Presentació a Daimús d'Història de Sam

Divendres 7 de novembre, farem la presentació en primícia d'Història de Sam, gràcies a l'associació Marge Gros, amb la qual tinc molta relació a través de les passejades que organitza arreu del nostre bell País; i també gràcies a l'amic Salvador Alemany, que sempre ha estat un gran suport per a mi. Em presentarà el també amic Josep Calero.

Us adjunte la ressenya de l'acte:  MARGE GROS

Shadows Of The Forest (the first one)

Traducció a l'anglès de la primera pàgina de Les ombres del bosc.

English translation of the first page of  Shadows Of The Forest.

Women and Wolves

 Maybe you know some stories about women and about wolves, but this one is different. Perhaps woman and wolf are different. 

Maybe because the wolf wants to be like men to speak with them about deep thoughts, to get drunk on wine, to fight after with someone with his fists, and to sleep, at the end of the night, between fragrant sheets with a young woman. 

And perhaps there is a girl who dreams that she is a wolf, that she is one with nature, rain and wind, and that she generates a litter of furtive creatures, and that she remains lurking in the dark forest, thinking only to sink her fangs in somebody’s neck, and after, on the snow, that she devours the bloody and quivering flesh from her victim that still steams a fog of heat, and that she belches the flesh to her dark puppies

Perhaps the wolf wants to be a man and perhaps the woman wants to be a wolf, or perhaps here both, humans and wolves, are part of the same reality, the same thing.

Història de Sam, vídeo

L’any 2120, la civilització humana pràcticament ha des­aparegut després d’un virus letal. Les intel·ligències artificials robòtiques controlen un món on només han sobreviscut dos tipus d’humans: uns quants que van escapar del virus i uns altres que han sigut modificats genèticament i criats en granges. 

Sam és un robot personal que torna a funcionar després d’uns anys de suspensió. La missió que li encarrega la Intel·ligència Artificial és clara: capturar una jove humana anomenada Hanna. A mesura que s’endinsa en un campament d’humans, descobreix que Hanna no només és algú que guarda relació amb el seu passat cibernètic mig esborrat, sinó també una peça clau en la supervivència de la raça humana.

29 de setembre arriba Història de Sam

Edicions Bromera comença la promoció de les novetats per a aquest mes de setembre. Entre elles es troba la meua HISTÒRIA DE SAM. Han fet una molt bona sinopsi de la novel·la. També és extraordinària la portada de Carles Barrios. La veritat és que convida a llegir-la. Espere que als lectors i lectores també els agrade el que he escrit.

En els agraïments, he esmentat Salvador Alemany, Josep Enric Calero, Joan Carles Girbés, Josep Gregori, Julio Juan, Francesc de Paula Martínez i Joan Olivares per la seua amistat i pel seu generós ajut en la confecció d'aquesta història.  

HISTÒRIA DE SAM (Edicions Bromera)

Una paüra

La música i la literatura són la millor màquina del temps que conec. Puc posar en el meu ordinador les cançons de Beatriu de Dia, amb la música original, tanque els ulls i no em costa gens ni mica veure'm de sobte en un castell occità en ple segle XIII; o puc posar el disc Brossa d'ahir (1977) de Pep Laguarda & Tapineria i viatjar com per art de màgia a la meua adolescència -us ho jure- i sentir les aromes de ma casa i fins i tot les veus de gent estimada que ja no està. La cançó que més m'agrada és la inquietant Una paüra. Em pense que la meua inclinació pel misteri ve de lluny. Us l'adjunte.

Una paüra

Pep Laguarda & Tapineria

El vent arrasa les muntanyes
i amb el silenci va enraonant,
tot boig de pols sembrant aranyes,
pentina branques com dits de mort.

Ben lluny enllà l'encís de l'aigua,
no sé perquè però dic el teu nom,
la fosca em fa oblidar la casa:
per tota resposta el vent del nord.

Les mans de l'ombra m'abraonen
i el cant dels grills em fa tremolar,
no trobe el cel ni el blanc de lluna
i els gripaus m'envoltaran.

Exactament conec ma grandària
però el misteri regna pertot,
sé que sou dins de la gran casa,
però per un moment tot m'ha fet por.

Endins, a prop del foc l'alcohol
us fa ballar fandangos;
endins, entorn del foc la joia
us fa cantar;
les llàgrimes del vi s'arranquen
amb un tango:
sé que us tinc al meu costat

Traducció del més famós poema de Poe

Traducció aproximada de The Raven, d'Edgar Allan Poe, amb il·lustracions de Gustave Doré

Aquesta que us mostre ara és la meua personal traducció del famós poema d'Edgar Allan Poe (perdoneu la gosadia). Com altres textos que potser penge, és part del treballs que he realitzat en algun moment per a les meues classes de literatura.

