Gustav Klimt a principi del segle XX |
He sabut que un conte meu, "Una història
vienesa", ha estat seleccionat finalista de l'important premi Vent del port, amb un jurat del nivell
de Vicenç Llorca, Jordi Mir, Ada Castells, Víctor Jiménez
i Josep Fabà.
En el conte faig coincidir a Viena, any 1908, tres
personatges històrics: un jove Adolf Hitler, que somnia de ser pintor, un
consolidat Sigmund Freud i un molt reconegut pintor Gustav Klimt. Us hi oferisc sols uns fragments.
Vicent Enric Belda
El
jove Adolf caminava a gambades per la interminable avinguda
Landesgerichtsstraße, provant de protegir-se de l'implacable sol de juliol sota
l'ombra dels escassos til·lers. Tenia cita concertada amb un metge jueu, un tal
doctor Sigmund Freud, del carrer Berggasse dinou, a les tres en punt de la
tarda. S'havia llevat massa tard, com gairebé tots els dies d'aquell estiu. Es
ficava al llit amb les primeres llums de l'alba. Llegia tothora. S'hi
desvetllava. August, el seu company de pis, li aconsellava que descansés més,
que llegís menys, que es busqués alguna noia, que això li alegraria el caràcter
i milloraria el seu aspecte una mica deixat i bastant esquerp. Li va parlar
també el seu amic d'una tal germana Elsa, cambrera de dia, que per les nits
atenia pietosa, al seu modest apartament, més d'un feligrès esgarriat, a canvi
d'una insignificant almoina. [... ...]
En
una de les pàgines centrals d'aquell exemplar endarrerit, la imatge d'un Gustav
Klimt ja vell, fotografiat amb una mena de túnica o camisa de dormir, amb un
gat entre els braços, mirava cap a la càmera amb la seguretat de qui se sap en
el zenit del seu èxit personal, com qui es creu consentit per la fortuna, com
un malcriat dels déus a qui totes les excentricitats li són tolerades. El treia
de polleguera aquell Klimt.
Es
parlava en l'article d'un quadre que aquell pervertit presentava a la Kunstschau de Viena, i que es titulava
"El petó". Adolf havia pogut contemplar per pura casualitat, que no
per interès, alguns dels horribles quadres de Klimt. Especialment, recordava un
anomenat "Peix de colors", en el qual en primer pla apareixia el cul
nu d'una descarada puta pèl-roja, en un llenç carregat de colors vermells molt
vius i amb acabats de pa d'or, com si fos una irreverent icona de l'Església
Ortodoxa. Adolf odiava aquell nou art decadent, efeminat i pervers, que
castigava el món com una autèntica plaga, anunciant potser, amb la seva
degeneració, la necessària arribada d'un nou redemptor. [... ...]
Freud
va pensar llavors d'analitzar aquella imatge, aquell somieig, però en aquell precís
instant la jove valquíria havia badallat de manera voluptuosa i la boira d'aquell
visió que havia habitat uns segons les retines del doctor Freud es va esvair
per sempre.
—Els
pares, sempre els pares, ja li dic, senyoreta. Volia relatar-me el seu somni;
alguna cosa relacionada amb el seu pare. [...]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada