Vicent
Enric Belda
En Franc està segur que és un bon escriptor.
Quelcom en el més pregon del seu esperit
li repeteix en els moments de profunda inseguretat creativa que el seu nom,
Franc Gralla, és destinat a ocupar un lloc destacat entre el més i millor de la
literatura contemporània.
Assegut a la tassa del vàter, sostenint
sobre els seus genolls un periòdic de data nou de juny de dos mil deu, mentre
puja ingràvida la sentor acre i dolça de la seves misèries matinals, repassa
mentalment el nom d’alguns dels contes que ha lliurat darrerament a concursos
literaris de les més diverses categories (La condemna, El metge rural, Informe
per a una acadèmia, Contemplació distreta des de la finestra, En
la galeria...) sense que, de moment, hagin aconseguit el més mínim ressò.
Repassa també el nom d’alguna de les seves
novel·les; en especial, una obra curta que ha repartit per diversos certàmens
de l’àmbit catalanòfon. Precisament, li resulta bastant contradictori, fins i
tot empipador, que aquesta novel·la curta seva sobre un viatjant de comerç
anomenat Gregori que un bon dia es desperta al seu llit convertit en escarabat,
no hagi agradat ningú, ni que ni tan sols hagi merescut compartir un premi
menor ad aequo, ni ser finalista en un concurs de poble, ni tan sols una
miserable menció en alguna associació cultural veïnal.
Potser si acaba aquella altra novel·la que
té tan elaborada ja —que comença amb l'arrest de Josep K. per un crim del qual
ho ignora tot i que endinsa el protagonista en un autèntic malson per tal
d'esbrinar de què se l'acusa— se li obriran, a Franc, potser les portes
daurades de les grans editorials i, aleshores, les unes i les altres empreses
del llibre el temptaran perquè faci el favor de guanyar alguns dels seus premis
més prestigiosos. Potser el Josep Pla, o el Ramon Llull, o el Carlemany, o els
premis de Girona, o els de Tarragona. Qui sap? Potser un premi de primera a les
Illes, o al País Valencià, on va tenir la sort i la desgràcia de nàixer fa
trenta-quatre anys.
Perquè en Franc està segur que és un bon
escriptor, malgrat tot.
Malgrat tot, és evident que la seva
situació comença a fastiguejar-lo de debò. Presentar-se a un premi, pensa, és
(en els millors dels casos, si és que no hi ha res manegat) com comprar una
butlleta de loteria. Tot és qüestió d’una casualitat, dels capricis de la
fortuna, d’una conjunció dels astres, de ser o no ser on es reparteix la sort
en el moment oportú. Casualitat, encara que sigui, que no hi hagi cap nom de
renom per a atorgar-li aquest o altre guardó.
Per altra banda, la situació econòmica
d’en Franc no li permet dedicar-se en cos i ànima a la literatura. Ni tampoc no
l’hi ajuden el seu caràcter taciturn, ni tampoc no el respecta la salut (fa ja
mesos que tus, una tos seca i bronquial). Per tot això en Franc no gosa
abandonar el seu treball burocràtic a la Conselleria d’Hisenda. Reconeix que
les seves dues ocupacions: la d’escriptor creador d’universos i la de buròcrata
administrador de realitats, són bastant difícils de conciliar.
Quan, menat per la febre de la inspiració
literària, passa una nit en vetlla, sap que tindrà un dia horrible a l’oficina;
i sap també que un dia atrafegat al despatx li lleva les ganes de seure a la
nit davant de la petita pantalla en blanc del seu ordinador portàtil Samsung
per iniciar un altre combat demiürg massa sovint frustrant. D’entre el
parell de milers de línies que et lliuro, potser hi hagi unes deu que encara
podria tolerar, va escriure al seu amic Max.
A més a més, hi ha el seu nou interés per
la teosofia. Un poc de sentit transcendent en la seva malmesa vida no estarà de
més, ara que se sent tan vulnerable.
I què dir de son pare abominable, en Germà
Gralla, que l’ha menat des de petit a una vida insatisfeta. Estimat
pare: Fa poc temps que em vas preguntar per què dic que et tinc por...
El més curiós de tot és que en Franc té
sovint la impressió que viu la vida d’altri, passada fa ja quasi un segle per
algú que degué, com ell, consumir-se inútilment en la seva dèria contra els
fulls en blanc. Algú que visqué en un lloc distant, en una ciutat més elegant
potser, però més humida i ombrívola. Algú que morí jove; quasi tan jove com ho
és ara en Franc.
De vegades en Franc envia els seus
pensaments més íntims al seu amic Màxim: No puc escriure; no he produït
ni una sola línia que reconega com a meva, però per contra, he esborrat tot el
que he escrit..., que no era gaire.
