Història de la malcarada Tallacebes

  Història de la malcarada Tallacebes, inspirada en la Santantonada del Forcall

Conten que per les terres dels Ports, prop del bell i afamat poble del Forcall, hi vivia una masovera solitària que es deia Jauma Tallacebes; un dona poc agraciada, pencamarga, molt malcarada i més seca que un espart, poc amiga de converses i gens donada a fer amistats. Tan difícil i aspra de caràcter resultava, que els jornalers de les heretats properes preferien fer un llarg camí, una difícil marrada de quilòmetres per la serra, abans que haver-se d'aventurar pels senders que creuaven les terres de la Tallacebes i haver-se de topar per un casual amb l'esquerpa Jauma.

Tanta aversió sentia Jauma Tallacebes per la gent, que pocs recordaven haver-la vist mai pels carrers del poble, ni que fóra diumenge, ni Nadal, ni festa gran. No obstant això, van voler els capricis de la fortuna que un dia de gener caiguera en les mans de la malcarada masovera un número de la rifa del porquet de Sant Antoni; però no va ser perquè la dona decidira gastar-se cap gallet per temptar la sort, sinó simplement perquè s'havia trobat la butlleta enmig d'un camí de la seua heretat, envolada de segur per un remolí de fred. I així, posseïda d'improvís per un atac d'avarícia, s'havia guardat la butlleta en la butxaca, perquè es veu que el mal geni no era el seu únic defecte, i és sabut que és molt més fàcil acumular vicis que no virtuts.

És per tots conegut que, la nit de la vespra de Sant Antoni, els diables es fan els amos del poble del Forcall. Durant unes hores: el Despullat, la Filoseta i després les hòrrides i endimoniades botargues criden, salten, pugen als balcons, s’aferren a les xiques, increpen els espectadors, beuen, dansen i, finalment, li peguen foc a la barraca, una monumental foguera verda de dos pisos que les botargues han construït. També fan de les seues emprenyant i temptant el pobre sant Antoni i el seu amic sant Pau, rememorant les temptacions del dimoni al sant ermità, provocant la gent que es congrega a la plaça, o que mira la festa des dels balcons de les cases.

Encara que Jauma Tallacebes no es va acostar pel poble en aquelles hores embogides i endiablades, dominada per una estranya premonició, el dia de Sant Antoni de bon matí va passar-se pel poble a saber el resultat de la rifa del porquet i va poder comprovar que el número que havia eixit era efectivament el seu. Va exigir el seu premi en l'ajuntament i l'agutzil mateix va haver de lligar un cordellet al coll del porquet i, d'aquesta manera, l'esquerpa Jauma Tallacebes va passar per mig de la plaça del Forcall passejant ufana el porquet de Sant Antoni entre la gent, en direcció novament al seu mas.

En arribar a l'heretat, va fer entrar el porquet en la porquera, li va preparar una pasterada se segó i el va deixar amb la resta dels animals. De seguida va entrar a casa a avivar el foc de la llar, perquè, mentre tornava a casa, havia comprovat com s'havia girat un vent molt gelat i que un núvol negre i carregat de neu l'havia acompanyada com una ombra de mal averany des del poble.

Després de sopar, es va gitar. Des del llit, tapada fins als ulls per tres mantes morellanes, sentia el brunyir del vent en els camps pròxims i els colps insistents de les portelles de les finestres. Entre tant de soroll, enmig de la nit, va poder distingir el crit d'un xiquet, que li arribà nítidament des de la quadra, un crit que es va repetir en un parell d'ocasions més. Sorpresa, va baixar de la cambra, va eixir de la casa i va obrir la porta de la quadra. Amb el cresol en la mà, tremolant de fred, va recórrer tots els habitacles: l'estable amb el cavall, el tancat de les cabres, les gàbies dels conills i les gallines, fins arribar a la cort on hi havia el porquet.

I d'improvís, en un tres i no res, va veure eixir corrent cap a fora alguna cosa pareguda a una grossa botarga; és a dir, aquella mena d'estrafolari dimoni blanc encaputxat, amb banyes roges i cua de serp; amb dragons, gripaus i alacrans enganxats per tot el cos, i brandant una gran porra a les mans. La masovera es va quedar erta per la visió, però no era dona que s'espantara per un dimoni, i així va tornar a casa i es va gitar com si res.

Llavors va parar de fer vent i van començar a caure les primeres volves de neu. Poc després, enmig de la nit, es percebia per tot aquella serenor silenciosa que segueix a les grans nevades. Tanmateix, quasi a trenc de dia, van tornar-se a sentir nítidament aquells mateixos crits de xiquet, que provenien sense dubte de la quadra.

L'esquerpa Jauma Tallacebes, que ja hem dit que no era dona d'espantar-se per res, va eixir del llit i novament va córrer a la quadra amb el cresol en la mà. I així, finalment, va poder veure per segona vegada aquella mateixa nit la horrible botarga, aquell horrible dimoni que estava martiritzant el pobre porquet de Sant Antoni.

—Sant Antoni, sant Antoni, aparteu de mi este dimoni! —va exclamar Jauma, recordant de sobte una antiga pregària.

Llavors es va sentir un enorme tro i, de manera màgica, una ombra que era com una capa obscura, exactament com la capa del sant ermità, va cobrir la botarga i d'immediat tant botarga com capa de sant Antoni van desaparéixer com enduts per un vendaval entre les penombres de la quadra.

I va ser aleshores que la masovera va buscar el seu porquet, però ara ja no hi havia el porquet de Sant Antoni, sinó que en la cort, sobre la palla, hi havia un bebé que duia penjada al coll una petita esquella.

Quan passat un temps d'allò, els masovers veïns van poder veure un preciós xiquet córrer pels bancals de la Tallacebes, es van meravellar i es feien creus de veres; però més estrany encara va ser poder comprovar com aquell xiquet tan rebonic va anar canviant a poc a poc el caràcter de la malcarada Jauma, que començà a fer-se amable i tractable amb els seus veïns del Forcall, i que fins i tot havia començat a paréixer, als ulls de la gent, com una dona realment guapa.

Alguns deien que, quan la lluna era nova, una botarga blanca va seguir visitant de nit, durant molts anys, el mas de la dolça, amable i carinyosa Jauma Tallacebes.