El corb

Edgar Allan Poe

Una nit trista, mentre meditava feble i cansat sobre algun llibre d’oblidada ciència, quasi adormit, vaig oir de sobte un lleu toc, com si tustaren suaument la porta de la cambra. “És un visitant —vaig murmurar— que hi toca. Això és tot, i no res més”. Recorde clarament que era en el gèlid desembre; i que les brases moribundes reflectien fantasmes a terra. Jo esperava ansiós el nou dia; en va els llibres apagaven el dolor que sentia per la pèrdua d’Elionor, l’ànima radiant cridada pels àngels i que ací ja és per sempre més sense nom.

El cruixit trist i incert de les cortines vermelles, em provocà fantàstics terrors mai abans sentits. Així que de nou, fent callar el batec del meu cor, vaig  repetir: “És un visitant que vol entrar a la meua habitació, això és tot, i res més”. Llavors, el meu ànim es va fer més fort, i ja sense titubejos vaig dir: “Perdoneu-me, però és que dormia i heu tocat amb tanta suavitat que amb prou feines me n’he adonat que tocàveu”.

Vaig obrir la porta; hi havia foscor, res més. Vaig mirar intensament en la obscuritat, vaig romandre una llarga estona atònit, temorós, dubtant, imaginant somnis que cap mortal ha gosat somiar mai; però el silenci no es va trencar, i les tenebres no va donar cap resposta. L'única paraula que es va escoltar era la meua veu. “Elionor!”, vaig dir, i un eco va murmurar de nou la paraula: “Elionor!”; res més. Vaig tornar a la cambra amb l’ànima turmentada, i de seguida una altra vegada vaig sentir un lleu cop una mica més fort que abans. “Segur —vaig dir—, segur que alguna cosa hi ha ara en la finestra; anem-hi doncs a veure què passa, i resoldré aquest misteri, ja que és el vent i res més”.

D'un colp vaig obrir la porta i, amb un suau moviment d'ales, va entrar un majestuós corb antic. No va fer cap gest, no es va aturar ni un instant; però, amb aires de gran senyor, enfilat sobre de la porta de la cambra, pujà  sobre un bust de Pal·las sobre el llindar de la porta i restà immòbil, res més. Llavors, aquest ocell negre va canviar les meues tristes fantasies per un somriure, ja que el seu greu posat xocava amb la seua cresta calba. Li vaig dir:  “Horrible corb vetust que has abandonat la nit, digues quin és el teu nom! El corb va dir: “Mai més”.

 Em va sorprendre que un ocell tan desmanegat pogués parlar tan clarament, potser sense sentit, ja que no pot ser que cap home haja vist mai un ocell com el que vaig veure sobre la porta. “Mai més”. repetí el corb parat sobre el bust, només repetint aquestes paraules com si la seua ànima residira en aquesta paraula. Ni un mot més va dir i ni una sola ploma es va moure. I és cosa segura que mai cap persona no ha vist igual figura, un ocell que sobre una porta aparega dient les paraules “Mai més”.

Espantat per aquelles paraules, vaig pensar que sols sabia dir aquells mots apresos d’un amo desgraciat que li deia aquesta cançó melancòlica: “Mai més, mai més”. Però el Corb va arrancar un somriure de les meues tristes fantasies. Em vaig aproximar a una tova butaca davant l'ocell i enfonsant-me en el vellut, vaig començar a fixar-me millor en aquell horrible ocell ombrívol, desmanegat, hòrrid, flac i ominós que clacava: “Mai més".

No vaig dir res; assegut davant de l'au amb ulls com brases enceses que em cremaven fins al fons del pit. Això i més vaig imaginar, assegut i amb el cap reclinat en els coixins de vellut que ella ja no acaronaria mai més. Llavors em va semblar que l'aire es tornava més dens, perfumat per un invisible encens escampat pels àngels, els passos dels quals podia sentir. “Miserable, em vaig dir, Déu t'ha concedit no patir pels record d’Elionor! Aprofita-te'n, oblida Elionor!” El corb va dir: “Mai més”.

 “Profeta! —li vaig dir—, cosa diabòlica, diable alat! ja sigues enviat pel Temptador, o, si la tempesta t’ha llançat ací a la terra desolada, a aquesta casa malalta per l'horror, digues la veritat, t'ho implore, hi ha algun bàlsam contra tant de dolor?” I el corb va dir: “Mai més”.

“Profeta! —vaig dir—, sigues ocell o dimoni,  pel cel que es corba sobre nosaltres,  per aquest Déu que adorem tu i jo, digues-li  a la meua ànima ofegada de dolor si en el remot cel podrà tindre la santa donzella anomenada Elionor? El corb va dir: "Mai més”.

