Enric Valor i jo

Quan encara estudiava batxillerat, Enric Valor vivia a Agullent llargues temporades, en casa de la seua filla i el seu gendre, Lluís Gea, que n'era el metge. Me'l trobava seguit passar amb el seu seat 850, però qui era jo per dir-li res? Un dia vaig tenir l'oportunitat de conèixer-lo personalment i, a partir d'aquell record inesborrable, vaig escriure aquest relat, que vaig llegir en unes trobades organitzades per l'IEVA al voltant de la figura del meu admirat escriptor i personatge.  

Valor i jo (Agullent, 11-06-2011)

Just una vesprada de primavera de l’any 1980, un xicot de quasi divuit anys va tenir l’oportunitat de fer una passejada pels camins de la serra del seu poble amb un escriptor de quasi setanta anys, que tot just es trobava en el cim de la seua etapa creativa.

—És un xicot del poble que llig molt, un lletraferit, vaja... —em va presentar l’amic Ramon Haro amb el seu parar afable i la seua dicció acuradíssima.

—Una promesa de la literatura —es va avançar a afalagar-me precipitadament l’amic Emili Casanova.

Certament, llavors jo ja estava ferit per les lletres, però això de “promesa de la literatura” encara ara, trenta anys després, em resulta un qualificatiu immens.

—Només sóc un repartidor de llet. També estudie —vaig corregir-los.

Vam encaixar les mans, el senyor Enric Valor i jo. Les seues mans d’escriptor eren llargues, fines; seques però càlides. Les meues eren ja bastes i botinflades, com les dels ramaders i la gent del camp.

Vam fer camí vers la muntanya. 

—En realitat, aquesta serra, la serra d’Agullent, és la que inspira les descripcions de la meua novel·la actual, Temps de batuda; em recorda les meues muntanyes de Castalla —va dir el senyor Valor.

Vaig mirar un gran ginebre, una mata de romer, uns rodals de timó, els pins resinosos... El poble era lluny, a l’altra banda del barranc de la Font Jordana, blanc i estés com un cos nu. L’aire era càlid. Les falcilles arrapaven el cel amb els seus crits.

Vam seguir el camí dels Enginyers. Ells tres parlaven. Jo els escoltava atent.

Vaig saber així que a les noves generacions de narradors valencians dels anys vuitanta no els agradava gaire la narrativa d’Enric Valor.

—“Sóc poc modern” diuen; diuen que sóc un escriptor del segle passat —va dir el senyor Valor un tant indignat—. Potser hauria de llançar els fulls escrits a l’aire i ordenar els capítols de manera aleatòria com ha fet Cortázar. L’originalitat en una obra literària, deia Borges, és un prejudici.

El senyor Valor s’havia aturat en un revolt de camí i recolzava les dues mans sobre un elegant garrot. Duia al cap el seu inconfusible barret. Malgrat tot, era incapaç de perdre el seu posat digníssim.

Certament, a pesar de les seues idees esquerranes i el seu passat republicà, Enric Valor semblava el que alguns han anomenat un “aristòcrata rural”. La imatge que més en recorde és veure’l passar pel carrer Major d’Agullent amb el seu “Seat 850 Especial” de color granat, amb el barret al cap lleument inclinat, saludant a penes amb un gest. Jo era sols un jove repartidor de llet que somniava d’anar-se’n lluny d’aquell poble que l’asfixiava, i el senyor Valor era un intel·lectual consagrat, un escriptor insigne.

Poc després d’aquella passejada per la serra, el senyor Valor ens envià un article seu per a publicar-lo en una revista, “El Pernet”, que jo mateix dirigia oficialment, amb la col·laboració d’Emili Casanova, de Ramon Haro, de Daniel Belda, de Toni Navarro, d’Albert, de Conxeta, de tants altres...

Encara guarde com un tresor aquell article d’Enric Valor, mecanoscrit darrere de les proves d’impremta d’una rondalla que no puc reconéixer. Enguany mateix l’he llegit al meu alumnat de segon de batxillerat. L’article parla d’amor a la llengua pròpia, d’una unitat lingüística inqüestionable, de fidelitat als orígens, de la necessària normalització, de la necessitat d’una escola valenciana, de l’escassa presència del català en els nostres mitjans de comunicació, de l’obligació de redreçar la nostra realitat nacional... Lamentablement, un text que, passats trenta anys, encara resulta tristament actual.

Malgrat tot, malgrat que conec l’obra completa d’Enric Valor i que l’any 1980 ja havia llegit la majoria dels seus llibres publicats, he de confessar que llavors a mi també em semblava un escriptor d’una altra època. Un gran escriptor, això sí; més pròxim a Puixkin o a Dostoievski que no pas a Villalonga o a Rodoreda.

Enguany, aquest mateix hivern, durant un curset literari dirigit per Víctor Labrado, vaig tenir l’oportunitat de visitar el mas de Planisses a Castallà, just el mas que va ser propietat dels Valor i que apareix a Temps de batuda amb el nom de mas Almussai. Ara és un lloc abandonat, però encara bellíssim, on resulta fàcil d’imaginar una grandesa rural ja perduda i aquella vida dels nostres avantpassats que imaginem tan pròxima als ideals que el gran poeta clàssic Virgili va descriure en les seues Geòrgiques.

Aquella visita per a mi va resultar realment reveladora. Si fa no fa, aquell mas de Planisses és el mateix mas que jo mateix vaig voler descriure en la meua novel·la L’estirp de l’horror. Aquell paisatge magnífic i les vides de les persones, que jo sols havia pogut conéixer a través dels llibres d’Enric Valor, havien passat a formar part, sense jo adonar-me’n, dels meus propis records, dels meus propis somnis, com si es tractaren de les meues pròpies vivències.

Llavors, vaig adonar-me que el valor d’algunes obres literàries no es basa en la seua modernitat, ni en la seua originalitat, ni en el fet que s’adeqüen o no a un determinat moment històric. Les grans obres literàries, la literatura de qualitat, com els grans mites, naixen i esdevenen intemporals des del primer moment i sobreviuen sempre. Honestament, considere que l’obra d’Enric Valor (les novel·les, les narracions i també les rondalles) van nàixer ja amb voluntat de resultar clàssiques i intemporals, i aquest tret definitori i definitiu és precisament el que ha consolidat l’obra de Valor com una de les més altes fites de la literatura catalana de tots els temps.

Sí, efectivament, jo vaig tenir l’oportunitat de conéixer personalment un senyor escriptor que es deia Enric Valor i Vives, i aquest fet hauria d’aparéixer en el meu massa modest currículum literari com el meu més gran mèrit.

VE Belda, Francesc Mompó, Ramon Haro i Joan Olivares

Vídeo de l'acte