Els animalets de Sant Antoni

Diumenge 26 de juliol podreu adquirir el meu llibre al mòdic preu d'un euro amb el diari Levante. Els animalets de Sant Antoni és la meua participació en la campanya Llegir en valencià, paraules d’amor, la desena campanya de promoció de la lectura en valencià que organitza amb un encomiable treball, amor a la nostra llengua i un exquisit gust literari la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura.

A mi m'ha tocat escriure una història que tracta de l'amor als animals, embolcallada en l'entorn de les festes se Sant Antoni de Canals, que és el meu poble d'adopció.

La preciosa portada del llibre és de Marc Bou i du al final un emotiu poema de Maria Dolors Pellicer. Per a la confecció de la història, m'he ajudat de la saviesa i memòria d'en Marcial Martínez, que és un autèntic geni local; i també m'he permés adaptar uns versets de l'amic escriptor Joan Olivares. 

Finalment, en les revisions finals, vaig descartar un conte complet que vaig escriure a propòsit, inspirat en les festes de Sant Antoni del Forcall. Com que em sap greu que es perda aquesta història, us la deixe en la propera entrada. 

Dia 17 de juny, presentació de la campanya Llegir en Valencià, amb Maria Jesús Bolta, Pasqual Alapont, Joanjo Garcia, Vicent Santhermenaldo, Mercè Climent, Joan Pla, Francesc Gisbert, Josep Millo, Àngels Moreno i Josep Antoni Fluixà. És un autèntic premi el fet de poder trobar-me entre aquesta gent a qui admire tant.

Història de la malcarada Tallacebes

  Història de la malcarada Tallacebes, inspirada en la Santantonada del Forcall

Conten que per les terres dels Ports, prop del bell i afamat poble del Forcall, hi vivia una masovera solitària que es deia Jauma Tallacebes; un dona poc agraciada, pencamarga, molt malcarada i més seca que un espart, poc amiga de converses i gens donada a fer amistats. Tan difícil i aspra de caràcter resultava, que els jornalers de les heretats properes preferien fer un llarg camí, una difícil marrada de quilòmetres per la serra, abans que haver-se d'aventurar pels senders que creuaven les terres de la Tallacebes i haver-se de topar per un casual amb l'esquerpa Jauma.

Tanta aversió sentia Jauma Tallacebes per la gent, que pocs recordaven haver-la vist mai pels carrers del poble, ni que fóra diumenge, ni Nadal, ni festa gran. No obstant això, van voler els capricis de la fortuna que un dia de gener caiguera en les mans de la malcarada masovera un número de la rifa del porquet de Sant Antoni; però no va ser perquè la dona decidira gastar-se cap gallet per temptar la sort, sinó simplement perquè s'havia trobat la butlleta enmig d'un camí de la seua heretat, envolada de segur per un remolí de fred. I així, posseïda d'improvís per un atac d'avarícia, s'havia guardat la butlleta en la butxaca, perquè es veu que el mal geni no era el seu únic defecte, i és sabut que és molt més fàcil acumular vicis que no virtuts.

És per tots conegut que, la nit de la vespra de Sant Antoni, els diables es fan els amos del poble del Forcall. Durant unes hores: el Despullat, la Filoseta i després les hòrrides i endimoniades botargues criden, salten, pugen als balcons, s’aferren a les xiques, increpen els espectadors, beuen, dansen i, finalment, li peguen foc a la barraca, una monumental foguera verda de dos pisos que les botargues han construït. També fan de les seues emprenyant i temptant el pobre sant Antoni i el seu amic sant Pau, rememorant les temptacions del dimoni al sant ermità, provocant la gent que es congrega a la plaça, o que mira la festa des dels balcons de les cases.