 “Siga aquesta paraula el nostre adéu, ocell o esperit maligne! —vaig cridar—. Torna a la tempesta i a la nit, no et deixes ni una ploma, deixa’m amb la meua solitud. Aparta el teu bec del meu cor i vés-te’n de la porta!”. El corb va dir: “Mai més”.

Però el corb mai va volar i encara segueix parat sobre la porta, sobre el bust de Pal·las; els seus ulls tenen l'aparença d'un dimoni que somia, acaronat per la llum de la làmpada, vessant l'ombra a terra. La meua ànima no podrà separar-se de l’ombra. Mai més!

El vídeo de La llegenda de l'amulet de jade

En la novel·la La llegenda de l'amulet de Jade, vaig tenir la sort de comptar amb les il·lustracions magnífiques de Ferran Boscà, que podeu gaudir a FERRAN BOSCÀ. La primera impressió que vaig tenir, quan vaig rebre les proves d'impremta de la novel·la, és que Ferran Boscà havia fet una lectura molt atenta de la meua novel·la i que havia sabut donar cara magistralment als meus estimats personatges. Així, vaig poder veure el rostre de Li Bei, de Víctor, del mafiós Goliard i de molts altres. 

Vaig muntar un vídeo amb aquestes imatges i vaig afegir-hi algunes imatges més d'internet, amb la música de la cantant xinesa LI NA (Tibetan Plateau), que també us recomane. 

Síl·labes i mots

L'amic Joan Olivares em va animar a participar en la revista commemorativa dels 50 anys de l'IES Josep Segrelles d'Albaida, on vaig fer el batxillerat. Ja fa 10 anys, el 2004, vaig participar-hi, en la publicació commemorativa dels 40 anys. La col·laboració de 2004 es deia El Filòsof i jo, i és una reflexió sobre les trampes de la memòria i també sobre com d'important és la imatge de nosaltres mateixos que anem construint a poc a poc, des de la base fonamental que constitueixen els anys d'aprenentatge i de formació.

Síl·labes i mots, en la publicació de 2014, lluny d'altres visions més romàntiques, parteix del concepte del lingüista Edward Sapir en El llenguatge (un dels cinc llibres de lingüística imprescindibles, segons Jesús Tuson), segons el qual els humans ens creem una visió ideològica de la realitat a partir del llenguatge. Per això, entenem el món a partir de la llengua, d'una llengua concreta, que constitueix el nostre intel·lecte, la nostra ideologia, la nostra essència, la nostra pròpia ànima. En la primera part del conte, em reconec jo mateix en la meua època de cap d'estudis de secundària; és una part que ja tenia escrita fa anys i que he aprofitat per intentar explicar com veig les coses.

Hi ha un enllaç a Vilaweb Ontinyent, que també l'ha publicat. M'encanten les llengües, totes les llengües, i m'encisa escoltar els diferents accents, que parlen tant de les persones, del seu origen, de les seues famílies i "tribus", dels seus amors i les seues dèries; per això considere que la meua llengua, com la de cadascú, és un bé irrenunciable.

Síl·labes i mots

Vicent Enric Belda

Encara que ara us puga resultar estrany pel meu aspecte descurat i pel meu estil de vida bohemi i desordenat, he de confessar-vos que aquell llunyà Nadal de 2073 jo era un home del tot distint del que sóc ara: un disciplinat i anodí funcionari del cos d’inspectors de l’administració educativa regional.

Per aquells temps, malgrat la meua joventut —tot just acabava de fer trenta anys— comptava ja amb una sòlida experiència professional i m’hi havia fet mereixedor d’una inqüestionable fama de treballador infatigable i d'expert en les més diverses lleis, decrets, reglaments i circulars de tot rang, per la qual cosa ocupava un càrrec d’alta responsabilitat en els ja esmentats serveis regionals. No puc afirmar que fóra del tot feliç —la felicitat... ja se sap!—, però us puc assegurar que la meua vida m’agradava, i tenia l’absolut convenciment que ningú no podia aspirar a res millor en la seua existència que a gaudir tant com jo del seu treball.

Per això, durant aquells anys, no recorde haver faltat ni una sola hora a la feina. Cada dia, just al temps de plegar, inventava qualsevol excusa per allargar la jornada fins ben entrada la nit. Llavors em tancava en el meu despatx amb la satisfacció de saber que no seria molestat, i passava les hores entre arxivadors oxidats i munts ingents de paperassa.

Em fascinaven els formalismes legals, que ningú com jo dominava, i sentia una perversa fruïció d’ocupar-me d’assumptes de caràcter estrictament burocràtic. En les hores mortes, m’extasiava interpretant aquell o aquest matís de qualsevol llei; i per aquell motiu, preferia no abandonar la meua cofurna ni per menjar, i procurava que les converses intranscendents dels meus companys de secció no em distragueren mai.