Anit a darrera hora, sense anar més lluny,
ha enviat a Max un dels seus desesperançats correus electrònics. Li ha demanat
formalment que, si ell mor, cremi sisplau tot el que ha
escrit; que destrueixi, que extermini sense vacil·lar tota la seva obra. Si en
Franc Gralla no hi és, en aquesta part de l’espill que anomenem realitat, no
vol que quedi rastre de les seves frustracions ni de les seves patètiques
cabòries.
Des que s’ha iniciat en la teosofia, en
Franc pensa sovint en la transcendència de la vida però també en el sentit de
la seva obra. Imagina que, passat el temps, algun literat saberut, algun
Eduardo Mendoza del futur, que potser se sentirà tan fracassat com ell se sent
ara, ridiculitzarà la seva literatura, posarà en dubte la seva excel·lència,
parodiarà el món peculiar, desesperançat i absurd que ha creat. Ja
que sembla que estic acabat de debò —en l’últim any no m’he despertat més de
cinc minuts—, cada dia hauré de desitjar la meva desaparició de la Terra, o bé
hauré de començar des del principi com un xiquet menut, sense que pugui veure
en això la mínima esperança.
Llavors, assegut encara en la tassa del
vàter, sostenint sobre els seus genolls un periòdic de data nou de juny de dos
mil deu, mentre puja ingràvida la sentor acre i dolça de la seves misèries
matinals, en Franc imagina aquell jove escriptor que era ell, que degué viure
en les primeres dècades del segle vint i que degué morir sense deixar rastre;
en una ciutat llunyana, Praga potser, una ciutat més elegant que no la seva,
però també més ombrívola i freda.
Fa cent anys, potser, va haver a Praga un
escriptor com ell, anomenat Franz potser, un lletraferit a temps parcial,
empleat també d’alguna administració pública, incapaç de sentir-se mai satisfet
del tot amb la seva obra, que va haver demanat a un amic íntim —que potser
també es deia Max— que, si ell moria, destruís sense vacil·lar tot el que havia
escrit.
Potser aquell escriptor Franz de Praga
havia mort jove, finalment, i el seu amicconfidentdemisèries també anomenat
Max, va haver obeït, molt al seu pesar, les seves voluntats.
I una vesprada d’hivern, quan els núvols
de plom de Praga lliscaven com fantasmes sobre les llambordes de la Plaça
Central, amb el cor esquinçat per la pena, aquell Max de Praga de fa quasi cent
anys va haver encès un foc a la llar de la cuina. Després, una darrere de
l’altra, va haver arrancat cada pàgina de cada quadern, cada pensament escrit
pel seu amic. I els va haver llançat a la foguera, finalment, i va esperar que
esdevinguessin, tot plegat, aquella mena de cendra laminada i greixosa en què
es tornen les pàgines incinerades dels llibres, consumint-se lentament,
convertint-se en fum amb resignació bíblica.
Primer va haver llançat al foc els milers
de pàgines del diari, després totes les proves, els pensaments esparsos, els
apunts. Havia deixat per al final les novel·les i els contes curts.
L’última pàgina mecanoscrita que restaria
sencera a les mans d’aquell Max de Praga, correspondria al final d’un conte
anomenat Un missatge imperial, un conte idèntic, si fa no fa, al
que en Franc d’ací ha escrit recentment. Perquè pensa en Franc d’ací que les
obres literàries, com les grans idees, sempre troben qui les escrigui i una
manera o una altra d’existir i de sobreviure.
Llavors a Max, amic fidel d’aquell Franz
de Praga de qui ja no quedaria rastre, l’haurien atabalat els dubtes i, amb els
ulls negats per les llàgrimes, llegiria les últimes frases d’aquell conte,
abans de llançar-les també a les flames:
...i encara li faltaria creuar la capital,
el centre del món, on l’escòria s’amuntega sense fi. Ningú no podria obrir-se’n
pas a través, i encara menys amb el missatge d’un mort. Però tu seus al costat
de la finestra i t’ho imagines en caure la nit.
Aquest darrer pensament torna en Franc
Gralla a una realitat que és un bucle, o un rínxol resplendent de sol que entra
per la alta finestra del lavabo i que l’encega momentàniament. Mira el rellotge
i s’aixeca del vàter. Encara ha de dutxar-se i li tocarà vestir-se
precipitadament. Hi ha anunciada una vaga de metro.
Una altra vegada, després d’haver passat
la nit en blanc davant de la diminuta pantalla del seu ordinador portàtil
Samsung, en Franc arribarà tard al seu despatx. Després de les oportunes
disculpes al cap de secció, s’arraulirà entre els papers de l’escriptori com en
estat nimfal, tot esperant que arribi l’hora de tornar a casa.
No em queixo tant del treball com de la
peresa del temps empantanat —pensa resignat.
Sap cert que passarà un altre dia horrible.
