Bons amics. Primavera de 2003.

Joan Olivares, Toni Espí, Francesc Martínez i jo

EL NOSTRE RITUAL DEL FRONTÓ

Vicent Enric Belda

 Canals, 17 de març de 2003

El Filòsof observa el sexe d’ella a través d’un foradet. Baveja d’excitació. No obstant això, no hauríem de considerar un pervertit el Filòsof. O potser sí. Tot depèn de com es mire. Entre Immanuel Kant i Bertrand Russell, el Filòsof sempre troba un moment per tancar-se al seu atrotinat estudi i, des d’allí, fixar la mirada pel forat de l’espiera i mirar-se-la atentament, amb aquella passió enamoradissa que el Filòsof posa en totes les coses. Ella deu saber que és observada, però es deixa mirar igualment, desvergonyida. El més molest per a ella potser siga saber que, després, la seua intimitat apareixerà retractada en dibuixos impúdics, en llibres que corren de mà en mà, entre les gents que, com el Filòsof, senten la mateixa estranya afecció pel sexe de les mycenes, tan petits ells i tan complicats de veure, ni que siga a través del potent microscopi comprat de segona mà. També fa rellotges de sol, el Filòsof. Però, si no fa sol, potser dóna forma a algun bonsai, o prepara un deliciós àpat per a la família, o prova de tirar endavant la novel·la de la seua vida.

     Tot i això, cada divendres per la vesprada, el Filòsof té una estona per a mi, un moment de companyonia que ha esdevingut un ritual immutable.

      El catedràtic Narciset repassa, davant de l’espill del lavabo, la seua dicció per a la presentació literària de l’últim llibre de Toni Cucarella. De tant d’assajar, obsedit per la seua imatge al mirall, i d’escoltar embadalit les modulacions de la seua pròpia veu, hom diria que Narciset ha aconseguit un alt nivell com a rapsode. A mi, almenys, aconsegueix sempre emocionar-me. Tanmateix, és el menys reeixit d’una família d’artistes. El seu fill menut, un angelet de cabells rossos, hi destaca clarament sobre ell. Però ningú no li ho pot dir a la cara, açò últim, perquè sovint la vanitat el perd i la seua boca destraleja que fa pànic. És a més, un reeixit escriptor. Si heu tingut la sort de llegir-lo, coincidireu amb mi que posseeix un estil acurat i pulcre. No fa gaire va guanyar un premi important i, com a bon descendent del torero local Graneret, va fer-nos als amics un divertit paseíllo, amb la jaqueta del xandall sota el braç a manera de capot improvisat i la raqueta com si fos l’espasa. 

    Tot i això, cada divendres per la vesprada, Narciset té una estona per a mi, un moment de companyonia que ha esdevingut un ritual immutable.

      Diuen que quan el dimoni no té feina, amb la cua mata mosques. El matemàtic Otosí Quadranter, ja té inaugurat el darrer projecte: un monumental rellotge de sol equatorial, de disseny, que presidirà per segles un modern parc de Muro, just a l’altre vessant del seu estimat Benicadell. Ves tu –diu gelosa la rabosa del campanar del seu poble–, no seria més fàcil un rellotge de pila ara que la vida ha avançat tant? Otosí Quadranter també fa novel·les, de les més bones i més ben escrites que hi ha per aquestes terres, i guanya els premis com si res. Hom té sovint la sensació que Otosí Quadranter ho sap tot, perquè torna especial cada cosa que toca. Per tot açò, no és d’estranyar que hi haja qui considere Otosí Quadranter el patriarca de la Terra Alta, un Manelic tan savi com, en el fons, innocent.

    Tot i això, cada divendres per la vesprada, Otosí Quadranter té una estona per a mi, un moment de companyonia que ha esdevingut un ritual immutable.

  Per tot açò, encara que no del tot, perquè la felicitat mai no és completa, pense que sóc afortunat. Tinc una família que m’estima, uns bons amics i, finalment, un discret èxit literari que, francament, no meresc. Nogensmenys, els gens em van programar per a altres quefers que no pas el bell art d’escriure. Davant de l’ordinador, els meus dits boteruts, adaptats per moltes generacions a agafar l’aixada o munyir les vaques absents, premen sempre més d’una tecla al mateix temps. La meua espatlla ampla, condicionada per carregar costals d’herba i sacs de sègol, ara ha de suportar el pes excessiu d’un cap ple de somnis i vanaglòries efímeres. 

  Però, al capdavall, tinc sort. Cada divendres per la vesprada, el Filòsof, Narciset i Otosí Quadranter tenen una estona per a mi, un moment de companyonia que ha esdevingut un ritual immutable.

   He arribat puntual aquesta vesprada de divendres, al temple sagrat de la nostra companyonia. El sol daura els brots imminents de la natura que es desvetla del llarg somni de l’hivern i, a l’hort pròxim de tarongers, despunten ja els primers grums de tarongina que embalumen el suau vent. D’un moment a un altre, apareixerà el Filòsof amb la raqueta sota el braç i amb el somriure il·luminat per la seua intel·ligència. El Filòsof té la pell transparent: tots els sentiments es dibuixen impúdics en el seu rostre. En un moment també, el caragol groc que Otosí Quadranter fa servir d’auto, girarà la cantonada del frontó de la Granja de la Costera. Narciset, que sempre va de copilot, alçarà la seua mà amable tan bon punt em veja.  

   Però, ja ha passat mitja hora i cap dels tres no ha arribat encara. De segur que el Filòsof ha tingut un imprevist. Potser ara mateix estarà planxant un munt de camises que tenia oblidades. Igual passe per sa casa i li dic quatre coses. Potser Narciset, mentre repassava davant l’espill del lavabo la seua dicció per a la presentació de l’última novel·la de Toni Cucarella, ha reparat en la blancor inusitada dels seus cabells embullats i ara espera que se li seque el tint que compra a l’engròs al carrer Botigues de Xàtiva. Potser Otosí Quadranter ha decidit venir a la Granja amb la somera Rosella, i recórrer a cavall els camins dels roders que poblen les seus fascinants novel·les. O, simplement, és que de tant de fer rellotges, se li ha oblidat mirar l’hora, a Otosí Quadranter.

    El cas és que avui, precisament avui, tinc la seguretat que jugaré bé. Així que desenfunde la meua raqueta de cent euros, em trac la jaqueta del xandall i pilotege contra la paret verda del frontó on han escrit els seus noms tots els adolescents de la Costera, després de provar la primera cervesa o el primer canut. El més ebri de tots, i potser el més lasciu, devia ser un tal Mandingo, el nom del qual ha quedat inesborrable sota la canya.

   Bé, al principi sempre falle una mica, no res. No cal preocupar-se. Passe bona estona corrent com un babau darrere de la piloteta groga que se m’esmuny per tota la pista, la maleïda. Ben mirat, és bo que corra, així m’escalfe i desentumesc els músculs contrets de tantes hores de cadira. Ara assage la meua treta mortal. Bote la pilota i, quan aquesta arriba a l’altura justa, li avente un colp tan fort que sent perdre l’equilibri. Caic de cul al terra, inevitablement. La pilota dibuixa un triangle perfecte, a una velocitat inusual. M’incorpore una mica, meravellat, però el rebot lateral ve directe a la meua cara i no el puc evitar. Les ulleres volen pels aires i torne a jaure al terra, mig marejat.

– Xe, què fas?– sent que diuen al cap d’una estona.

Obric els ulls. Els tres amics m’envolten. Els seus perfils es dibuixen contra el cel canviant.

–No res – els dic–, mirava passar els núvols.