La mort de Gombrowicz

El dia 22 de setembre de 2017, es va concedir el XXXI  Premi de Narrativa en Valencià Felipe Ramis, organitzat per l'Ajuntament de la Vila Joiosa al meu relat curt 'La mort de Gombrowicz'. No es tracta però d'una obra que he escrit recentment, sinó d'un conte que ja tenia acabat fa algun temps, i el qual ja havia estat seleccionat, encara que òbviament no va guanyar, en el Premio Internacional de cuentos de la Fundación Max Aub. 'La mort de Gombrowicz' -perdoneu la immodèstia- és sense dubte un bon conte, que forma part de tota una sèrie de relats meus que, d'una manera o altra, tenen com a fil conductor alguns fets i personatges cabdals del segle XX. 'La foguera de Max Brod' o 'Una història Vienesa', per exemple, en formen part. Algun dia, no sé quan, m’agradaria publicar-los conjuntament.

'La mort de Gombrowicz' va nàixer de la lectura de la novel·la autobiogràfica Tot pelant la ceba, del premi Nobel de Literatura Günter Grass; i parla de la capacitat dels humans d'adornar el nostre propi passat, de ser indulgents amb els nostre propis errors, mentre que som terriblement intransigents amb els defectes dels altres. "No vull que ningú m’excuse: vaig pertànyer a les SS nazis”, va dir llavors l'autor d'El Timbal de llauna.

El meu relat narra l’últim dia en la vida d’un vell psiquiatre infantil, Alexander Gombrowicz, d’origen polonés. Marginat pels seus col·legues, a causa de la seua avançada edat i els seus desvaris, finalment els fantasmes del seu passat vénen a visitar-lo i recordar-li alguns fets horribles. El relat el vaig situar a Londres, amb les imatges que conservava d'un viatge que hi vam fer, hostatjats en un hotel barat, a prop de l'Institute of Child Health i també de la casa museu del meu admirat novel·lista Charles Dickens.

El nom, 'Gombrowicz', li'l vaig emprar a l'inclassificable autor Witold Gombrowicz, però no hi manté cap mena de relació.

La mort de Gombrowicz (1r paràgraf)

          Com era habitual, l’ancià psiquiatre Alexander Gombrowicz s’havia despertat a les sis en punt de la matinada. En el silenci buit de la cuina, va prendre un te molt calent i va mastegar molt lentament una llesca de pa amb mantega. Va posar en marxa el televisor just a l’hora de la predicció meteorològica i el va apagar tan prompte com va comprovar que no plouria aquell matí sobre la ciutat de Londres. Seguint la seua impertèrrita rutina, just a les sis i mitja es trobava al bany, a les set i mitja prenia el metro en l’estació de Bayswater i, onze minuts més tard, baixava a Russell Square. Per fi, exactament a les vuit menys deu minuts, com cada matí, travessava la porta de l’hospital infantil del carrer Guilford amb pas segur i un aspecte immillorable. 

Faristol

Text propi, publicat a "Un país d'escoles" La Vall d'Albaida 2016. Coordinadora de la Vall d'Albaida per la defensa i l'ús del valencià. Escola Valenciana.

La introducción de las lenguas nativas en la Educación Preescolar y en la General Básica se justifica, atendiendo, por una parte, a la necesidad de favorecer la integración escolar del alumno que ha recibido como materna una lengua distinta de la nacional, y por otra, al indudable interés que tiene su cultivo desde los primeros niveles educativos como medio para hacer posible el acceso del alumno a las manifestaciones culturales de tales lenguas.

DECRETO 1433/1975, de 30 de Mayo, por el que se regula la incorporación de las lenguas nativas en los programas de Educación Preescolar y General Básica (B.O.E. 156).

Diu el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans que "Faristol" és un Moble de fusta o d’altres materials, amb peu o sense, que forma un pla inclinat on es repenja un llibre, una partitura, etc., per tal de llegir amb més comoditat. Però "Faristol. Llenguatge i Gramàtica" és també el nom del meu primer llibre de valencià, el primer contacte que havia tingut mai, d'una manera acadèmica, amb la meua pròpia llengua "nativa" (Conferit amb la naixença, nat amb un mateix, no adquirit, com ben bé defineix també el DIEC), i tot això va ocórrer just quan tenia tretze anys, en el darrer curs d'EGB, mesos abans que morira un dictador d'infausta memòria.

