Unes paraules amb el poeta

Un passeig pel poble de Vicent Andrés Estellés

Aprofitant la visita del nostre alumnat a al campus universitari de Burjassot, he tingut l'oportunitat de perdrem unes hores resseguint les petges del gran poeta Vicent Andrés Estellés. He anat a l'Ajuntament i he aconseguit un fullet sobre la Ruta Estellés. Com tot el País Valencià, Burjassot és submergit en una boira de despersonalització crònica. Tot i això he aconseguit parlar en català amb quasi tothom, he conversat una estona amb el poeta i he fet una foto que em diu que potser no és tot perdut, una imatge de garbes d'alls i tomates que diu molt de l'amor a la terra, a una terra, a la nostra terra.    

Canals, 17 d'abril de 1993 (1:35 am)

              

Fa aproximadament quinze anys vaig assistir a un aplec d'estudiants a propòsit de la remembrança de la Batalla d'Almansa que va tenir lloc a l'Institut "Josep de Ribera" de  Xàtiva. Es tractava d'un acte reivindicatiu de caire nacionalista que va comptar amb el suport d'algunes de les persones més significatives de la nostra cultura. Hi vaig assistir amb una petita senyera que em va deixar un militant comunista d'Agullent, Rafael Albert.

Va ser un matí agradable, que vam passar visitant el castell i el famós retrat de Felip V que els xativins tenen penjat cap per avall. Per la vesprada, hom va presentar Vicent Andrés Estellés i, en acabar l’acte, el poeta es va disposar a signar dedicatòries assegut a una cadira de braços al bell mig del patí  central de l'institut. Aviat va ser voltat d'estudiants que li donaven a signar fins i tot bocins de paper i paquets de tabac. Per aquells dies desconeixíem quasi tot de la nostra pròpia literatura i jo no sabia molt de l'Estellés però, arrossegat per la dèria de dedicatòries, vaig córrer a una paradeta de llibres que hi havia muntada a la porta de l'institut, em vaig gratar les butxaques i vaig mirar el llibre de l'autor que em podia comprar. Es deia El Corb i em va costar dues-centes cinquanta pessetes. Vaig córrer al rogle atapeït de "fans" i em vaig plantar davant del poeta amb el meu llibre. Em va preguntar el nom sense mirar-me i va escriure aquesta dedicatòria: "Per a Vicent Enric Belda, amb l'amistat de Vicent Andrés Estellés".

   El vaig llegir febrosament a la meua habitació per la nit, i al matí vaig agafar la vella bicicleta de mon pare i el llibre i em vaig enfilar serra amunt a la recerca d'un lloc adient per llegir-lo, un lloc sagrat on realitzar la meua personal cerimònia iniciàtica. El vaig llegir amb pruïja en un clar de la muntanya i vaig combregar en les altures de sol i de poesia. Vaig tornar per Atzeneta i vaig passar com un llamp per Albaida, sense deixar de mirar el llibre que duia rotllat al manillar.

    He tornat ha llegir aquesta obra d’Estellés recentment, a uns dies de la seua mort, des de la distància dels anys i des d'una òptica potser més crítica, de segur menys entregada. Les taques de greix de la carena de bicicleta que hi a l'engroguida tapa del llibre m'han retornat alguns moments feliços de la meua incerta adolescència.