dilluns, 25 de maig del 2015

De llegenda

Dissabte 16 de maig de 2015, vaig assistir a Agullent, el meu poble, a l'estrena de l'obra musical De llegenda, de l'autor agullentí Josep Maria Bru, que és inspirada en una novel·la meua. La llegenda de l'amulet de jade és segurament la meua novel·la més llegida (més de 21.000 volums); amb ella vaig guanyar el Premi Vicent Silvestre, i també va ser inclosa en la prestigiosa selecció White Ravens de la Biblioteca de Munic. Ara se li suma, a més, aquest enorme premi que per a mi significa ser el motiu d'inspiració d'una composició musical d'enorme qualitat.
  La composició musical que ha realitzat Josep Maria Bru se situa dins de la música clàssica contemporània, molt exigent tècnicament i sempre molt arriscada de cara al públic. Josep Maria Bru és un compositor reconegut: el IV Premi de Composició Musical Cortes de Cádiz (2102), el Premi Internacional de Composició Musical Ciudad de Sabiñánigo (2006), el primer premi al 5é Concurs Internacional de Composició Musical Universidad de Zaragoza (2009), per exemple, avalen la seua trajectòria. La seua aposta en "De llegenda" és difícil per al gran públic, però hi va obtenir un èxit rotund.
  A banda dels mèrits de la composició de Bru, però, cal esmentar també l'alt nivell dels músics que van participar-hi, el currículum dels quals em seria impossible de resumir ací. L'estrena va comptar, a més, amb un narrador: el músic i cantant Joan Carles Colomer, que llegia, en cadascuna de les quinze parts de la composició, uns fragments literals de la novel·la. Però a més, hi va haver dansa clàssica, amb la jove Beatriu Casanova, i tota la trama i el desenvolupament de l'obra es podia seguir gràcies a unes imatges preparades per Xelo Garcia i les tres germanes Revert: Maite, Alícia i Mari Fe, en les quals el grup d'actors locals de "L'altet de l'aire" interpretaven els diversos personatges de la ficció. Rafael, Genaro, els néts de Lluís i Pilar, i fins i tot el meu mestre de l'escola d'Agullent, don Antonio, i l'amic Ramon Haro hi van participar.
  Va ser una experiència "de llegenda", un moment únic i molt especial en què em vaig sentir una part consubstancial d'aquell màgic espectacle. Però, fóra de les meues emocions poc racionals, hi pesava sobretot el pes de la música, d'una partitura complexa i extraordinària, i hi pesava el treball magnífic de la batuta de Josep Maria Bru i dels seus grans intèrprets.
  Com que duia un mòbil, vaig enregistrar algun moment de l'assaig i de l'estrena. He muntat un vídeo -de mala qualitat, ja us advertisc-, però això i aquest article és l'únic que puc fer per expressar la meua gratitud a aquest grup de persones tan extraordinàries.




dimarts, 12 de maig del 2015

El secret de Meritxell a Guadassuar i a Sant Vicent del Raspeig

Durant la setmana del llibre, al voltant del 23 d'abril, vaig fer dues animacions lectores sobre El secret de Meritxell.
El dia 22 vaig ser a Guadassuar, a la seua preciosa Biblioteca Municipal, amb la seua eficient bibliotecària Teresa Gomis, i els xiquets i xiquetes dels tres col·legis de la localitat.
Tot va anar molt bé, crec. És un plaer poder mirar els ulls d'aquests petits homenets i donetes, tan plens d'il·lusió i amb tantes ganes d'aprendre. En acabar l'animació, vaig signar exemplars. Al final d'una interminable filera de signatures, li vaig preguntar el nom a un xiquet de nou anys: Xoume, em va dir amb el seu encantador accent valencià apitxat, però de seguida va advertir-me molt docte: "Xoume, però amb a i no o, com alguns escriuen". "A Jaume, amb el meu sincer afecte", li vaig dedicar, i se'n va anar feliç com si li haguera donat un grapat de bitllets.
Als xiquets de Sant Vicent del Raspeig, del col·legi Sant Ramon de Penyafort, per falta de costum sens dubte, els costava una mica més parlar en valencià, però se'n sortien més que bé, gràcies al bon treball dels seus mestres. Un dels xiquets, en el torn de preguntes, em va dir: "Vicent, perdone que li diga, però és vosté un crac", i es va quedar d'allò més satisfet.
Em pregunten sovint per què faig aquestes animacions; per què viatge més de dos-cents quilòmetres per visitar un o altre centre. La resposta és ben senzilla: perquè els lectors són l'autèntic premi dels escriptors, i per l'immens agraïment i respecte que em mereix el treball tan imprescindible dels seus i de les seues mestres.