Encara que Jauma Tallacebes no es va acostar pel poble en aquelles hores embogides i endiablades, dominada per una estranya premonició, el dia de Sant Antoni de bon matí va passar-se pel poble a saber el resultat de la rifa del porquet i va poder comprovar que el número que havia eixit era efectivament el seu. Va exigir el seu premi en l'ajuntament i l'agutzil mateix va haver de lligar un cordellet al coll del porquet i, d'aquesta manera, l'esquerpa Jauma Tallacebes va passar per mig de la plaça del Forcall passejant ufana el porquet de Sant Antoni entre la gent, en direcció novament al seu mas.

En arribar a l'heretat, va fer entrar el porquet en la porquera, li va preparar una pasterada se segó i el va deixar amb la resta dels animals. De seguida va entrar a casa a avivar el foc de la llar, perquè, mentre tornava a casa, havia comprovat com s'havia girat un vent molt gelat i que un núvol negre i carregat de neu l'havia acompanyada com una ombra de mal averany des del poble.

Després de sopar, es va gitar. Des del llit, tapada fins als ulls per tres mantes morellanes, sentia el brunyir del vent en els camps pròxims i els colps insistents de les portelles de les finestres. Entre tant de soroll, enmig de la nit, va poder distingir el crit d'un xiquet, que li arribà nítidament des de la quadra, un crit que es va repetir en un parell d'ocasions més. Sorpresa, va baixar de la cambra, va eixir de la casa i va obrir la porta de la quadra. Amb el cresol en la mà, tremolant de fred, va recórrer tots els habitacles: l'estable amb el cavall, el tancat de les cabres, les gàbies dels conills i les gallines, fins arribar a la cort on hi havia el porquet.

I d'improvís, en un tres i no res, va veure eixir corrent cap a fora alguna cosa pareguda a una grossa botarga; és a dir, aquella mena d'estrafolari dimoni blanc encaputxat, amb banyes roges i cua de serp; amb dragons, gripaus i alacrans enganxats per tot el cos, i brandant una gran porra a les mans. La masovera es va quedar erta per la visió, però no era dona que s'espantara per un dimoni, i així va tornar a casa i es va gitar com si res.

Llavors va parar de fer vent i van començar a caure les primeres volves de neu. Poc després, enmig de la nit, es percebia per tot aquella serenor silenciosa que segueix a les grans nevades. Tanmateix, quasi a trenc de dia, van tornar-se a sentir nítidament aquells mateixos crits de xiquet, que provenien sense dubte de la quadra.

L'esquerpa Jauma Tallacebes, que ja hem dit que no era dona d'espantar-se per res, va eixir del llit i novament va córrer a la quadra amb el cresol en la mà. I així, finalment, va poder veure per segona vegada aquella mateixa nit la horrible botarga, aquell horrible dimoni que estava martiritzant el pobre porquet de Sant Antoni.

—Sant Antoni, sant Antoni, aparteu de mi este dimoni! —va exclamar Jauma, recordant de sobte una antiga pregària.

Llavors es va sentir un enorme tro i, de manera màgica, una ombra que era com una capa obscura, exactament com la capa del sant ermità, va cobrir la botarga i d'immediat tant botarga com capa de sant Antoni van desaparéixer com enduts per un vendaval entre les penombres de la quadra.

I va ser aleshores que la masovera va buscar el seu porquet, però ara ja no hi havia el porquet de Sant Antoni, sinó que en la cort, sobre la palla, hi havia un bebé que duia penjada al coll una petita esquella.

Quan passat un temps d'allò, els masovers veïns van poder veure un preciós xiquet córrer pels bancals de la Tallacebes, es van meravellar i es feien creus de veres; però més estrany encara va ser poder comprovar com aquell xiquet tan rebonic va anar canviant a poc a poc el caràcter de la malcarada Jauma, que començà a fer-se amable i tractable amb els seus veïns del Forcall, i que fins i tot havia començat a paréixer, als ulls de la gent, com una dona realment guapa.

Alguns deien que, quan la lluna era nova, una botarga blanca va seguir visitant de nit, durant molts anys, el mas de la dolça, amable i carinyosa Jauma Tallacebes.

