La llegenda de l'amulet de jade - Comentari

Comentari d'una alumna de l'IES Manuel Sanchis Guarner de Silla sobre La llegenda de l'amulet de Jade

Autor de la il·lustració: Ferran Boscà

Hola Vicent; sóc Candela S., una xiqueta de 12 anys que viu a Silla (València) i estudia a l'institut Sanchis Guarner. T'envie este correu, a petició del professor Paco López, perquè pugues saber els sentiments i les emocions que m'ha produït el teu llibre: 'La llegenda de l'amulet de jade'. M'ha agradat molt, entre d'altres coses per l'amor que sent Víctor cap a Li Bei, és a dir Mei. També per les històries xineses sobre Mei, tan antigues i tan relacionades amb la vida quotidiana que està vivint Víctor al restaurant Xiannü on treballa els caps de setmana. M'agrada com escrius perquè se'm fa fàcil llegir-ho i també m'agrada el que contes perquè hi ha intriga i sempre vull continuar llegint i saber el final. La història està molt ben redactada i tots els relats xinesos antics de Mei, que escolta Víctor a través de Li Bei i Tianshi (Cheng Xiyou), molt ben organitzats perquè l'ajuden a resoldre els problemes que té plantejats. Espere tindre l'oportunitat de llegir més histories teues d'aquest tipus o d'un altre gènere, ja m'he apuntat 'Les ombres del bosc' perquè, a classe, hem escoltat la teua entrevista a You tube. La teua lectora, Candela S.

Unes paraules amb el poeta

Un passeig pel poble de Vicent Andrés Estellés

Aprofitant la visita del nostre alumnat a al campus universitari de Burjassot, he tingut l'oportunitat de perdrem unes hores resseguint les petges del gran poeta Vicent Andrés Estellés. He anat a l'Ajuntament i he aconseguit un fullet sobre la Ruta Estellés. Com tot el País Valencià, Burjassot és submergit en una boira de despersonalització crònica. Tot i això he aconseguit parlar en català amb quasi tothom, he conversat una estona amb el poeta i he fet una foto que em diu que potser no és tot perdut, una imatge de garbes d'alls i tomates que diu molt de l'amor a la terra, a una terra, a la nostra terra.    

Canals, 17 d'abril de 1993 (1:35 am)

              

Fa aproximadament quinze anys vaig assistir a un aplec d'estudiants a propòsit de la remembrança de la Batalla d'Almansa que va tenir lloc a l'Institut "Josep de Ribera" de  Xàtiva. Es tractava d'un acte reivindicatiu de caire nacionalista que va comptar amb el suport d'algunes de les persones més significatives de la nostra cultura. Hi vaig assistir amb una petita senyera que em va deixar un militant comunista d'Agullent, Rafael Albert.

Va ser un matí agradable, que vam passar visitant el castell i el famós retrat de Felip V que els xativins tenen penjat cap per avall. Per la vesprada, hom va presentar Vicent Andrés Estellés i, en acabar l’acte, el poeta es va disposar a signar dedicatòries assegut a una cadira de braços al bell mig del patí  central de l'institut. Aviat va ser voltat d'estudiants que li donaven a signar fins i tot bocins de paper i paquets de tabac. Per aquells dies desconeixíem quasi tot de la nostra pròpia literatura i jo no sabia molt de l'Estellés però, arrossegat per la dèria de dedicatòries, vaig córrer a una paradeta de llibres que hi havia muntada a la porta de l'institut, em vaig gratar les butxaques i vaig mirar el llibre de l'autor que em podia comprar. Es deia El Corb i em va costar dues-centes cinquanta pessetes. Vaig córrer al rogle atapeït de "fans" i em vaig plantar davant del poeta amb el meu llibre. Em va preguntar el nom sense mirar-me i va escriure aquesta dedicatòria: "Per a Vicent Enric Belda, amb l'amistat de Vicent Andrés Estellés".

   El vaig llegir febrosament a la meua habitació per la nit, i al matí vaig agafar la vella bicicleta de mon pare i el llibre i em vaig enfilar serra amunt a la recerca d'un lloc adient per llegir-lo, un lloc sagrat on realitzar la meua personal cerimònia iniciàtica. El vaig llegir amb pruïja en un clar de la muntanya i vaig combregar en les altures de sol i de poesia. Vaig tornar per Atzeneta i vaig passar com un llamp per Albaida, sense deixar de mirar el llibre que duia rotllat al manillar.

