La llegenda de l'amulet de jade - Comentari de Juli Fenollar

Gaudim d’una bona lectura

Juli Fenollar,  Divendres 28 Desembre 2007

Compromís finit! Vaja, ni que haguera s igut un contratemps d’aquells insalvables que li compliquen a un la vida! I d’això res. Ha estat un gran plaer poder compartir taula amb el Vicent Enric Belda en la presentació del seu llibre La llegenda de l’amulet de jade. També amb la companya Silvia Pinter; ambdós agullentins companys de professió i amics estimables.

M’ha sorprés veure tanta gent en la presentació d’un llibre, acte que els ajuntaments haurien de programar amb més freqüència. Gent de totes les edats, joves i majors, pares/mares amb fills/-es. Naturalment, alguns alumnes de l’Institut, però pocs.

Ací us deixe algunes de les paraules que li he dedicat a Vicent E. Belda i el seu magnífic llibre que, si se’l llegiu, no us penedireu:

Potser fins ací, res del que hem dit en aquest breu argument de l’obra no ens haja cridat massa l’atenció. Per un costat, uns protagonistes adolescents, impulsius i àvids d’experiències; inevitablement, una història d’amor, fràgil i encantadora, i per altre costat, la part més fantasiosa, repleta d’intrigues i aventures, que ací recau en una llegenda xinesa força interessant, però, també, amb un toc d’intriga més propi de la novel·la negra.

Dos móns –occident i orient- retratats amb delicadesa i particularitat, per un costat el present, la història de Víctor que se centra en el món urbà, una gran ciutat, indeterminada, que ben bé podria ser València o qualsevol altra, i per altre costat el passat, el món rural, la Xina, un univers replet de llegendes, mites, irrealitats. Dues cultures que ací apareixen allunyades en l’espai i en el temps, però ambdues carregades de violència. Un passat i un present units per un punyal(pag. 87)

Voldria subratllar  la història d’amor entre Víctor i Li Bei, recalcar, sobretot, la subtilesa de l’autor, de Vicent Belda, en haver sabut encaixar, magistralment, dues declaracions amoroses -la universalitat del tema de l’amor pel qual mai no passa el temps-, per un costat uns adolescents de la tradició literària medieval, Tirant i Carmesina, i per l’altre, els nostres protagonistes actuals. Sí, estic parlant de la famosa escena de l’espill del Tirant lo Blanc, que ací pren una dimensió més cosmopolita i s’emparenta amb Oscar Wilde(1854-1900) i el Retrat de Dorian Gray. És un dels episodis més reeixits de la novel·la. I és que l’autor ha volgut donar un gran protagonisme als miralls, que ens envolten d’una atmosfera de perversió satànica, dominada pels poders d’un misteri que està més enllà de la realitat. Diu l’autor : “algunes tribus primitives temien els espills perquè pensaven que els miralls no reflectien allò material, sinó sols l’ànima de les persones i les coses”

De la  tradició literària occidental -Joanot Martorell i Oscar Wilde-, a l’oriental, pel paral·lelisme entre la nostra protagonista, Li Bei o Mei, i la Zahrazad de Les mil i una nit. Ací, Li Bei, o millor dit Mei, la filla menuda del ferrer Weng, va relatant la seua història personal, com Zahrazad els seus contes, i deixant-los, també, inacabats, amb la qual cosa, naturalment, li dóna més emoció al relat. Serà al darrer capítol on, les diverses veus dels narradors confluiran en un final sorprenent, si bé, esperat.

Vicent Belda desmitifica en aquesta novel·la el cobejat “secret de l’eterna joventut” que, com a rerefons impregna tota la història(pag.104-105).

L’estructura del llibre és una història recordada, que serveix de marc a totes les altres, és a dir, el tradicional estil d’una història dintre d’una altra història, un esquema molt romàntic, si voleu, però que no pas per això deixa de ser ni menys actual ni menys original.