De llegenda

Dissabte 16 de maig de 2015, vaig assistir a Agullent, el meu poble, a l'estrena de l'obra musical De llegenda, de l'autor agullentí Josep Maria Bru, que és inspirada en una novel·la meua. La llegenda de l'amulet de jade és segurament la meua novel·la més llegida (més de 21.000 volums); amb ella vaig guanyar el Premi Vicent Silvestre, i també va ser inclosa en la prestigiosa selecció White Ravens de la Biblioteca de Munic. Ara se li suma, a més, aquest enorme premi que per a mi significa ser el motiu d'inspiració d'una composició musical d'enorme qualitat.

  La composició musical que ha realitzat Josep Maria Bru se situa dins de la música clàssica contemporània, molt exigent tècnicament i sempre molt arriscada de cara al públic. Josep Maria Bru és un compositor reconegut: el IV Premi de Composició Musical Cortes de Cádiz (2102), el Premi Internacional de Composició Musical Ciudad de Sabiñánigo (2006), el primer premi al 5é Concurs Internacional de Composició Musical Universidad de Zaragoza (2009), per exemple, avalen la seua trajectòria. La seua aposta en "De llegenda" és difícil per al gran públic, però hi va obtenir un èxit rotund.

  A banda dels mèrits de la composició de Bru, però, cal esmentar també l'alt nivell dels músics que van participar-hi, el currículum dels quals em seria impossible de resumir ací. L'estrena va comptar, a més, amb un narrador: el músic i cantant Joan Carles Colomer, que llegia, en cadascuna de les quinze parts de la composició, uns fragments literals de la novel·la. Però a més, hi va haver dansa clàssica, amb la jove Beatriu Casanova, i tota la trama i el desenvolupament de l'obra es podia seguir gràcies a unes imatges preparades per Xelo Garcia i les tres germanes Revert: Maite, Alícia i Mari Fe, en les quals el grup d'actors locals de "L'altet de l'aire" interpretaven els diversos personatges de la ficció. Rafael, Genaro, els néts de Lluís i Pilar, i fins i tot el meu mestre de l'escola d'Agullent, don Antonio, i l'amic Ramon Haro hi van participar.

  Va ser una experiència "de llegenda", un moment únic i molt especial en què em vaig sentir una part consubstancial d'aquell màgic espectacle. Però, fóra de les meues emocions poc racionals, hi pesava sobretot el pes de la música, d'una partitura complexa i extraordinària, i hi pesava el treball magnífic de la batuta de Josep Maria Bru i dels seus grans intèrprets.

  Com que duia un mòbil, vaig enregistrar algun moment de l'assaig i de l'estrena. He muntat un vídeo -de mala qualitat, ja us advertisc-, però això i aquest article és l'únic que puc fer per expressar la meua gratitud a aquest grup de persones tan extraordinàries.

El secret de Meritxell a Guadassuar i a Sant Vicent del Raspeig

Durant la setmana del llibre, al voltant del 23 d'abril, vaig fer dues animacions lectores sobre El secret de Meritxell.

El dia 22 vaig ser a Guadassuar, a la seua preciosa Biblioteca Municipal, amb la seua eficient bibliotecària Teresa Gomis, i els xiquets i xiquetes dels tres col·legis de la localitat.

Tot va anar molt bé, crec. És un plaer poder mirar els ulls d'aquests petits homenets i donetes, tan plens d'il·lusió i amb tantes ganes d'aprendre. En acabar l'animació, vaig signar exemplars. Al final d'una interminable filera de signatures, li vaig preguntar el nom a un xiquet de nou anys: Xoume, em va dir amb el seu encantador accent valencià apitxat, però de seguida va advertir-me molt docte: "Xoume, però amb a i no o, com alguns escriuen". "A Jaume, amb el meu sincer afecte", li vaig dedicar, i se'n va anar feliç com si li haguera donat un grapat de bitllets.