—La reunió té com a objectiu explicar-los que els seus fills podran optar a estudiar valencià; en acabar les classes de la vesprada, de manera totalment gratuïta i absolutament voluntària —va explicar donya Conchín Vidal Sanz a les nostres mares.

Així, degué ser ma mare qui em va animar a aprendre valencià, per consell de donya Conchín, és clar. Ma mare era convençuda que saber mai no feia mal; a més a més, tenia una confiança cega en els mestres, especialment, en aquella extraordinària mestra d'Ontinyent, soltera, de somriure generós, falda recta i rebeca, que també ens donava Lengua Española i Francés.

Es veritat que, des feia uns anys, les coses anaven una mica rebolicades. En l'església, per insistència del gran Ramon Haro Esplugues, en algunes ocasions es deia el Pare Nostre en valencià; i fins la missa sencera; els cassets amb les cançons de Raimon, Ovidi Montllor, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet anaven passant-se de mà en mà com alguna cosa absolutament desconcertant, no tant pels continguts "revolucionaris", sinó perquè feia l'efecte que aquella llengua que empràvem entre nosaltres i que havíem aprés a casa, tenia una fonètica desconcertantment harmoniosa i que amb ella es podien dir les frases més boniques mai imaginades.

El llibre, que ens va proporcionar la mestra de manera gratuïta, a través de la Paraula Cristina i la intermediació de Ramon Haro, era un llibre de color verd. En la portada de Pilarín Bayés, uns xiquets sostenien cartells amb consignes com: "L'apòstrof", "La jota i la ge", "Femenins en -es". Tota una novetat, que va ser com un presagi del que havia de ser la resta de la meua vida professional. Ben mirat; tinc la sensació que no he eixit mai de l'escola.

Evarist, Vicent Martí, Jaume, Toni, i jo mateix; no recorde si algú més, no ens perdíem mai cap classe. Evarist Olcina llegia els textos en valencià amb posat d'autèntic periodista; professió que de fet encara exerceix; Toni Navarro Calabuig, pedagog prematur, qüestionava la didàctica de cadascuna de les ordres de la mestra. Jo mirava i escoltava, emmirallat per cada lectura, aclaparat com sempre per la meua timidesa i la tendència natural a volar amb la imaginació amb un posat absent.

Poc després va arribar Enric Valor a instal·lar-se en casa del seu gendre, el nou metge d'Agullent. El grup de teatre parroquial havia representat el "Retaule del Flautista", de Jordi Teixidor. En acabar el curs, donya Conchín em va regalar un llibre d'Enid Blyton traduït, Els cinc les passen negres, que vaig llegir fascinat. Va morir finalment un dictador.

Si pense en allò que els autors naturalistes del dènou anomenaven determinisme, pense que era natural que les coses anaren com anaven i que recuperàrem de manera natural, en tots el àmbits, aquella llengua que era part de nosaltres, que representava una manera única, quasi genètica, de mirar-nos la realitat. Però potser és que he viscut sempre enlluernat per aquelles meravelloses classes de final del dia en l'escola de la Font Jordana. Altres, en aquestes mateixes circumstàncies, han fet tots els possibles per deixar de costat la nostra llengua, per extirpar-la de la seua existència i, en la mesura de les seues possibilitats, de l'existència de la resta. Després de més de quaranta anys de la mort d'un dictador, em fa l'efecte que no hem avançat massa.       

Ja és a les llibreries Paris Blonde

Ja és a les llibreries Paris Blonde, la meua última novel·la. La portada és obra de Nina Llorens Peters. Representa la imatge dels germans bessons, Càstor i Pòl·lux, fills de la reina Leda. En una línia superior es poden veure imatges de dues xiques. M'agrada molt el resultat, clàssic i modern alhora, que crec que representa bastant bé les claus de la novel·la.

