. I llavors va
mirar-me als ulls i em va somriure.
—Heu de saber primer, senyor
inspector, que per saludar cal dir "bon dia", i cal dir "adéu"
o "salut" quan ens n'anem. I ha de saber que vostè i jo som
"homes" i que escrivim amb les "mans" i que pensem amb el
"cap"—deia amb èmfasi i passió de bon pedagog, tot indicant-me amb
gestos o amb el dit cada cosa que nomenava, perquè ja us dic que jo estava més
verd que una ceba en la meua pròpia llengua—. I mire, senyor inspector, això d'allà
es diu "finestra", per deixar passar la "llum" —i obrí els
ulls moltíssim, com si volguera arreplegar ell sol tota la claredat d'aquella
estança.
Durant el temps de conversa amb
aquell savi, jo havia emplenat tots els meus papers, totes les meues carpetes i
blocs amb aquelles paraules que em semblaven com escrites amb pa d'or, de tan valuoses
com sonaven.
Després d'això, ja podeu
suposar que res va ser igual per a mi. És veritat que gràcies al meu informe
favorable, a aquell gran home el deixaren per impossible i el jubilaren. Però
jo, a partir d'aquell dia, a partir del moment en què havia recuperat la meua
llengua, vaig començar a tindre problemes de debò. Vaig ser expedientat i
apartat del cos de funcionaris de l'estat, i vaig saber el que era ser una víctima
insignificant de l’insensible i cec engranatge de l’aparell de l’estat i de tot
aquell sistema que abans tant em plaïa. M'acusaren de provocador i d'extremista
i em van voler tancar en presó. Perquè, no us penseu, sempre hi ha hagut gent
—també en els vostres temps— que s'entesta a robar-te la llengua de totes les
maneres, encara que en realitat el que voldrien és robar-te l'ànima i deixar-te
despullat per dins com un espantaocells; i el pitjor és que hi ha gent de la
nostra mateixa saó que els hi fa costat.
Però jo, que de sobte, com
un miracle, havia recuperat la meua ànima, necessitava una llengua de veritat,
una llengua pastada amb terra albarissa que era saó, llavor, arrel, sitja i
aljub, però que també era àtom i molècula, i genoma i zigot, perquè Nosaltres, ben mirat, no som més que
paraules. Perquè —no us enganyeu—
els humans no estem fets de cèl·lules, sinó de síl·labes i de mots.
El cruixit
trist i incert de les cortines vermelles, em provocà fantàstics terrors mai
abans sentits. Així que de nou, fent callar el batec del meu cor, vaig repetir: “És un visitant que vol entrar a la
meua habitació, això és tot, i res més”. Llavors, el meu ànim es va fer més
fort, i ja sense titubejos vaig dir: “Perdoneu-me, però és que dormia i heu
tocat amb tanta suavitat que amb prou feines me n’he adonat que tocàveu”.
Vaig obrir
la porta; hi havia foscor, res més. Vaig mirar intensament en la obscuritat,
vaig romandre una llarga estona atònit, temorós, dubtant, imaginant somnis que
cap mortal ha gosat somiar mai; però el silenci no es va trencar, i les
tenebres no va donar cap resposta. L'única paraula que es va escoltar era la
meua veu. “Elionor!”, vaig dir, i un eco va murmurar de nou la paraula: “Elionor!”;
res més. Vaig tornar a la cambra amb l’ànima turmentada, i de seguida una altra
vegada vaig sentir un lleu cop una mica més fort que abans. “Segur —vaig dir—,
segur que alguna cosa hi ha ara en la finestra; anem-hi doncs a veure què
passa, i resoldré aquest misteri, ja que és el vent i res més”.
Em va sorprendre que un ocell tan desmanegat
pogués parlar tan clarament, potser sense sentit, ja que no pot ser que cap
home haja vist mai un ocell com el que vaig veure sobre la porta. “Mai més”.
repetí el corb parat sobre el bust, només repetint aquestes paraules com si la
seua ànima residira en aquesta paraula. Ni un mot més va dir i ni una sola
ploma es va moure. I és cosa segura que mai cap persona no ha vist igual
figura, un ocell que sobre una porta aparega dient les paraules “Mai més”.
No vaig dir
res; assegut davant de l'au amb ulls com brases enceses que em cremaven fins al
fons del pit. Això i més vaig imaginar, assegut i amb el cap reclinat en els
coixins de vellut que ella ja no acaronaria mai més. Llavors em va semblar que
l'aire es tornava més dens, perfumat per un invisible encens escampat pels
àngels, els passos dels quals podia sentir. “Miserable, em vaig dir, Déu t'ha
concedit no patir pels record d’Elionor! Aprofita-te'n, oblida Elionor!” El
corb va dir: “Mai més”.