Als xiquets de Sant Vicent del Raspeig, del col·legi Sant Ramon de Penyafort, per falta de costum sens dubte, els costava una mica més parlar en valencià, però se'n sortien més que bé, gràcies al bon treball dels seus mestres. Un dels xiquets, en el torn de preguntes, em va dir: "Vicent, perdone que li diga, però és vosté un crac", i es va quedar d'allò més satisfet.

Em pregunten sovint per què faig aquestes animacions; per què viatge més de dos-cents quilòmetres per visitar un o altre centre. La resposta és ben senzilla: perquè els lectors són l'autèntic premi dels escriptors, i per l'immens agraïment i respecte que em mereix el treball tan imprescindible dels seus i de les seues mestres. 

Història de Sam. Una ressenya interessant en el bloc Les Rades Grises

Sam, el robot que es feia preguntes

Les Rades Grises és el bloc del periodista Raül Maigí, col·laborador del diari Avui i El punt, especialitzat en la novel·la fantàstica i ciència ficció. En aquest cas, dedica una de les seus pàgines a la meua novel·la Història de Sam. Deus ex machina.

Raül Maigí, en la seua presentació del bloc explica: "LES RADES GRISES (evident homenatge a Tolkien) vol ser també una reivindicació de la fantasia en llengua catalana. Se’n fa poca, les traduccions són escasses, i gairebé sempre s’adreça al lector jove. Cal fer visible el gènere, i editors valents que hi apostin." 

Us convide a llegir el seu article complet. És per a mi un honor el fet de merèixer l'atenció de Maigí, i compartesc les seues paraules d'encoratjament a la meua editorial de sempre: Edicions Bromera.

LLegiu l'article complet Sam, el robot que es feia preguntes

Les ombres del bosc, a Banyeres de Mariola

El professor i amic Josep Calero, gran poeta que algun dia presentaré en aquest bloc, em va convidar a assistir al seu centre, a l'IES "Manuel Broseta" de Banyeres de Mariola, per parlar amb el seu alumnat de 4t d'ESO sobre Les ombres del bosc. L'any passat, ja van venir a veure'm, els de Quart  corresponent, a la Biblioteca Valenciana. 

Sols disposàvem d'una hora per parlar-ne, així que vaig apressar-me a explicar el meu punt de vista i els vaig mostrar algunes imatges que vaig fer servir en la confecció de la novel·la. En acabant, quatre alumnes van presentar-se'm en vídeo, caracteritzats com els protagonistes de la novel·la: Lluís com a Tomas Jenssen, Helena com a Sílvia Gilabert, Elena com a Sara Pínter i Natàlia com a Sofia Roig. M'hi vaig quedar gelat per la impressió, ja que podia reconèixer perfectament en ells molt del que jo vaig voler plasmar en el llibre. Són un actors magnífics, us ho assegure!

Les ombres del bosc és la novel·la que he volgut escriure tota la vida. Jo diria que és la novel·la que m'hagués agradat llegir quan tenia setze anys. Per altra banda, diu molt de mi, dels meus gustos i les meues dèries. Tant de bo els agrade encara que siga una mica sols, a les lectores i lectors.

En acabar, Pep i jo ens vam acomiadar a la porta del centre. És un tipus extraordinari, aquest Pep, i també el seu jove i despert alumnat. Ací us deixe un muntatge de vídeo que he fet amb les intervencions d'aquests magnífics actors, amb el vídeo de la cançó "A wolf at de door" (Un llop a la porta!), del grup britànic Radiohead, que us recomane.

Gràcies, amics i amigues de Banyeres de Mariola! 