A pesar de la meua natural misantropia, considerava part de les meues obligacions laborals adular sense cap mena de pudor tota aquella infecta colla de polítics que ocupaven els més alts càrrecs als despatxos; era comprensiu amb la seua sempre risible estupidesa i suportava amb resignació l’olor pútrida dels seus corromputs alés. 

Llavors, ja feia temps que havia renunciant al meu somni d’esdevenir escriptor de novel·les d’acció i viatjar sense rumb fix arreu del món. Sense ser-ne del tot conscient, m’havia convertit en allò que el meu gran ídol de joventut, Charles Dickens, anomenava irònicament una persona eminentment pràctica; és a dir, en una peça minúscula i insignificant de l’insensible i cec engranatge de l’aparell de l’estat.

 Vull pensar que va ser pels meus mèrits i no a causa del fet que les festes de Nadal eren tan pròximes, que se’m va assignar de manera urgent el tancament d’un expedient disciplinari bastant ingrat a un vell professor d'un institut de secundària de la meridional ciutat d'Albaida. El pobre desgraciat al qual havia de sacrificar, a manera d’escarni públic per mediació insistent del vicesecretari segon de l’alcalde d’aquella ciutat, i per indicació directa del propi delegat del govern, es deia Joan Espí, qui tot just devia rondar l’edat de jubilar-se; és a dir, vuitanta anys.

En qualsevol cas, jo havia d’aprofitar el mateix divendres vint-i-dos de desembre perquè aquell expedient burocràtic —incoat pel més incompetent dels meus companys— respectara escrupolosament els terminis marcats per la normativa vigent. Per això aquell divendres, a primera hora, em dirigia a aquella ciutat des de València amb un tren lent fins a l’exasperació.

            Durant l’interminable viatge, ja que encara era fosc i a penes podia besllumar el paisatge blanquinós i esmorteït d’aquella vall, vaig estar repassant la documentació que se m’havia fet arribar. A primera vista, tot feia pensar que es tractava d’un expedient amb tints clarament polítics; tanmateix, les circumstàncies que l’envoltaven presentaven aspectes sorprenents o, almenys, no massa ben explicats.

“El inspector pregunta al incoado, Juan Espí, que de dónde se había sacado él aquella vieja bandera con cuatro barras rojas sobre fondo amarillo. Responde el incoado que ya estaba allí, la bandera, desde hacía más de cincuenta años y que él sólo tuvo que izarla a la entrada del instituto, como se hacía antiguamente. Preguntado al incoado que por qué le había dado por impartir sus clases en aquella lengua muerta que algunos llamaban valenciano y otros catalán; responde el incoado que era así como aprendió cuando empezó él su profesión de profesor de matemáticas, aquellos lejanos años de principios del siglo veintiuno. Preguntado sobre cuál fue la respuesta de los alumnos, contestó que al principio se sintieron extrañados, pero que poco a poco alguien recordó que así, en aquella lengua, había oído hablar a su bisabuelo en secreto con su abuela, y que otro alumno dijo que una vez se encontró con un viejo loco de su pueblo que le preguntó: Xe, xiquet, que tu d'on véns que parles castellà?, a lo que el niño no supo qué responder. Una niña dijo haberse encontrado en su casa un libro prohibido escrito en esa lengua, que su padre siempre guardaba bajo llave en su despacho. Recordó la niña unos versos: Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger[1]… Palabras estas que, aunque son ahora incomprensibles, suenen bien al oído y resulta evidente que entrañan un gran peligro para la educación de los niños..."

 A mesura que el sol s'elevava, des de la finestra del tren veia els petits pobles apareixent ací i allà, sota la presència omnipresent del cim Benicadell, com ramats d’ovelles pasturant enmig de la boirina baixa i del gebre cristal·lí del fred matí. 

Vaig arribar a l’estació d’Albaida a les 8,22 del matí. Com totes les estacions d’aquella línia, semblava també ubicada en mig del no res. Feia molt de fred, però el passeig costera amunt i carregat només amb el meu maletí em va resultar agradable.

El vell edifici de maons rojos de l’institut, que ja superava els cinquanta anys, es trobava al costat d'una antiga carretera comarcal.

—Soy el inspector. El señor director me debe de estar esperando —vaig anunciar al conserge, que després em va acompanyar fins a un despatx.

Com que era el darrer dia de classe, abans de les vacances de Nadal, s'hi notava una inquieta fressa a les aules. En el canvi de classe va sonar pels altaveus un dels tradicionals villancicos: "Ay del chiquirritín, chiquirriquitín, metidito entre pajas..."

