El filòsof i jo

El filòsof i jo és un conte que vaig escriure per a una revista commemorativa dels quaranta anys de l'Institut "Josep Segrelles" d'Albaida, on vaig estudiar batxillerat. El conte parla de les mentides de la memòria, però també d'aquest temps de formació que és l'adolescència i com d'important és per als humans tenir un model de referència, que és com un camí a seguir, com un punt en el llunyà horitzó de la vida cap on adreçar la nau de la nostra personal i intransferible odissea per l'existència. El meu punt en l'horitzó el van marcar en gran mesura el professorat que vaig tenir. El Filòsof és el meu amic Paco Martínez. 

EL FILÒSOF I JO
(primavera de 2004)

El Filòsof i jo havíem pensat prendre una última cervesa, després de la nostra ritual partida de frontó. Depèn d’on, no importa que vages vestit amb un vell xandall, ni que l’olor que es desrprén del teu cos no siga precisament bona. Per això vam fer parada en un bar modest, vora la carretera, ja a prop de casa. 

Vam seure al fons d’aquell ampli local, fred i impersonal com un magatzem, animat únicament pel soroll intermitent de les màquines escurabutxaques. Prop de nosaltres, una dona i un home anglesos feien els possibles per entendre’s amb la cambrera a l’hora d’elegir què menjarien. Eren, sens dubte, una d’aquelles parelles, o famílies, que s’havien instal·lat darrerament per aquestos pobles allunyats de la costa, en alguna aïllada i mal aparellada caseta de camp. Se sap que no són turistes perquè, al fons dels seus ulls, un pot descobrir la mirada perduda dels nàufrags. 

Vaig deduir, per l’aspecte, que devien tindre, poc més o menys, la nostra edat. Per això no vaig poder evitar preguntar-me quin podia ser el motiu que els havia fet prendre la determinació d’abandonar el seu món civilitzat, les seues vides confortables, les seues acurades cases de maons negres, els seus petits i adeliciats jardins. 

 Després d’aquella reflexió passatgera, vaig mirar amb simpatia l’amic Filòsof, a qui vaig sorprendre capbussat segurament en els mateixos pensaments que jo. Per pudor, però, donada la proximitat d’aquella parella, vaig preferir continuar la conversa que havíem començat al cotxe, tot recuperant un to certament pedant.
–Sí, supose que alguna cosa podria escriure, amb certa competència, sobre els meus anys a l’institut –li vaig dir.

M’havien recordat aquella proposta literària els amics Quadranter i Narciset aquell mateix matí, durant la partida. Però havia sigut Juli, feia ja algunes setmanes, que m’ho havia fet saber: “No res –em va dir amb la seua dicció reposada i afable–, quatre ratlles, un text breu sobre els teus records o vivències a l’institut d’Albaida”.

Encara que havia simulat davant dels companys de partida que m’havia oblidat del tema, en realitat ja m’havia posat a treballar. O, per ser més exactes, havia passat algunes hores furtives davant de l’ordinador, sense cap èxit. Però la vanitat no té mida, ni escarment i, amb l’amic Filòsof, vaig voler assajar algunes idees. 

–No sé si t’he contat mai que a l’institut teníem un professor molt major que estava un poc... –vaig pronunciar amb un to de veu sorprenentment jocós i quasi grosser. No obstant això, la mirada inquiridora i ombrívola de l’amic Filòsof em va impedir d’acabar la frase i es va produir un molest silenci.

–Tanmateix –vaig provar d’eixir d’aquella incòmoda situació temptant un to romàntic–, el que en realitat tenia pensat d’escriure se centra en una xicota amb la qual... –vaig detenir-me novament, perquè vaig pensar que recordar no sempre és correcte.

–En realitat ... és curiós, –vaig dir-li finalment–, crec que no sóc capaç d’evocar aquells anys sense tenir la sensació que falsege els meus propis records, o m’enfonse en un exercici d’hipòcrita nostàlgia.

L’amic Filòsof va beure i suavitzà un poc el rictus i la mirada. Després, va demanar dos cerveses més.

–És possible que no sàpies com interpretar allò que recordes –va dir–. El passat no ha canviat, però nosaltres ja no som els mateixos.

– Ehem ... –vaig objectar tímidament, perquè no sabia bé a què es referia.

 –De fet –va continuar–, si casualment ens encreuem amb el graciós de classe, encara somriem només de veure’l, tant se val que haja esdevingut amb el temps un ésser trist i gris. Per altra banda, si ens trobem amb aquella companya a la qual vam estimar secretament, no podem evitar que el cor ens faça un sobresalt tan dolç com inexplicable, a pesar que ens és pràcticament impossible reconèixer en ella l’adolescent que va ser fa anys. Així, les vivències i sentiments que vam fixar en la nostra memòria, amb les nostres neurones de quinze anys, ara ens sorprenen tant que difícilment els podem reconèixer com a propis.

Va callar un moment, el temps just de donar un altre glop llarguíssim. Jo em vaig redreçar sobre el respatller de la cadira i vaig fer la intenció de parlar, però no vaig encertar a dir res. 

– De vegades –va continuar ell al cap d’una estona–, aquells fets que evoquem hem anat despullant-los de connotacions ideològiques, fins convertir-los en un record inofensiu, en una anècdota innòcua. Sovint, ometem un detall imprescindible i desem, sota clau, parts de la nostra història que ens resulten excessivament incòmodes. Així, inventem el nostre passat quan recordem, i, per això, mentim sempre.

Dit açò, l’amic Filòsof va agafar la seua cervesa i va elevar la copa i la cella dreta en un gest de complicitat.

–Al capdavall –va sentenciar–, encara que pretenguem rememorar l’adolescent que vam ser un dia, en realitat no fem més que justificar l’adult en què ens hem convertit.

Sobre el mostrador, un rellotge amb la publicitat de cocacola marcava les dos del migdia. Mentre el Filòsof havia anat a pagar, vaig fixar-me de nou en la parella del costat, en la seua mirada vàcua, en el seu corrosiu silenci. Em van venir al cap els mateixos pensaments. 

–Em preguntava quins seran els seus records... –vaig dir a l’amic Filòsof mentre eixíem per la porta.

Quan vaig arribar a casa, vaig explicar aquella conversa del bar a la meua dona.

–Una vegada –em va dir ella mig aclucant els seus ulls blaus–, quan era encara una xiqueta, em vaig mirar en un l’espill, fixament, talment com et mire ara. D’improvís, com un fugaç raig de llum, darrere de la meua mirada vaig creure descobrir la dona que jo havia de ser algun dia. Després d’aquella irreal visió, tinc la impressió que la imatge d’aquella dona que vaig veure ha guiat cadascun dels meus dies.