El filòsof i jo és un conte que vaig escriure per a una revista commemorativa dels quaranta anys de l'Institut "Josep Segrelles" d'Albaida, on vaig estudiar batxillerat. El conte parla de les mentides de la memòria, però també d'aquest temps de formació que és l'adolescència i com d'important és per als humans tenir un model de referència, que és com un camí a seguir, com un punt en el llunyà horitzó de la vida cap on adreçar la nau de la nostra personal i intransferible odissea per l'existència. El meu punt en l'horitzó el van marcar en gran mesura el professorat que vaig tenir. El Filòsof és el meu amic Paco Martínez.
EL FILÒSOF I JO
(primavera de 2004)
(primavera de 2004)
El Filòsof i jo havíem pensat prendre una
última cervesa, després de la nostra ritual partida de frontó. Depèn d’on, no
importa que vages vestit amb un vell xandall, ni que l’olor que es desrprén del
teu cos no siga precisament bona. Per això vam fer parada en un bar modest,
vora la carretera, ja a prop de casa.
Vam seure al fons d’aquell ampli local,
fred i impersonal com un magatzem, animat únicament pel soroll intermitent de
les màquines escurabutxaques. Prop de nosaltres, una dona i un home anglesos
feien els possibles per entendre’s amb la cambrera a l’hora d’elegir què
menjarien. Eren, sens dubte, una d’aquelles parelles, o famílies, que s’havien
instal·lat darrerament per aquestos pobles allunyats de la costa, en alguna
aïllada i mal aparellada caseta de camp. Se sap que no són turistes perquè, al
fons dels seus ulls, un pot descobrir la mirada perduda dels nàufrags.
Vaig deduir, per l’aspecte, que devien tindre,
poc més o menys, la nostra edat. Per això no vaig poder evitar preguntar-me
quin podia ser el motiu que els havia fet prendre la determinació d’abandonar
el seu món civilitzat, les seues vides confortables, les seues acurades cases
de maons negres, els seus petits i adeliciats jardins.
Després d’aquella reflexió
passatgera, vaig mirar amb simpatia l’amic Filòsof, a qui vaig sorprendre
capbussat segurament en els mateixos pensaments que jo. Per pudor, però, donada
la proximitat d’aquella parella, vaig preferir continuar la conversa que havíem
començat al cotxe, tot recuperant un to certament pedant.
–Sí, supose que alguna cosa podria escriure, amb certa competència, sobre els meus anys a l’institut –li vaig dir.
–Sí, supose que alguna cosa podria escriure, amb certa competència, sobre els meus anys a l’institut –li vaig dir.
M’havien recordat aquella proposta
literària els amics Quadranter i Narciset aquell mateix matí, durant la
partida. Però havia sigut Juli, feia ja algunes setmanes, que m’ho havia fet
saber: “No res –em va dir amb la seua dicció reposada i afable–, quatre
ratlles, un text breu sobre els teus records o vivències a l’institut
d’Albaida”.
Encara que havia simulat davant dels
companys de partida que m’havia oblidat del tema, en realitat ja m’havia posat
a treballar. O, per ser més exactes, havia passat algunes hores furtives davant
de l’ordinador, sense cap èxit. Però la vanitat no té mida, ni escarment i, amb
l’amic Filòsof, vaig voler assajar algunes idees.
–No sé si t’he contat mai que a l’institut
teníem un professor molt major que estava un poc... –vaig pronunciar amb un to
de veu sorprenentment jocós i quasi grosser. No obstant això, la mirada inquiridora
i ombrívola de l’amic Filòsof em va impedir d’acabar la frase i es va produir
un molest silenci.
–Tanmateix –vaig provar d’eixir d’aquella
incòmoda situació temptant un to romàntic–, el que en realitat tenia pensat
d’escriure se centra en una xicota amb la qual... –vaig detenir-me novament,
perquè vaig pensar que recordar no sempre és correcte.
–En realitat ... és curiós, –vaig dir-li
finalment–, crec que no sóc capaç d’evocar aquells anys sense tenir la sensació
que falsege els meus propis records, o m’enfonse en un exercici d’hipòcrita
nostàlgia.
L’amic Filòsof va beure i suavitzà un poc
el rictus i la mirada. Després, va demanar dos cerveses més.
–És possible que no sàpies com interpretar
allò que recordes –va dir–. El passat no ha canviat, però nosaltres ja no som
els mateixos.
– Ehem ... –vaig objectar tímidament,
perquè no sabia bé a què es referia.
–De
fet –va continuar–, si casualment ens encreuem amb el graciós de classe, encara
somriem només de veure’l, tant se val que haja esdevingut amb el temps un ésser
trist i gris. Per altra banda, si ens trobem amb aquella companya a la qual vam
estimar secretament, no podem evitar que el cor ens faça un sobresalt tan dolç
com inexplicable, a pesar que ens és pràcticament impossible reconèixer en ella
l’adolescent que va ser fa anys. Així, les vivències i sentiments que vam fixar
en la nostra memòria, amb les nostres neurones de quinze anys, ara ens
sorprenen tant que difícilment els podem reconèixer com a propis.
Va callar un moment, el temps just de
donar un altre glop llarguíssim. Jo em vaig redreçar sobre el respatller de la
cadira i vaig fer la intenció de parlar, però no vaig encertar a dir res.
– De vegades –va continuar ell al cap
d’una estona–, aquells fets que evoquem hem anat despullant-los de connotacions
ideològiques, fins convertir-los en un record inofensiu, en una anècdota
innòcua. Sovint, ometem un detall imprescindible i desem, sota clau, parts de
la nostra història que ens resulten excessivament incòmodes. Així, inventem el
nostre passat quan recordem, i, per això, mentim sempre.
Dit açò, l’amic Filòsof va agafar la seua
cervesa i va elevar la copa i la cella dreta en un gest de complicitat.
–Al capdavall –va sentenciar–, encara que
pretenguem rememorar l’adolescent que vam ser un dia, en realitat no fem més
que justificar l’adult en què ens hem convertit.
Sobre el mostrador, un rellotge amb la
publicitat de cocacola marcava les dos del migdia. Mentre el Filòsof havia anat
a pagar, vaig fixar-me de nou en la parella del costat, en la seua mirada
vàcua, en el seu corrosiu silenci. Em van venir al cap els mateixos
pensaments.
–Em preguntava quins seran els seus
records... –vaig dir a l’amic Filòsof mentre eixíem per la porta.
Quan vaig arribar a casa, vaig explicar
aquella conversa del bar a la meua dona.
–Una vegada –em va dir ella mig aclucant els
seus ulls blaus–, quan era encara una xiqueta, em vaig mirar en un l’espill,
fixament, talment com et mire ara. D’improvís, com un fugaç raig de llum,
darrere de la meua mirada vaig creure descobrir la dona que jo havia de ser
algun dia. Després d’aquella irreal visió, tinc la impressió que la imatge
d’aquella dona que vaig veure ha guiat cadascun dels meus dies.