Vaig passar al despatx del director, que s'alçà de la seua butaca com si se li haguera disparat un ressort. Era grosset i lluïa un bigoti ridícul. Es va plantar davant meu i va fer xocar els talons dels seus mocassins de xarol amb borleta abans de gosar allargar-me la mà suada. Durant aquella salutació tan protocol·lària, em vaig adonar de la presència, en un racó d'aquell despatx, d'un home vell assegut amb el cap cot, amb una gorra de pana entre les mans, que no gosava ni tan sols elevar la mirada.

El director el va imprecar.

—¡Va hombre, don Juan, retráctese ahora y discúlpese delante del señor inspector y acabemos ya con todo este ridículo asunto! Total, ya le quedan pocos meses para jubilarse... ¿Qué más le da?

—Preferiría quedarme asolas con el incoado, si no le es mucha molestia —vaig objectar.

El director va haver d'abandonar del seu propi despatx. Tenia un cul de porquet considerable i les cuixes tan grassonetes li fregaven l'una contra l'altra mentre s'allunyava.

—He leído en su expediente que le ha dado a usted por hablar a los niños en esa lengua muerta que algunos llamaban catalán y otros valenciano. Y debe usted saber que el español es la única lengua del estado, además del mandarín y del inglés, según dicta nuestra Sacrosanta Constitución del año 2031 —vaig advertir-li, però no vaig aconseguir d'aquell vell professor ni que em mirara a la cara.

Després d'un breu silenci esperant una resposta d'aquell home, vaig traure tot el contingent de paperassa que duia en el meu maletí, el vaig escampar damunt de la taula i li vaig indicar un article del Decret 26/30 de 15 de juliol de 2062.

—Debe usted saber que, según se indica aquí mismo, en este párrafo del Decreto, puede usted quedarse sin el derecho a la jubilación y que incluso podría ir a la cárcel por un período de entre dos a tres años. Pudiese ser además que acabase sus días en un siquiátrico. ¿Qué le parece?

— Digues, foll: quina cosa és meravella? Respòs:- Amar més les coses absents que les presents [2]—va mormolejar el vell professor com a tota resposta.

—No le entiendo. ¡Haga el favor de hablarme en cristiano! —em vaig indignar de veres.

—Assumiràs la veu d'un poble i serà la veu del teu poble i seràs, per a sempre, poble[3]... —va iniciar aquell boig una nova i incomprensible salmòdia, elevant per fi la mirada i també el to de veu.

Tanmateix, no puc explicar massa bé per què, aquelles paraules que escoltava i que no entenia van començar a provocar-me autèntics calfreds. Instintivament, a manera de protecció, em vaig traure de la butxaca de l'americana el meu mòbil i vaig amenaçar aquell orat d'enregistrar tot el que deia; perquè ja us he dit que jo llavors no entenia ni pruna d'aquella llengua morta que deien que antany es parlava en aquella terra.

—Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa....[4]—va prosseguir després, com si poguera sentir els meus pensaments.

I així, el vell professor continuà deixant fluir aquelles paraules, que brollaven de la seua boca com l'aigua d'una deu puríssima enmig d'un desert. I jo vaig poder enregistrar cada so, cada síl·laba, cada mot, mentre una agitació i un estremiment inexplicables m'envaïen i m'humitejaven els ulls sense saber per què.

Quan va acabar aquella mena d'oració, encara en va començar una altra, sense deixar-me temps a empassar ni digerir tanta emoció:

—Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis que ompliren l'univers de llurs costums e lleis. Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis per estranya regió l'accent natiu, no plora[5]...—continuà amb la seua verborrea tan incontrolable com incomprensible, però que, de manera paradoxal, em feia vessar mars de llàgrimes, perquè era com si, amb les llàgrimes que jo plorava, em poguera traure de dins un verí que m'havia rovellat el cervell i l'ànima fins aquell moment. Llavors, d'improvís, vaig recordar el meu besavi, que li deien Cento, que amb la seua memòria prodigiosa encara podia repetir bocins d'algunes cançons curioses en aquella llengua vella. Aleshores, de manera instintiva, jo vaig balbucejar com un nen les meues primeres paraules:

—Ja ve Cento de ca la nòvia, ja ve Cento malhumorat, ja ve Cento comptant els passos, carabassa li hauran donat.

—Carabassa m'han donat i jo l'he presa per meló. Més val carabassa que casar-me amb un pendó[6] —va replicar-me ell amb els ulls brillants d'alegria.

Aleshores li vaig demanar per favor que continuara parlant, que no callara, perquè alguna cosa extraordinària estava esdevenint dins de mi:

—Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg, de gent que va alçant-se des del fons dels segles[7]... —continuà amb més versos d'aquells que em tenien totalment corprès —Una esperança desfeta, una recança infinita. I una pàtria tan petita que la somio completa[8].