    He tornat ha llegir aquesta obra d’Estellés recentment, a uns dies de la seua mort, des de la distància dels anys i des d'una òptica potser més crítica, de segur menys entregada. Les taques de greix de la carena de bicicleta que hi a l'engroguida tapa del llibre m'han retornat alguns moments feliços de la meua incerta adolescència.

Enric Valor i jo

Quan encara estudiava batxillerat, Enric Valor vivia a Agullent llargues temporades, en casa de la seua filla i el seu gendre, Lluís Gea, que n'era el metge. Me'l trobava seguit passar amb el seu seat 850, però qui era jo per dir-li res? Un dia vaig tenir l'oportunitat de conèixer-lo personalment i, a partir d'aquell record inesborrable, vaig escriure aquest relat, que vaig llegir en unes trobades organitzades per l'IEVA al voltant de la figura del meu admirat escriptor i personatge.  

Valor i jo (Agullent, 11-06-2011)

Just una vesprada de primavera de l’any 1980, un xicot de quasi divuit anys va tenir l’oportunitat de fer una passejada pels camins de la serra del seu poble amb un escriptor de quasi setanta anys, que tot just es trobava en el cim de la seua etapa creativa.

—És un xicot del poble que llig molt, un lletraferit, vaja... —em va presentar l’amic Ramon Haro amb el seu parar afable i la seua dicció acuradíssima.

—Una promesa de la literatura —es va avançar a afalagar-me precipitadament l’amic Emili Casanova.

Certament, llavors jo ja estava ferit per les lletres, però això de “promesa de la literatura” encara ara, trenta anys després, em resulta un qualificatiu immens.

—Només sóc un repartidor de llet. També estudie —vaig corregir-los.

Vam encaixar les mans, el senyor Enric Valor i jo. Les seues mans d’escriptor eren llargues, fines; seques però càlides. Les meues eren ja bastes i botinflades, com les dels ramaders i la gent del camp.

Vam fer camí vers la muntanya. 

—En realitat, aquesta serra, la serra d’Agullent, és la que inspira les descripcions de la meua novel·la actual, Temps de batuda; em recorda les meues muntanyes de Castalla —va dir el senyor Valor.

Vaig mirar un gran ginebre, una mata de romer, uns rodals de timó, els pins resinosos... El poble era lluny, a l’altra banda del barranc de la Font Jordana, blanc i estés com un cos nu. L’aire era càlid. Les falcilles arrapaven el cel amb els seus crits.

Vam seguir el camí dels Enginyers. Ells tres parlaven. Jo els escoltava atent.

Vaig saber així que a les noves generacions de narradors valencians dels anys vuitanta no els agradava gaire la narrativa d’Enric Valor.

—“Sóc poc modern” diuen; diuen que sóc un escriptor del segle passat —va dir el senyor Valor un tant indignat—. Potser hauria de llançar els fulls escrits a l’aire i ordenar els capítols de manera aleatòria com ha fet Cortázar. L’originalitat en una obra literària, deia Borges, és un prejudici.

El senyor Valor s’havia aturat en un revolt de camí i recolzava les dues mans sobre un elegant garrot. Duia al cap el seu inconfusible barret. Malgrat tot, era incapaç de perdre el seu posat digníssim.

Certament, a pesar de les seues idees esquerranes i el seu passat republicà, Enric Valor semblava el que alguns han anomenat un “aristòcrata rural”. La imatge que més en recorde és veure’l passar pel carrer Major d’Agullent amb el seu “Seat 850 Especial” de color granat, amb el barret al cap lleument inclinat, saludant a penes amb un gest. Jo era sols un jove repartidor de llet que somniava d’anar-se’n lluny d’aquell poble que l’asfixiava, i el senyor Valor era un intel·lectual consagrat, un escriptor insigne.

Poc després d’aquella passejada per la serra, el senyor Valor ens envià un article seu per a publicar-lo en una revista, “El Pernet”, que jo mateix dirigia oficialment, amb la col·laboració d’Emili Casanova, de Ramon Haro, de Daniel Belda, de Toni Navarro, d’Albert, de Conxeta, de tants altres...

Encara guarde com un tresor aquell article d’Enric Valor, mecanoscrit darrere de les proves d’impremta d’una rondalla que no puc reconéixer. Enguany mateix l’he llegit al meu alumnat de segon de batxillerat. L’article parla d’amor a la llengua pròpia, d’una unitat lingüística inqüestionable, de fidelitat als orígens, de la necessària normalització, de la necessitat d’una escola valenciana, de l’escassa presència del català en els nostres mitjans de comunicació, de l’obligació de redreçar la nostra realitat nacional... Lamentablement, un text que, passats trenta anys, encara resulta tristament actual.