Paris Blonde és el títol d'una obra en què conflueixen totes les preocupacions d'Alexandru, un jove que estudia primer de batxillerat en un institut d'una petita ciutat de València, a la qual l'autor anomena Exea. El conflicte sorgeix quan en Internet apareixen unes fotografies molt compromeses de la seua germana Ecaterina, la qual cosa provoca un autèntic sotrac en la vida del protagonista, una commoció que farà trontollar totes les bases de la seua existència: els estudis; la tranquil·litat de la seua família; la seua relació amb la seua amiga Marta i, especialment, l'amistat amb Marc, a qui considera com un germà, com una ànima bessona retrobada després de quasi dos mil anys. La seua relació amb Marc i Marta donarà pas a una història paral·lela, un ficció imaginada pel protagonista, la qual el situarà en el segle II dC, quan dos germans bessons idèntics, enamorats de la mateixa jove, són enviats a lluitar com a soldats auxiliars a l'antiga Dàcia, annexionada a l'Imperi Romà. 

Les ombres del bosc al Col·legi "La Concepció"

Les ombres del bosc al Col·legi "La Concepción" d'Ontinyent.

   

El dia 3 d'abril de 2017 vaig tornar al Col·legi dels Pares Franciscans a Ontinyent, en la que és potser una de les visites més emotives que he realitzat a qualsevol col·legi. Nogensmenys, es tracta del primer centre on vaig treballar com a professor, fa just enguany trenta anys. 

L’any 1986 vaig acabar la llicenciatura i, durant aquell mateix estiu, mentre ajudava el meu oncle Paco Tolsà a arreplegar ametles, la meu cosina Montse, que hi era professora de Matemàtiques, em va dir que buscaven un professor de Valencià, que m’hi presentara de seguida. Fet i fet, em vaig canviar de roba i vaig córrer cap a Ontinyent amb el cap brut de melassa dels ametlers. Em vaig posar a treballar de seguida.

Ara, tres dècades després, en conserve un bon record, i puc assegurar que encara me’n recorde d’alguns d’aquells alumnes que ara deuen ser els pares i mares dels alumnes actuals. Per això em va alegrar tant que el meu amic Manolo Requena em convidara a anar-hi.

Vaig explicar-los la part més conceptual i filosòfica de la novel·la, i els vaig haver d’esclarir alguns detalls de la trama, que potser no són massa evidents. No ho faig sovint, això de llegir les meus pròpies novel·les, però aquesta m’agrada especialment; obric qualsevol pàgina i m’agrada el que va escriure aquell que era jo ja fa cinc anys, algú que es deia com jo, però que ja no és jo. Amb aquesta obsessió escric, la de construir històries de les quals puga enorgullir-me sempre.

La traducció de "L'albatros" de Teodor Llorente i Olivares (1906).

Aquesta és la primera traducció de Buadelaire al castellà:

EL ALBATROS

Carlos Baudelaire

 Algunas veces, por matar el tedio,

los rudos navegantes

cazan vivo un albatros, el coloso

de las marinas aves,

que con pausados vuelos, indolente

compañero de viaje,

al bajel sigue cuando noche y día

surca los anchos mares.

Sobre el puente lo arrojan mofadores,

y aquel rey de los aires,

amedrentado, trémulo, indeciso,

convulso, claudicante,

sus grandes alas blancas, que los vientos

tan poderosas baten,

flojas las tiende, y como sueltos remos,

á un lado y otro caen.

¡Cuán torpe, cuán pesado, cuán grotesco,

el volador gigante!

¡Cuán cómico y ridículo parece,

él, tan hermoso antes!

Unos le acosan, le hurgan y golpean,

otros el pico le abren,

otros remedan sus andares toscos.

riéndose y burlándose.

El poeta, en el mundo desterrado,

fué siempre semejante

al albatros, que ríe de las flechas

y ama las tempestades.

Perseguido, asediado, entre denuestos

y sarcasmos y ultrajes,

intenta en vano caminar: sus alas

son demasiado grandes.

Quan era encara un adolescent d’institut, tenia en la meu habitació, emmarcada, una fotografia de Charles Baudelaire. Ma mare, quan la mirava, no podia evitar un gest de preocupació i em demanava amb zel maternal que la llançara al fem. “És un boig! És que no ho veus?”, em deia, mentre jo llegia abstret el gran poeta-albatros francés en una edició bilingüe de “Libros Río Nuevo” (1979), de boniques tapes de color metàl·lic. Ara m’he comprat per internet la primera traducció al castellà d’alguns poemes de Baudelaire –de fa cent anys!– pel mòdic preu de setze euros.