I jo, no puc dir-vos bé per què, a la fi li vaig pregar amb un nuc en la gola que, per favor, si podria ensenyar-me algunes d'aquelles paraules que tan màgiques sonaven dintre de mi. I llavors va mirar-me als ulls i em va somriure.

—Heu de saber primer, senyor inspector, que per saludar cal dir "bon dia", i cal dir "adéu" o "salut" quan ens n'anem. I ha de saber que vostè i jo som "homes" i que escrivim amb les "mans" i que pensem amb el "cap"—deia amb èmfasi i passió de bon pedagog, tot indicant-me amb gestos o amb el dit cada cosa que nomenava, perquè ja us dic que jo estava més verd que una ceba en la meua pròpia llengua—. I mire, senyor inspector, això d'allà es diu "finestra", per deixar passar la "llum" —i obrí els ulls moltíssim, com si volguera arreplegar ell sol tota la claredat d'aquella estança.

Durant el temps de conversa amb aquell savi, jo havia emplenat tots els meus papers, totes les meues carpetes i blocs amb aquelles paraules que em semblaven com escrites amb pa d'or, de tan valuoses com sonaven.

Després d'això, ja podeu suposar que res va ser igual per a mi. És veritat que gràcies al meu informe favorable, a aquell gran home el deixaren per impossible i el jubilaren. Però jo, a partir d'aquell dia, a partir del moment en què havia recuperat la meua llengua, vaig començar a tindre problemes de debò. Vaig ser expedientat i apartat del cos de funcionaris de l'estat, i vaig saber el que era ser una víctima insignificant de l’insensible i cec engranatge de l’aparell de l’estat i de tot aquell sistema que abans tant em plaïa. M'acusaren de provocador i d'extremista i em van voler tancar en presó. Perquè, no us penseu, sempre hi ha hagut gent —també en els vostres temps— que s'entesta a robar-te la llengua de totes les maneres, encara que en realitat el que voldrien és robar-te l'ànima i deixar-te despullat per dins com un espantaocells; i el pitjor és que hi ha gent de la nostra mateixa saó que els hi fa costat.

Però jo, que de sobte, com un miracle, havia recuperat la meua ànima, necessitava una llengua de veritat, una llengua pastada amb terra albarissa que era saó, llavor, arrel, sitja i aljub, però que també era àtom i molècula, i genoma i zigot, perquè Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules[9].  Perquè —no us enganyeu— els humans no estem fets de cèl·lules, sinó de síl·labes i de mots.

---

[1] Miquel Costa i Llobera. El pi de Formentor.

[2] Ramon Llull. Llibre d'Amic e Amat

[3] Vicent Andrés Estellés. Assumiràs la veu d'un poble.

[4] Salvador Espriu.  Inici de càntic en el temple

[5] Bonaventura Carles Aribau. Oda a la Pàtria.

[6] Popular.

[7] Raimon. Jo vinc d'un silenci.

[8] Pere Quart. Corrandes d'exili.

[9] Miquel Martí i Pol. Paraules al vent.

Maria Isabel us recomana EL SECRET DE MERITXELL

Maria Isabel, de l'IES Berenguer Dalmau, us recomana en You Tube El secret de Meritxell.

Gràcies, Isabel, per les teus paraules!

Les ombres del bosc - Opinió

Una manera contundent d'expressar una bona opinió. Gràcies Dani!

"if I cannot inspire love, I will cause fear" Un fragment de Frankenstein

En una altra entrada, en què parle de les referències literàries que vaig tenir en compte en la meua novel·la L'estirp de l'horror, esmente un diàleg entre el monstre i el seu creador. Ara us adjunte el fragment original en anglès de la gran novel·la Frankenstein de Mary Wollstonecraft Shelley i la meua personal traducció. Frankenstein és considerada la primera novel·la de ciència ficció. Sempre he tingut la impressió que tota la meua novel·la, L'estirp, va emergir d'una sola de les seues magnífiques frases:

if I cannot inspire love, I will cause fear

‘ I am malicious because I am miserable. Am I not shunned and hated by all mankind? You, my creator, would tear me to pieces and triumph; remember that, and tell me why I should pity man more than he pities me? You would not call it murder if you could precipitate me into one of those ice-rifts and destroy my frame, the work of your own hands. Shall I respect man when he condemns me? Let him live with me in the interchange of kindness, and instead of injury I would bestow every benefit upon him with tears of gratitude at his acceptance. But that cannot be; the human senses are insurmountable barriers to our union. Yet mine shall not be the submission of abject slavery. I will revenge my injuries; if I cannot inspire love, I will cause fear, and chiefly towards you my archenemy, because my creator, do I swear inextinguishable hatred. Have a care; I will work at your destruction, nor finish until I desolate your heart, so that you shall curse the hour of your birth.’