Malgrat tot, malgrat que conec l’obra completa d’Enric Valor i que l’any 1980 ja havia llegit la majoria dels seus llibres publicats, he de confessar que llavors a mi també em semblava un escriptor d’una altra època. Un gran escriptor, això sí; més pròxim a Puixkin o a Dostoievski que no pas a Villalonga o a Rodoreda.

Enguany, aquest mateix hivern, durant un curset literari dirigit per Víctor Labrado, vaig tenir l’oportunitat de visitar el mas de Planisses a Castallà, just el mas que va ser propietat dels Valor i que apareix a Temps de batuda amb el nom de mas Almussai. Ara és un lloc abandonat, però encara bellíssim, on resulta fàcil d’imaginar una grandesa rural ja perduda i aquella vida dels nostres avantpassats que imaginem tan pròxima als ideals que el gran poeta clàssic Virgili va descriure en les seues Geòrgiques.

Aquella visita per a mi va resultar realment reveladora. Si fa no fa, aquell mas de Planisses és el mateix mas que jo mateix vaig voler descriure en la meua novel·la L’estirp de l’horror. Aquell paisatge magnífic i les vides de les persones, que jo sols havia pogut conéixer a través dels llibres d’Enric Valor, havien passat a formar part, sense jo adonar-me’n, dels meus propis records, dels meus propis somnis, com si es tractaren de les meues pròpies vivències.

Llavors, vaig adonar-me que el valor d’algunes obres literàries no es basa en la seua modernitat, ni en la seua originalitat, ni en el fet que s’adeqüen o no a un determinat moment històric. Les grans obres literàries, la literatura de qualitat, com els grans mites, naixen i esdevenen intemporals des del primer moment i sobreviuen sempre. Honestament, considere que l’obra d’Enric Valor (les novel·les, les narracions i també les rondalles) van nàixer ja amb voluntat de resultar clàssiques i intemporals, i aquest tret definitori i definitiu és precisament el que ha consolidat l’obra de Valor com una de les més altes fites de la literatura catalana de tots els temps.

Sí, efectivament, jo vaig tenir l’oportunitat de conéixer personalment un senyor escriptor que es deia Enric Valor i Vives, i aquest fet hauria d’aparéixer en el meu massa modest currículum literari com el meu més gran mèrit.

VE Belda, Francesc Mompó, Ramon Haro i Joan Olivares

Vídeo de l'acte

El filòsof i jo

El filòsof i jo és un conte que vaig escriure per a una revista commemorativa dels quaranta anys de l'Institut "Josep Segrelles" d'Albaida, on vaig estudiar batxillerat. El conte parla de les mentides de la memòria, però també d'aquest temps de formació que és l'adolescència i com d'important és per als humans tenir un model de referència, que és com un camí a seguir, com un punt en el llunyà horitzó de la vida cap on adreçar la nau de la nostra personal i intransferible odissea per l'existència. El meu punt en l'horitzó el van marcar en gran mesura el professorat que vaig tenir. El Filòsof és el meu amic Paco Martínez. 

EL FILÒSOF I JO
(primavera de 2004)

El Filòsof i jo havíem pensat prendre una última cervesa, després de la nostra ritual partida de frontó. Depèn d’on, no importa que vages vestit amb un vell xandall, ni que l’olor que es desrprén del teu cos no siga precisament bona. Per això vam fer parada en un bar modest, vora la carretera, ja a prop de casa. 

Vam seure al fons d’aquell ampli local, fred i impersonal com un magatzem, animat únicament pel soroll intermitent de les màquines escurabutxaques. Prop de nosaltres, una dona i un home anglesos feien els possibles per entendre’s amb la cambrera a l’hora d’elegir què menjarien. Eren, sens dubte, una d’aquelles parelles, o famílies, que s’havien instal·lat darrerament per aquestos pobles allunyats de la costa, en alguna aïllada i mal aparellada caseta de camp. Se sap que no són turistes perquè, al fons dels seus ulls, un pot descobrir la mirada perduda dels nàufrags. 

Vaig deduir, per l’aspecte, que devien tindre, poc més o menys, la nostra edat. Per això no vaig poder evitar preguntar-me quin podia ser el motiu que els havia fet prendre la determinació d’abandonar el seu món civilitzat, les seues vides confortables, les seues acurades cases de maons negres, els seus petits i adeliciats jardins. 

