Ací us deixe el vídeo de "El secret de Meritxell" amb els dibuixos de Jordi Vila Delclòs.
Normalment munte, sense gaire pretensions, un vídeo amb imatges de internet i
YouTube per a les animacions lectores de cada llibre meu. Sovint empre les mateixes imatges que me n'han inspirat alguna part. No sé per què no l'havia penjat encara, aquest vídeo. Una vegada has publicat un llibre, tendeixes a
oblidar-lo, a mesura que estàs pensant en una altra història; i de sobte et retrobes amb els personatges que vas crear i que són part de tu i és just com si et retrobares un gran amic.
dilluns, 23 de febrer del 2015
dissabte, 7 de febrer del 2015
Joan Francesc Mira
Un home gran i un gran home
Joan Francesc Mira és un dels grans noms de la nostra cultura, de
tots els temps. Fa anys que el seguesc; primer, final dels setanta, amb les
narracions com "Els cucs de seda", a les quals van seguir moltes més; després amb assajos sobre la
condició valenciana i finalment com a traductor, des que vaig llegir amb autèntica
fascinació la seua traducció de la "Divina Comèdia". Així, he tingut l'oportunitat
de veure'l en diferents ocasions: a Alacant (anys vuitanta), Canals, Ontinyent,
Benigànim..., fins i tot he pogut bescanviar alguna paraula amb ell.
La foto es va fer a Benigànim. No vaig poder evitar assistir a la
seua conferència de presentació del Congrés de l'IEVA amb el meu volum de la "Divina
Comèdia" editat per Proa i traduït magistralment per ell. Li vaig demanar si per favor me'l
podia signar, i li vaig mostrar la meua sincera admiració.
—I no coneixes la meua traducció de l'Odissea.
—Encara no; ho sent. En català només en conec la gran traducció de
Carles Riba.
—Si has llegit la de Carles Riba, pots dir que has llegit Riba, no
pas que has llegit Homer.
—Sé de què em parla, senyor Mira, ja em va passar amb la traducció
de la "Divina Comèdia" de Josep Maria de Sagarra.
Em va somriure comprensiu, allargant els llavis fins entre les seues faccions cada vegada menys definides. Després va obrir el gros volum per una pàgina de "Purgatori"
i va començar a llegir el text de Dante Alighieri en un florentí deliciós i fluid:
"Non altrimenti stupido si turba
lo montanaro, e rimirando ammuta
quando rozzo e silvatico s'inurba..."
—I a qui li dedique l'obra? —em va demanar finalment.
—A Vicent Enric Belda.
—A?
—Vi-cent-En-ric-Bel-da —vaig dir, fent èmfasi en cada
síl·laba, tot esperant que el meu nom li sonara una mica.
—Com?
—Bel-da —vaig dir-li, tot remarcant la pronuncia oberta de la
"e".
"Per a Joan Enric Belda, lector esplèndid", va
escriure amb la seua diminuta cal·ligrafia.
Un fantàstic i inoblidable moment.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)