El meu vídeo casolà de El secret de Meritxell

Ací us deixe el vídeo de "El secret de Meritxell" amb els dibuixos de Jordi Vila Delclòs. Normalment munte, sense gaire pretensions, un vídeo amb imatges de internet i YouTube per a les animacions lectores de cada llibre meu. Sovint empre les mateixes imatges que me n'han inspirat alguna part. No sé per què no l'havia penjat encara, aquest vídeo. Una vegada has publicat un llibre, tendeixes a oblidar-lo, a mesura que estàs pensant en una altra història; i de sobte et retrobes amb els personatges que vas crear i que són part de tu i és just com si et retrobares un gran amic. 

Joan Francesc Mira

Un home gran i un gran home

Joan Francesc Mira és un dels grans noms de la nostra cultura, de tots els temps. Fa anys que el seguesc; primer, final dels setanta, amb les narracions com "Els cucs de seda", a les quals van seguir moltes més; després amb assajos sobre la condició valenciana i finalment com a traductor, des que vaig llegir amb autèntica fascinació la seua traducció de la "Divina Comèdia". Així, he tingut l'oportunitat de veure'l en diferents ocasions: a Alacant (anys vuitanta), Canals, Ontinyent, Benigànim..., fins i tot he pogut bescanviar alguna paraula amb ell.

La foto es va fer a Benigànim. No vaig poder evitar assistir a la seua conferència de presentació del Congrés de l'IEVA amb el meu volum de la "Divina Comèdia" editat per Proa i traduït magistralment per ell. Li vaig demanar si per favor me'l podia signar, i li vaig mostrar la meua sincera admiració.

—I no coneixes la meua traducció de l'Odissea.

—Encara no; ho sent. En català només en conec la gran traducció de Carles Riba.

—Si has llegit la de Carles Riba, pots dir que has llegit Riba, no pas que has llegit Homer.

—Sé de què em parla, senyor Mira, ja em va passar amb la traducció de la "Divina Comèdia" de Josep Maria de Sagarra.

Em va somriure comprensiu, allargant els llavis fins entre les seues faccions cada vegada menys definides. Després va obrir el gros volum per una pàgina de "Purgatori" i va començar a llegir el text de Dante Alighieri en un florentí deliciós i fluid:

"Non altrimenti stupido si turba

lo montanaro, e rimirando ammuta

quando rozzo e silvatico s'inurba..."

—I a qui li dedique l'obra? —em va demanar finalment.

—A Vicent Enric Belda.

—A?

—Vi-cent-En-ric-Bel-da —vaig dir, fent èmfasi en cada síl·laba, tot esperant que el meu nom li sonara una mica.

—Com?

—Bel-da —vaig dir-li, tot remarcant la pronuncia oberta de la "e".

"Per a  Joan Enric Belda, lector esplèndid", va escriure amb la seua diminuta cal·ligrafia.

Un fantàstic i inoblidable moment.

Deus Ex Machina: When humans become gods or when the machine becomes god?

Passejant-me per la xarxa, m'he trobat amb aquesta pàgina anglesa: Wn-com, en què inclouen el meu vídeo a You Tube Història de Sam. Deus ex machina, en la seua playlist, en relació a l'estrena de la pel·lícula Ex Machina - When Humans Become Gods. Així he pogut comprovar que les cabòries d'algú, ací mateix, no són massa distintes de les que li poden passar pel cap a algú a Anglaterra o a Rússia.

Història de Sam és una novel·la de ciència-ficció, però també una reflexió sobre la condició humana. La pel·lícula que dóna peu a l'article, Ex Machina - When Humans Become Gods, que s'estrena ara mateix, és una reflexió sobre la capacitat de l'home de crear intel·ligència artificial i si això ens fa pròxims als déus:  "... can humans really create artificial intelligence? If so, does that put us on a level-footing with gods? And at that moment, does a machine become human? ..." 

Bé, quan vaig coincidir amb l'escriptor barceloní Jordi de Manuel (membre de la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia), als Premis Ciutat de Tarragona, em vaig adonar que hi ha molta gent apassionada per la ciència-ficció; en qualsevol cas, ja m'agradaria que també ací es prenguera la ciència-ficció com una literatura realment important i seriosa.