dissabte, 31 de maig del 2014

"if I cannot inspire love, I will cause fear" Un fragment de Frankenstein

En una altra entrada, en què parle de les referències literàries que vaig tenir en compte en la meua novel·la L'estirp de l'horror, esmente un diàleg entre el monstre i el seu creador. Ara us adjunte el fragment original en anglès de la gran novel·la Frankenstein de Mary Wollstonecraft Shelley i la meua personal traducció. Frankenstein és considerada la primera novel·la de ciència ficció. Sempre he tingut la impressió que tota la meua novel·la, L'estirp, va emergir d'una sola de les seues magnífiques frases:

if I cannot inspire love, I will cause fear

‘ I am malicious because I am miserable. Am I not shunned and hated by all mankind? You, my creator, would tear me to pieces and triumph; remember that, and tell me why I should pity man more than he pities me? You would not call it murder if you could precipitate me into one of those ice-rifts and destroy my frame, the work of your own hands. Shall I respect man when he condemns me? Let him live with me in the interchange of kindness, and instead of injury I would bestow every benefit upon him with tears of gratitude at his acceptance. But that cannot be; the human senses are insurmountable barriers to our union. Yet mine shall not be the submission of abject slavery. I will revenge my injuries; if I cannot inspire love, I will cause fear, and chiefly towards you my archenemy, because my creator, do I swear inextinguishable hatred. Have a care; I will work at your destruction, nor finish until I desolate your heart, so that you shall curse the hour of your birth.’
Frankenstein, Chapter 17

"Jo sóc dolent perquè sóc infeliç. No sóc menyspreat i odiat per tota la humanitat? Tu, el meu creador, em faries a trossos i ho creuries un triomf; recorda-ho, i digues-me per què he de tenir més compassió de l'home que la que l'home sent per mi? No en diries assassinat si tu em precipitares en una d'aquestes esquerdes de gel i destruires el meu cos, el treball de les teues pròpies mans. He de respectar l'home si ell em condemna? Que visca l'home amb mi en un intercanvi de bondat, i en lloc de mals, jo li atorgaria tots els beneficis amb llàgrimes de gratitud per la seua acceptació. Però això no pot ser; els sentits humans són barreres insuperables per a la nostra unió. No obstant això, la meua submissió no serà la de l'esclavitud més abjecta. Em venjaré per les meues ferides; si no puc inspirar amor, causaré por, i principalment a tu, el meu arxienemic, perquè al meu creador puc jurar un odi inextingible. Vés amb compte; treballaré per la teua destrucció, no acabaré fins desolar el teu cor, i per això maleiràs l'hora que vas nàixer ".

dijous, 22 de maig del 2014

Animació lectora a Callosa de Segura. Col·legi "La Purísima"



La mare dels europeus es diu cobdícia i el pare, menyspreu (El secret de Meritxell, pg. 90)

Vaig visitar el Col·legi "La Purísima" de Callosa de Segura, a la Vega Baixa. L'alumnat de Segon d'ESO, amb la seua professora Consuelo, havíen llegit El secret de Meritxell. Malgrat el llarg viatge en moto, aquestes visites sempre em produeixen molta satisfacció. Em vaig trobar uns joves i unes joves realment encantadors, que havien realitzat una lectura atenta i molt intel·ligent del meu llibre. 
Una de les alumnes de classe em va demanar que li explicara aquesta frase:  La mare dels europeus es diu cobdícia i el pare, menyspreu (El secret de Meritxell, pg. 90). Li vaig parlar de la cobdícia de l'arqueòleg Robert Bas, pare de la protagonista, que havia sigut capaç de pactar amb l'emissària de la deessa Bastet un èxit professional i econòmic immediat a canvi de la seua felicitat futura, i la de la seua família. Li vaig contar també que els tresors més importants d'Egipte o de Mesopotàmia eren ara a Londres, a París o a Berlín, perquè els europeus (els occidentals, vaja!) sempre ens hem cregut el melic del món i la mesura de totes les coses, disfressant la nostra cobdícia i menyspreu per la resta del món de mil maneres distintes.
Mentre conduïa la meua moto de tornada a casa, vaig reflexionar sobre com de poc ens coneixem entre nosaltres els diferents valencians: del nord, del mig i del sud; alacantins, valencians i castellonencs, i com algunes de les darreres decisions polítiques (tancament de Canal 9, per exemple) són un atac directe contra la vertebració del nostre territori i de les nostres gents, un atac contra nosaltres mateixos. "Cobdícia" i "menyspreu" són les paraules que m'han vingut al cap, de manera involuntària, en pensar-hi.