 Després d’aquella reflexió passatgera, vaig mirar amb simpatia l’amic Filòsof, a qui vaig sorprendre capbussat segurament en els mateixos pensaments que jo. Per pudor, però, donada la proximitat d’aquella parella, vaig preferir continuar la conversa que havíem començat al cotxe, tot recuperant un to certament pedant.
–Sí, supose que alguna cosa podria escriure, amb certa competència, sobre els meus anys a l’institut –li vaig dir.

M’havien recordat aquella proposta literària els amics Quadranter i Narciset aquell mateix matí, durant la partida. Però havia sigut Juli, feia ja algunes setmanes, que m’ho havia fet saber: “No res –em va dir amb la seua dicció reposada i afable–, quatre ratlles, un text breu sobre els teus records o vivències a l’institut d’Albaida”.

Encara que havia simulat davant dels companys de partida que m’havia oblidat del tema, en realitat ja m’havia posat a treballar. O, per ser més exactes, havia passat algunes hores furtives davant de l’ordinador, sense cap èxit. Però la vanitat no té mida, ni escarment i, amb l’amic Filòsof, vaig voler assajar algunes idees. 

–No sé si t’he contat mai que a l’institut teníem un professor molt major que estava un poc... –vaig pronunciar amb un to de veu sorprenentment jocós i quasi grosser. No obstant això, la mirada inquiridora i ombrívola de l’amic Filòsof em va impedir d’acabar la frase i es va produir un molest silenci.

–Tanmateix –vaig provar d’eixir d’aquella incòmoda situació temptant un to romàntic–, el que en realitat tenia pensat d’escriure se centra en una xicota amb la qual... –vaig detenir-me novament, perquè vaig pensar que recordar no sempre és correcte.

–En realitat ... és curiós, –vaig dir-li finalment–, crec que no sóc capaç d’evocar aquells anys sense tenir la sensació que falsege els meus propis records, o m’enfonse en un exercici d’hipòcrita nostàlgia.

L’amic Filòsof va beure i suavitzà un poc el rictus i la mirada. Després, va demanar dos cerveses més.

–És possible que no sàpies com interpretar allò que recordes –va dir–. El passat no ha canviat, però nosaltres ja no som els mateixos.

– Ehem ... –vaig objectar tímidament, perquè no sabia bé a què es referia.

 –De fet –va continuar–, si casualment ens encreuem amb el graciós de classe, encara somriem només de veure’l, tant se val que haja esdevingut amb el temps un ésser trist i gris. Per altra banda, si ens trobem amb aquella companya a la qual vam estimar secretament, no podem evitar que el cor ens faça un sobresalt tan dolç com inexplicable, a pesar que ens és pràcticament impossible reconèixer en ella l’adolescent que va ser fa anys. Així, les vivències i sentiments que vam fixar en la nostra memòria, amb les nostres neurones de quinze anys, ara ens sorprenen tant que difícilment els podem reconèixer com a propis.

Va callar un moment, el temps just de donar un altre glop llarguíssim. Jo em vaig redreçar sobre el respatller de la cadira i vaig fer la intenció de parlar, però no vaig encertar a dir res. 

– De vegades –va continuar ell al cap d’una estona–, aquells fets que evoquem hem anat despullant-los de connotacions ideològiques, fins convertir-los en un record inofensiu, en una anècdota innòcua. Sovint, ometem un detall imprescindible i desem, sota clau, parts de la nostra història que ens resulten excessivament incòmodes. Així, inventem el nostre passat quan recordem, i, per això, mentim sempre.

Dit açò, l’amic Filòsof va agafar la seua cervesa i va elevar la copa i la cella dreta en un gest de complicitat.

–Al capdavall –va sentenciar–, encara que pretenguem rememorar l’adolescent que vam ser un dia, en realitat no fem més que justificar l’adult en què ens hem convertit.

Sobre el mostrador, un rellotge amb la publicitat de cocacola marcava les dos del migdia. Mentre el Filòsof havia anat a pagar, vaig fixar-me de nou en la parella del costat, en la seua mirada vàcua, en el seu corrosiu silenci. Em van venir al cap els mateixos pensaments. 

–Em preguntava quins seran els seus records... –vaig dir a l’amic Filòsof mentre eixíem per la porta.

Quan vaig arribar a casa, vaig explicar aquella conversa del bar a la meua dona.

–Una vegada –em va dir ella mig aclucant els seus ulls blaus–, quan era encara una xiqueta, em vaig mirar en un l’espill, fixament, talment com et mire ara. D’improvís, com un fugaç raig de llum, darrere de la meua mirada vaig creure descobrir la dona que jo havia de ser algun dia. Després d’aquella irreal visió, tinc la impressió que la imatge d’aquella dona que vaig veure ha guiat cadascun dels meus dies.