Una paüra

La música i la literatura són la millor màquina del temps que conec. Puc posar en el meu ordinador les cançons de Beatriu de Dia, amb la música original, tanque els ulls i no em costa gens ni mica veure'm de sobte en un castell occità en ple segle XIII; o puc posar el disc Brossa d'ahir (1977) de Pep Laguarda & Tapineria i viatjar com per art de màgia a la meua adolescència -us ho jure- i sentir les aromes de ma casa i fins i tot les veus de gent estimada que ja no està. La cançó que més m'agrada és la inquietant Una paüra. Em pense que la meua inclinació pel misteri ve de lluny. Us l'adjunte.

Una paüra

Pep Laguarda & Tapineria

El vent arrasa les muntanyes
i amb el silenci va enraonant,
tot boig de pols sembrant aranyes,
pentina branques com dits de mort.

Ben lluny enllà l'encís de l'aigua,
no sé perquè però dic el teu nom,
la fosca em fa oblidar la casa:
per tota resposta el vent del nord.

Les mans de l'ombra m'abraonen
i el cant dels grills em fa tremolar,
no trobe el cel ni el blanc de lluna
i els gripaus m'envoltaran.

Exactament conec ma grandària
però el misteri regna pertot,
sé que sou dins de la gran casa,
però per un moment tot m'ha fet por.

Endins, a prop del foc l'alcohol
us fa ballar fandangos;
endins, entorn del foc la joia
us fa cantar;
les llàgrimes del vi s'arranquen
amb un tango:
sé que us tinc al meu costat