Faristol

Text propi, publicat a "Un país d'escoles" La Vall d'Albaida 2016. Coordinadora de la Vall d'Albaida per la defensa i l'ús del valencià. Escola Valenciana.

La introducción de las lenguas nativas en la Educación Preescolar y en la General Básica se justifica, atendiendo, por una parte, a la necesidad de favorecer la integración escolar del alumno que ha recibido como materna una lengua distinta de la nacional, y por otra, al indudable interés que tiene su cultivo desde los primeros niveles educativos como medio para hacer posible el acceso del alumno a las manifestaciones culturales de tales lenguas.

DECRETO 1433/1975, de 30 de Mayo, por el que se regula la incorporación de las lenguas nativas en los programas de Educación Preescolar y General Básica (B.O.E. 156).

Diu el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans que "Faristol" és un Moble de fusta o d’altres materials, amb peu o sense, que forma un pla inclinat on es repenja un llibre, una partitura, etc., per tal de llegir amb més comoditat. Però "Faristol. Llenguatge i Gramàtica" és també el nom del meu primer llibre de valencià, el primer contacte que havia tingut mai, d'una manera acadèmica, amb la meua pròpia llengua "nativa" (Conferit amb la naixença, nat amb un mateix, no adquirit, com ben bé defineix també el DIEC), i tot això va ocórrer just quan tenia tretze anys, en el darrer curs d'EGB, mesos abans que morira un dictador d'infausta memòria.

—La reunió té com a objectiu explicar-los que els seus fills podran optar a estudiar valencià; en acabar les classes de la vesprada, de manera totalment gratuïta i absolutament voluntària —va explicar donya Conchín Vidal Sanz a les nostres mares.

Així, degué ser ma mare qui em va animar a aprendre valencià, per consell de donya Conchín, és clar. Ma mare era convençuda que saber mai no feia mal; a més a més, tenia una confiança cega en els mestres, especialment, en aquella extraordinària mestra d'Ontinyent, soltera, de somriure generós, falda recta i rebeca, que també ens donava Lengua Española i Francés.

Es veritat que, des feia uns anys, les coses anaven una mica rebolicades. En l'església, per insistència del gran Ramon Haro Esplugues, en algunes ocasions es deia el Pare Nostre en valencià; i fins la missa sencera; els cassets amb les cançons de Raimon, Ovidi Montllor, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet anaven passant-se de mà en mà com alguna cosa absolutament desconcertant, no tant pels continguts "revolucionaris", sinó perquè feia l'efecte que aquella llengua que empràvem entre nosaltres i que havíem aprés a casa, tenia una fonètica desconcertantment harmoniosa i que amb ella es podien dir les frases més boniques mai imaginades.

El llibre, que ens va proporcionar la mestra de manera gratuïta, a través de la Paraula Cristina i la intermediació de Ramon Haro, era un llibre de color verd. En la portada de Pilarín Bayés, uns xiquets sostenien cartells amb consignes com: "L'apòstrof", "La jota i la ge", "Femenins en -es". Tota una novetat, que va ser com un presagi del que havia de ser la resta de la meua vida professional. Ben mirat; tinc la sensació que no he eixit mai de l'escola.

Evarist, Vicent Martí, Jaume, Toni, i jo mateix; no recorde si algú més, no ens perdíem mai cap classe. Evarist Olcina llegia els textos en valencià amb posat d'autèntic periodista; professió que de fet encara exerceix; Toni Navarro Calabuig, pedagog prematur, qüestionava la didàctica de cadascuna de les ordres de la mestra. Jo mirava i escoltava, emmirallat per cada lectura, aclaparat com sempre per la meua timidesa i la tendència natural a volar amb la imaginació amb un posat absent.

Poc després va arribar Enric Valor a instal·lar-se en casa del seu gendre, el nou metge d'Agullent. El grup de teatre parroquial havia representat el "Retaule del Flautista", de Jordi Teixidor. En acabar el curs, donya Conchín em va regalar un llibre d'Enid Blyton traduït, Els cinc les passen negres, que vaig llegir fascinat. Va morir finalment un dictador.

Si pense en allò que els autors naturalistes del dènou anomenaven determinisme, pense que era natural que les coses anaren com anaven i que recuperàrem de manera natural, en tots el àmbits, aquella llengua que era part de nosaltres, que representava una manera única, quasi genètica, de mirar-nos la realitat. Però potser és que he viscut sempre enlluernat per aquelles meravelloses classes de final del dia en l'escola de la Font Jordana. Altres, en aquestes mateixes circumstàncies, han fet tots els possibles per deixar de costat la nostra llengua, per extirpar-la de la seua existència i, en la mesura de les seues possibilitats, de l'existència de la resta. Després de més de quaranta anys de la mort d'un dictador, em fa l'efecte que no hem avançat massa.