Ací dalt us he deixat la primera traducció del poema “L’albatros” de Charles Baudelaire, realitzada per Teodor Llorente i Olivares, i publicada a Barcelona el 1906 per Muntaner y Simón, Editores, dins del recull Poetas Franceses Ilustres del siglo XIX, traducido en verso castellano por D. Teodoro Llorente.

Quaranta-nou anys abans, el 25 de juny del 1857 –fa ara 160 anys–, Poulet-Malassis publicà a París 1.300 exemplars d'una recopilació de 100 poemes de Les fleurs du mal. En agost d’aquell mateix any, es va iniciar un procés judicial en contra del poeta, acusat d'ultratge a la moral pública, i Baudelaire va ser obligat a pagar 300 francs i a suprimir-ne sis poemes.

A banda de tots els escàndols que provocà la publicació de Les flors del mal, d’aquesta obra mestra de la literatura universal, que canvia el rumb i el sentit de la poesia i de l’art occidental, el que més em sobta és que es tardara ni més ni menys que mig segle per veure aquest text publicat al nostre país.

Evidentment, sembla que Llorente (1836-1911) no n’era un gran admirador, de Baudelaire (1821-1867), que era quinze anys major que ell, però molt més jove: Pasó el cálido soplo del romanticismo, que tanto enardeció los ánimos y exaltó la fantasía en todas partes, y los «parnasianos», serenos y desapasionados, pusieron su ahinco en la perfección de la forma, cultivando el arte por el arte, y haciéndose perdonar muchas veces la nimiedad del pensamiento por la exquisita pulcritud de la expresión. Buscaban á la vez la originalidad, ya en las galas de literaturas exóticas, ya en el artificio de rebuscados conceptos, ó por más extraños derroteros, como el paradójico autor de las Flores del mal. Convertían en sistema estas excentricidades y estos extravíos, y los exageraban los poetas que luego se llamaron «decadentes», luciendo alarde de un neurosismo flojo y enfermizo, del cual también brotaban rasgos de conmovedora inspiración, explica l’autor de la traducció al proemi del llibre dalt citat. 

L'esperit ranci i encarcarat del ja vell Llorente és ben palès també en la nota bibliogràfica amb què tanca el seu volum de traduccions. Sinistre, al·lucinat, pertorbat mental, fumador de «haschisch» són alguns dels adjectius que Llorente dedica al gran poeta francés. 

Nota bibliogràfica completa escrita per Llorente:
"CARLOS BAUDELAIRE (1821-1867). — Un libro de versos le hizo famoso, y no publicó más. Había llegado ya á una virilidad bien sazonada, cuando lanzó Les fleurs du mal (1857), que produjeron un éxito de sorpresa, de indignación y de escándalo á la vez. Aquella obra, tan nueva y tan atrevida, fué objeto de una persecución judicial, y el autor resultó condenado á suprimir seis de sus composiciones por atentatorias á la moral pública. El libro de Baudelaire era una inmensa paradoja lírica, un alarde de contradicción á los sentimientos y las ideas más generales, ó el ensueño siniestro de un alucinado, que se complace en acumular ruinas, en revolver el fango, y à veces encuentra entre los escombros y la inmundicia alguna flor que huele bien. Víctor Hugo dijo de él: «Dotáis al cielo del arte de extraños resplandores macabros; creáis, para el alma humana, un estremecimiento nuevo (un frisson nouveau).» Como los famosos discípulos del Viejo de la Montaña, abusaba del «haschisch» para evocar fatídicas visiones, y esto puede explicar la perturbación cerebral que apresuró el fin de este lúgubre poeta. Las composiciones suyas traducidas para este libro son de las que no pueden censurarse por su desconsolador pesimismo ó por sus tétricas lobregueces."

Tanmateix, cal agrair a don Teodor el seu treball, el qual, encara que n’adapta la versificació, copsa de manera perfecta la grandesa d’aquest gran poema precursor del simbolisme.