Frankenstein, Chapter 17

"Jo sóc dolent perquè sóc infeliç. No sóc menyspreat i odiat per tota la humanitat? Tu, el meu creador, em faries a trossos i ho creuries un triomf; recorda-ho, i digues-me per què he de tenir més compassió de l'home que la que l'home sent per mi? No en diries assassinat si tu em precipitares en una d'aquestes esquerdes de gel i destruires el meu cos, el treball de les teues pròpies mans. He de respectar l'home si ell em condemna? Que visca l'home amb mi en un intercanvi de bondat, i en lloc de mals, jo li atorgaria tots els beneficis amb llàgrimes de gratitud per la seua acceptació. Però això no pot ser; els sentits humans són barreres insuperables per a la nostra unió. No obstant això, la meua submissió no serà la de l'esclavitud més abjecta. Em venjaré per les meues ferides; si no puc inspirar amor, causaré por, i principalment a tu, el meu arxienemic, perquè al meu creador puc jurar un odi inextingible. Vés amb compte; treballaré per la teua destrucció, no acabaré fins desolar el teu cor, i per això maleiràs l'hora que vas nàixer ".

Animació lectora a Callosa de Segura. Col·legi "La Purísima"

La mare dels europeus es diu cobdícia i el pare, menyspreu (El secret de Meritxell, pg. 90)

Vaig visitar el Col·legi "La Purísima" de Callosa de Segura, a la Vega Baixa. L'alumnat de Segon d'ESO, amb la seua professora Consuelo, havíen llegit El secret de Meritxell. Malgrat el llarg viatge en moto, aquestes visites sempre em produeixen molta satisfacció. Em vaig trobar uns joves i unes joves realment encantadors, que havien realitzat una lectura atenta i molt intel·ligent del meu llibre. 

Una de les alumnes de classe em va demanar que li explicara aquesta frase:  La mare dels europeus es diu cobdícia i el pare, menyspreu (El secret de Meritxell, pg. 90). Li vaig parlar de la cobdícia de l'arqueòleg Robert Bas, pare de la protagonista, que havia sigut capaç de pactar amb l'emissària de la deessa Bastet un èxit professional i econòmic immediat a canvi de la seua felicitat futura, i la de la seua família. Li vaig contar també que els tresors més importants d'Egipte o de Mesopotàmia eren ara a Londres, a París o a Berlín, perquè els europeus (els occidentals, vaja!) sempre ens hem cregut el melic del món i la mesura de totes les coses, disfressant la nostra cobdícia i menyspreu per la resta del món de mil maneres distintes.

Mentre conduïa la meua moto de tornada a casa, vaig reflexionar sobre com de poc ens coneixem entre nosaltres els diferents valencians: del nord, del mig i del sud; alacantins, valencians i castellonencs, i com algunes de les darreres decisions polítiques (tancament de Canal 9, per exemple) són un atac directe contra la vertebració del nostre territori i de les nostres gents, un atac contra nosaltres mateixos. "Cobdícia" i "menyspreu" són les paraules que m'han vingut al cap, de manera involuntària, en pensar-hi.

Vi bo i altres contes en PDF gratuït

Vi bo i altres contes

Podeu baixar-vos per al vostre llibre electrònic el volum complet amb els 15 contes seleccionats al Premi Tinet 2013.  Aquest és el meu regal per al 23 d'Abril, Sant Jordi i Dia del Llibre.

VI BO I ALTRES CONTES

Amb Montserrat Camps i Jordi de Manuel, al pati del Teatre Metropol de Tarragona (4 de maig de 2013), als
PREMIS CIUTAT DE TARRAGONA 2013

Visita a l'IES La Malladeta 10 d'abril 2014

Amb Mari Àngels i alumnes de quart de La Malladeta, La Vila

Amb Mari Àngels Llorca, Pepita Soriano i Maria Justiniano

He visitat l'alumnat de l'IES La Malladeta de la Vila Joiosa. Hi he tingut el plaer de conèixer les companyes del Departament de Valencià. He tornat a la Vila, on he passat algun estiu. He pogut parlar de La llegenda de l'amulet de jade, que sempre agrada molt. També, amb els de quart d'ESO, he estat parlant de L'estirp de l'horror, que vaig escriure emprant imatges que sempre he identificat com alacantines (les marineres i les de l'interior), provinents dels anys que vaig viure per aquelles estimades terres.

