La llegenda de l'amulet de jade - La declaració d'amor

Fragment de la novel·la La llegenda de l'amulet de jade. Víctor declara el seu amor a Li Bei imitant la declaració d'amor de Tirant a Carmesina, però el resultat no és en absolut l'esperat. Si has llegit la novel·la, ja saps per què... 

Totes les il·lustracions a Ferran Boscà. Gràcies Ferran pel teu magnífic treball!!

Victor. Il·lustració de Ferran Boscà

Va coincidir aleshores, que una mestra del nou col·legi m’havia deixat una novel·la antiga de la biblioteca. En ella, el protagonista, un cavaller anomenat Tirant, es declarava a la princesa Carmesina tot emprant una senzilla argúcia: un petit espill tancat. Segons s’hi contava, el cavaller el va donar a la princesa i li va dir més o menys així: “Senyora, la imatge que hi veureu em pot donar la mort o la vida. Ordene-li la vostra altesa que tinga pietat de mi”.

I la princesa va córrer a la seua cambra i va pensar que a dintre s’hi trobaria pintat el retrat d’una altra dama. Tanmateix, el que va veure va ser la seua pròpia imatge reflectida en un mirall, i així, d’una manera inesperada, va saber la princesa Carmesina que Tirant l’estimava.

Vaig decidir que imitaria aquella manera tan bonica de declarar-se, per això vaig agafar de l’habitació de ma mare un petit espill de butxaca que s’obria com si fóra un llibret, i vaig esperar una bona ocasió per confessar el meu amor a Li Bei.   

Aquella mateixa nit, vaig esperar que marxara l’última parella del restaurant i vaig ajudar Li Bei i el vell Xiyou a endreçar el local. Vaig haver d’insistir perquè ella em permetera acompanyar-la a traure la brossa. Vam arrossegar pesadament la gran galleda amb el fem pel mig del carrer, fins al contenidor que hi havia en una cantonada. Era diumenge, quasi mitjanit. Les llambordes del sòl eren humides per la pluja i brillaven amb els reflexos tènues dels fanals i de la llum d’una tímida lluna, que s’amagava contínuament entre els núvols.

No se sentia cap soroll excepte els nostres passos pel carrer. Durant un moment va fer l’efecte que estàvem sols en tota la ciutat, entre aquell laberint de cases deshabitades. Tot en aquell barri vell em semblava aleshores igualment decadent i ombrívol. Vaig agafar Li Bei de la mà i la vaig portar fins un racó discret. Ella em va seguir sense oposar-se i em va mirar en silenci amb els seus ulls oblics que eren com dues ratlles de tinta, tan encisadors i tan expressius que semblava que em parlaven. Em vaig armar de valor. Li vaig donar l’espill tancat. Li vaig dir que a dintre trobaria la imatge de la persona de la qual jo estava enamorat.

 Aleshores va ocórrer un fet imprevist perquè, a pesar que Li Bei havia obert l’espill i havia mirat en el seu interior, l’expressió de la seua cara no va ser de felicitat, ni tampoc d’alegria, ni tan sols de sorpresa, sinó que un incert i inexplicable terror es va dibuixar en el seu rostre, com si la seua pròpia imatge, matisada per la poca llum d’aquell racó, li resultara incomprensiblement desagradable, estranyament horrible.

Va tancar l’espill de sobte i me’l va llançar, espantada. Tot seguit se’n va anar, posseïda per una incomprensible paüra. En aquell moment no vaig saber com interpretar aquella estranya reacció de Li Bei en contemplar la seua pròpia imatge, perquè, als meus ulls, ella continuava sent la xiqueta més bella i encisadora que jo havia pogut contemplar mai.