L'estirp de l'horror és la meua primera novel·la. La setmana passada (03-04-14) vaig anar al col·legi "El Valle" de l'Albufereta d'Alacant a parlar-ne, i aquesta setmana he repetit sessió a la Vila. Com sempre m'ha ocorregut, és una novel·la que funciona bé entre els lectors i lectores més atents. Els lectors i lectores de "El Valle" em van sorprendre molt positivament per la seua acurada educació; els de "La Malladeta" per la seua intel·ligent autenticitat. La Vila és com una illa de valenciania, una fantàstica illa mediterrània "feliç de salt exaltada". Em vénen al cap els versos de l'elegia segona de Carles Riba, de manera inconscient. Tenim un gran País, encara. Tenim un gran jovent també a Alacant, ciutadans que de segur no aspiren a esdevenir exiliats en la seua pròpia terra, al seu propi País. Explicar valencià en algunes parts del País Valencià té un mèrit afegit, un mèrit enorme; us ho dic per experiència.   

Ressenya de la Biblioteca Joan Oliva a El secret de Meritxell

El secret de Meritxell

A Egipte, al segle XIX, prop de la ciutat de Beni Hasan, fou descobert un cementiri que contenia els cossos de tres-cents mil gats momificats. Es precisament, un gat, el qui capgira la vida de la petita protagonista d’aquest llibre juvenil, anomenada Meritxell, que viu amb la seva tieta Mercè mentre els seus pares treballen lluny de casa. Els gats eren animals sagrats a l’antic Egipte, i fins i tot tenien una deessa, Bastet, que s’ha convertit en protectora de la família.

Mertitxell fa ara una nova vida, pensa com les persones però s’expressa en l’idioma dels gats. La seva mascota és Silver, un gat que la va visitar quan encara era molt petita i després d’haver viscut moltes aventures arriba un dia en que cau malalt. L’aventura començarà quan es coneix la veritable història d’aquest gat que conduirà al lector a uns fets sorprenents que faran adoptar a la jove protagonista algunes capacitats pròpies dels gats.

Un dels molts missatges que ens emet aquesta història és la tristesa i la soledat en què queden els infants quan els pares, encara que sigui d’una forma inconscient, posen el seu interès personal per damunt dels fills, i com aquestes situacions porten els infants a tenir dificultats de relació i en el propi rendiment escolar. Però en canvi dins d’aquesta fugida a través de la imaginació surten reforçades l’amistat i la solidaritat.

El tipus de narració de Vicent Enric Belda és molt intimista i ens apropa una crítica social que supera el propi àmbit del llibre infantil i juvenil, fet que el va portar a aconseguir per segona vegada el Premi de Narrativa Infantil de Vicent Silvestre en la seva quinzena edició.

Les il•lustracions són a càrrec de Jordi Vila Delclòs. Ha treballat per a diferents editorials, productores de televisió, agències de publicitat, grups de teatre i fins i tot dissenyadors; encara que segons confessa ell mateix, el que realment li agrada és escoltar jazz i dibuixar pirates. Ha rebut el Premi Conte Infantil Sant Joan de Déu i el Premi DomeFest Chicago 2008 per la pel·lícula Hijos del agua de Manuel Huerga.

Licantropia

Λυκάων

Els llops, com una representació metafòrica de la part més salvatge de l'ésser humà, han aparegut bastant en les meues novel·les. A les Metamorfosis, del poeta romà Ovidi es descriu la creació i la història del món, tot fent servir com a fonts les tradicions mitològiques de Grècia i Roma. Escrit en l'adveniment de l'era cristiana, és encara, dos mil anys després, una de les obres de mitologia més populars. Entre les diferents històries, una us podrà sorprendre encara per la seua pervivència en la narrativa i el cinema actuals, em referisc a la història de Licaó, del primer home llop mai descrit: Licaó, rei d’Arcàdia, tenia el costum de menjar humans, fins que Zeus el va castigar. Us adjunte una adaptació meua, molt personal, del poema d'Ovidi, sobre l'aparició literària de l'home llop:

...

I quan la carn d'un home va ser servida a Zeus, 

amb un tro venjador Zeus destruí el palau          

del vil rei Licaó, qui espantat va fugir,

i, en els camps silents, va restar udolant

fent intents inútils per poder-hi parlar;

cosa que el féu delirar i enfurir més encara.

I amb els seus ullals tan cobdiciosos,

massa delerós sempre dels seus acostumats

i hòrrids assassinats, va llançar-se veloç

vers les manses ovelles, assedegat de sang.

El vestit se li partí a causa del pèl hirsut.

Els braços ara cames se li hi tornaren,

i, com un llop feroç, tenia els mateixos

pèls bruns i el semblant dur, els mateixos ulls brillants,

la mateixa ferotge mirada  ...